Quan l’Adam va perdre la “m”

Confesso que mai havia vist cap producció de la companyia de teatre familiar Teatre al Detall. No en va, a priori, no formo part del seu públic objectiu. Però també confesso que, després de veure La motxilla de l’Ada (estrenada a la 32a Mostra d’Igualada, amb passis previs a Calella, d’on és la companyia) amb els ulls esbatanats, procuraré seguir amb atenció tot el que facin. Perquè aquest espectacle, basat en fets reals, narra com és el trànsit d’una nena transgènere, i està explicat amb una bellesa i sensibilitat com feia temps que no veia. El Sant Andreu Teatre ha recuperat l’espectacle La motxilla de l’Ada, que es podrà veure fins al 17 d’octubre.

Teatre al detall són Txell Botey i Xavi Idàñez, un matrimoni d’intèrprets que fa setze anys va fundar aquest petit equip de dos (sovint, ampliat, amb dramatúrgies alienes i  música en directe) que treballa de manera artesanal i mogut per la necessitat d’explicar i normalitzar històries properes, moltes vegades extretes de la seva pròpia família. Van començar fent teatre per a adults (tampoc hi renuncien, i tenen alguna peça al seu repertori com El Jardí de les Malícies, un cabaret de poesia eròtica, com diu la companyia, “maliciosament seductor i irresistiblement divertit”) però els camins els van menar cap al públic familiar. Els seus espectacles, però, són grans. I multiguardonats arreu. Llepafils (un nen que no menja), L’Endrapasomnis (una nena amb terrors nocturns) i, sobretot, La nena dels pardals (l’amor pels animals i crítica a les dictadures), que va ser un èxit. La motxilla de l’Ada va per aquest camí i tanca la trilogia escènica i musical dedicada a les nenes valentes.

Aquesta proposta està inspirada en un cas real d’un matrimoni amic de la parella, el fill de la qual va fer el trànsit amb 9 anys. “Una de les nostres filles –expliquen a l’uníson Idàñez i Botey–  quan era petita (3-4 anys) tenia un amic a classe que es vestia de princesa, es pintava les ungles, jugava amb nines… I sempre ens deia que ell era una nena. Ho tenia assumidíssim. Quan anys després va saber que el seu amic havia fet el trànsit va ser molt feliç i ens va dir: “A la meva vida mai he hagut de decidir una cosa tan important com aquesta”. És un acte de valentia enorme!”.

Així que la companyia va tenir claríssim que volien fer un espectacle que en parlés (ara, aquell amic es diu Carla i li fan una bonica picada d’ullet incorporant el seu nom a l’obra, com la millor amiga de la protagonista).  Així va néixer La motxilla de l’Ada, “un muntatge dedicat a totes les famílies i a gent com ella”, afirmen. I el resultat és una delicada peça d’orfebreria casolana, una delícia pels sentits i una carícia per l’ànima. Homes rabassuts, que fa anys que s’afaiten, sortien de l’Escorxador d’Igualada amb un nus a la gola i els ulls humits. I no és una manera de parlar. Fet que demostra que els prejudicis, els temors i les pors venen quan entrem a l’edat adulta. Per a les criatures tot és terriblement més senzill i menys contaminat.

La història d’aquest trànsit és molt simple: El petit Adam va deixant pistes, des de la seva innocència, que en realitat és una nena, ja des de menuda. Els progenitors, incrèduls, no li donen més importància i rematen les accions etzibant-li un “Adam, no comencem”. Però l’Adam ja ha començat. Fa temps que ja ha iniciat el seu trànsit interior. Només falta exterioritzar-lo.

Teatre al detall, així com totes les persones implicades, van haver de documentar-se a dojo sobre aquesta realitat, partint de zero. “Ens hem adonat que no en sabíem res i que estàvem molt peixos”, confessen. “Hem après un munt de coses”. Van parlar amb Crhysallis (l’associació de famílies i menors trans) i van construir la història que ara ha germinat. Jordi Palet, pertanyent als Farrés Brothers i Cia –una de les companyies més importants de teatre familiar al nostre país– firma la dramatúrgia, i Joan Maria Segura i Bernadas, la direcció.

