Quan dura massa la comèdia, es converteix en drama

Hi ha un Museu de les Arts Escèniques a Catalunya? Ens pregunten tots quan expliquem on treballem. No el conec. Ja us vindré a visitar! Conclouen després, la majoria, sense entendre que conèixer el Museu i visitar-lo són dues realitats completament diferents.

Perquè, hi ha realment un Museu de les Arts Escèniques a Catalunya, o no? És una pregunta més difícil de respondre del que sembla. D’una banda, existeix el museu en tant que hi ha unes col·leccions patrimonials curosament preservades per un grup de professionals de la conservació, i hi ha una clara voluntat de divulgació (en les exposicions itinerants, les visites a la petita exhibició semipermanent o les activitats de les nits dels museus…). D’altra, les col·leccions es custodien en magatzems de cada vegada més difícil accés que estan plens i ja no poden assumir més donacions. La societat ni veu ni percep els fons públics que es preserven.

És a dir, hi ha un magatzem de les arts escèniques amb voluntat i somnis museístics de futur a Catalunya, però no hi ha realment un museu. No com l’entenem ara, no com un museu social. El museu social és aquell que a través de la seva col·lecció s’integra dins del territori, dona a conèixer i sensibilitza sobre el patrimoni i el comparteix amb la seva societat amb la voluntat d’inspirar el benestar, el creixement, l’aprenentatge i la creativitat d’aquesta. És inevitable així preguntar-se: com podem inspirar la nostra comunitat i millorar el seu benestar sense contacte, sense donar-los accés als relats i a les fonts primàries que conservem?

Per a formular un museu és essencial un espai accessible, sostenible i inclusiu que sigui un punt de trobada entre la col·lecció i la societat. Les arts en viu es mereixen un edifici que doni corporeïtat a la seva memòria i la faci intel·ligible al públic. No es tracta d’obrir un aparador a la història escènica, sinó de crear un espai comunitari amb una mirada crítica i conscient que permeti comprendre i reflexionar sobre el passat, conviure amb el present i configurar el futur, sí, de les arts escèniques, però també de la societat a la qual pertanyen. És innegable el valor social i polític de les arts de l’espectacle. Recordem que, avui en dia, Espanya és un dels països amb més artistes encausats del món. L’art és política, i les arts escèniques són una de les arts més accessibles.

En un escenari es poden representar totes les preocupacions humanes, fer-les comunitàries i assolir la gran catarsi grega. O treure les vergonyes als criminals, com a Hamlet. O fer riure, plorar, reflexionar, connectar i desconnectar, aprendre, distreure, debatre… Tanmateix, en el moment que els nous creadors no tenen accés als coneixements i experiències dels seus precedents, o a què es conservin i valorin les seves interpretacions actuals, caminen a cegues per un escenari que no coneixen i que, quan hi hagin passat, no els reconeixerà a ells.

“Un museu de les arts escèniques amb una museografia inclusiva, comprensible i participativa té valor històric, educatiu, artístic, social, econòmic i creatiu”.

En conseqüència, el Museu de les Arts Escèniques desitja establir-se com un museu del segle XXI en el qual la societat formi part del procés de creació i desenvolupament del projecte. Entenem el museu com un subjecte més de la societat que treballa per al seu desenvolupament; volem construir un espai obert, atractiu i segur per al creixement personal i comunitari. Un museu de les arts escèniques amb una museografia inclusiva, comprensible i participativa té valor històric, educatiu, artístic, social, econòmic i creatiu.

Valor històric perquè conserva empremtes essencials per construir la memòria col·lectiva. Des del teatre de carrer fins a les òperes del Gran Teatre del Liceu, documents que ens parlen d’una conjunció espai-temps que mai més es tornarà a donar. El commovedor èxit de l’estrena en català de Primera història d’Esther al Madrid franquista, o l’anecdòtic pas de Morgan Freeman pel Festival Grec de 1987 en una lectura gòspel de Sòfocles. Es preserven records sense els quals la història col·lectiva queda incompleta.

Valor educatiu perquè les arts escèniques són eines valuosíssimes en l’aprenentatge significatiu, i el seu museu pot canalitzar aquests avantatges i fer-los accessibles a tota classe de centres educatius. Artístic, i també estètic, perquè conserva vestigis de representacions escèniques que són en si mateixos obres d’art. Per exemple, escenografies, figurins, titelles o cartells.

Els valors social i econòmic es donen per la mateixa raó, perquè l’art i la cultura són eines de salut i benestar. Un informe de l’OMS recull els resultats de les investigacions que avaluen les habilitats de la cultura i les arts (especialment, hi ha evidències de les arts en viu) per millorar la salut i la qualitat de vida de les persones, amb resultats que assenyalen la importància que tenen en la prevenció, gestió, promoció i tractament de la salut. Alhora, demostra que treballar la salut des de la cultura i les arts és més econòmic que fer-ho des de la farmacèutica o els centres sanitaris, cada vegada més saturats. Les arts de l’espectacle fa anys que donen servei a la salut de la seva societat, i els museus tenim la capacitat i voluntat per fer-ho, ens fan falta els recursos i el suport.

I, finalment, el valor creatiu, que és potser el més important. Un museu té valor creatiu quan convida els seus visitant a passar a l’acció, a fer el meravellós i atrevit salt entre el consum cultural i la creació de continguts. És igual quina mena de continguts es generin, però és essencial que el museu convidi al visitant a participar. Des de dalt de l’escenari, entre bambolines, a la taula dels tècnics, en el debat de la platea, o a les mateixes sales del museu. Des d’articles indexats fins a discussions entre amics, cal promoure la participació i creació de l’usuari. Les arts escèniques són fruit de la cooperació i el treball creatiu, estudiant-les, analitzant-les, entenent-les… podem promoure ambdós.

És per tot això que la comèdia de buscar un edifici per crear aquest equipament cultural terriblement necessari, que dura d’ençà que el museu va abandonar el Palau Güell l’any 1983 i que implica formular projectes sense èxit per edificis com la Casa de la Premsa o el Teatre Arnau, ja no fa gens de gràcia. Estem privant a la societat de conèixer el passat i intervenir en com s’explica, representa o interpreta i, per tant, l’estem privant d’eines per viure en present i futur.

Esperem, sincerament, que aquest drama tingui un final feliç.

Des de Núvol, digital de cultura us convidem a sumar-vos a la campanya #perunnouMAE. Més informació a perunnoumae.cat