La motxilla del títol –amb llum a dins, un efecte captivador– simbolitza la càrrega que tota persona du al seu interior. Una motxilla invisible, plena fins i tot des d’abans de néixer. Colgada de prejudicis, de llocs comuns, de tòpics, d’estereotips socials aprovats per la comunitat sense cap més fonament que la ignorància (blau per als nens, rosa per a les nenes; ells són forts, elles són dèbils; i un trist i infinit etcètera). I aquesta motxilla, inevitablement, és feixuga i condemna. El que fa l’Adam –amb força i valentia– és desprendre-se’n, enterrar-la al bosc durant unes colònies infantils, i tornar a casa, com deia Machado, lleugera d’equipatge. Perquè enterrar la bossa és una al·legoria d’enterrar la “m” que encapçala la paraula, enterrar la ‘m’ del seu nom, enterrar, al capdavall, la ‘m’ del seu gènere. Quan l’Ada acomiada l’Adam sepultant la motxilla que arrossega des de petita i que li pesa fins a nivells insuportables, és una escena que posa la pell de gallina.

L’espectacle s’enriqueix amb la incorporació de la música en directe i les cançons originals de La Tresca i la Verdesca (Jordi López, Toni López i Claudi Llobet) que, abillats amb una samarreta a mode de The Beatles, però amb la nostrada frase de Els Tietes, fan de familiars del matrimoni i de la nena, amb unes divertides interaccions. I per si això fos poc, més enllà de l’escenografia i del vestuari (que ara en parlarem) a càrrec de Víctor Peralta, i de la il·luminació (Yuri Plana), el muntatge es complementa amb la projecció d’unes precioses il·lustracions d’Adolfo Serra i de la seva versió animada (Xavi Chamarro).

Idàñez i Botey interpreten, com és natural, el pare i la mare de la criatura, però també fan d’Ada i de múltiples personatges que l’envolten, setze en total. Amb uns simples accessoris i elements variats d’atrezzo en tenen prou per fer versemblants els seus rols, tendres, emotius i divertidíssims a parts iguals. La motxilla fa de fil conductor, se l’intercanvien, així com s’intercanvien els papers i canvien el protagonista quan convé, jugant a canviar de gènere. “D’aquesta manera, tots vivim l’experiència”, asseguren.

L’escenografia és d’allò més resolutiva, senzillíssima, construïda amb caixes de fusta (plenes de sorpreses, com la bossa de la Mary Poppins) i un seguit de paravents de fons, on s’hi projecten els dibuixos i que els permet, també, fer ombres xineses. Un efecte preciós. I reprenent la motxilla, degudament posada, amb les corretges a manera de peus o de braços, i amb una pilota de rugby amb dos ulls pintats, es crea un dels moments sublims de l’espectacle. Com un titella, manipulat per Idàñez i interlocutant amb Botey, que fa de dependent d’una botiga de disfresses, el públic sent exactament el que sent l’Ada i presencia no només un discurs trànsfob sinó una de les moltes mirades punxegudes i feridores que la gent dispensa a les persones que no encaixen en els models identitaris tradicionals.

La motxilla de l’Ada és una delícia. És una proposta que ensenya com un pare i una mare acompanyen la seva filla durant el trànsit, és la història d’una nena que es va desprendre d’una lletra, és una història amb diferents nivells de lectura (les persones adultes veuran unes coses i les criatures, unes altres), però és, sobretot, un crit a la llibertat individual. Com diu el text, i els pares subratllen a l’epíleg: “No us demanem que ho entengueu, ni tan sols que ho accepteu. Només us demanem que ho respecteu. Que això sí que és senzill”.

La motxilla de l’Ada és una meravella, impecable i imperdible, que es podrà veure al festival Grec, els pròxims dies 13, 14 i 15 de juliol al Sant Andreu Teatre, a Barcelona. Si es té l’ànima sensible, aniria comprant les entrades.