Punts finals abans d’hora

11 d’octubre. Segona crònica per a Temporada Alta i m’enfronto a la disjuntiva: ¿la temptació de sentir Simone Weil en boca de Míriam Iscla a la Catedral de Girona o la ballarina Cristiana Morganti (que em va hipnotitzar el 2018)?

Vaig conèixer Morganti fa cinc anys amb l’espectacle Moving with Pina, quan encara m’encarregava dels sobretítols i altres menesters lingüístics del Festival. Llavors vaig descobrir que Morganti s’aprèn algunes parts dels text en la llengua local, perquè ha entès (és llesta) que adreçant-se al públic en la seva llengua hi estableix un vincle diferent, més directe. Li vaig enregistrar els textos que havia de dir per tal que pogués aprendre’n la pronúncia natural. També vaig quedar amb ella per acabar de polir-li la dicció. Em va semblar una dona molt professional i treballadora, la qual cosa no sempre s’estila en aquest món, on encara hi ha qui confon la faràndula amb una actitud negligent disfressada de llibertat.

Fa cinc anys Moving with Pina em va meravellar, així que ara soc al cotxe anant cap a Salt per veure Jessica and me, i tinc por que em decebi. Una persona optimista hi aniria amb l’esperit abrandat, segura de la repetició de la proesa. Però jo no soc d’aquestes (què més voldria!). Massa vegades un entusiasme excessiu acaba tirant per terra les expectatives. Massa vegades una proesa passada és revela com irrepetible o com el clímax insuperable d’una carrera.

Morganti ens ofereix desordenadament un resum autobiogràfic: els seus inicis en la ballet clàssic, els seus anys al Tanztheater Wuppertal amb Pina Bausch, el seu present com a ballarina que passa dels 50 anys.

Al vestíbul, unes noies m’ofereixen un codi QR per descarregar-me el programa de mà (el paper és història, gràcies a Déu, gràcies Temporada Alta). Hi diu que l’espectacle fa nou anys que gira; tot són bons senyals, miro de refrenar l’expectativa. També hi llegeixo que l’espectacle és en italià sobretitulat en català. Com que em vaig dedicar molts anys a la sobretitulació teatral, això també és motiu d’inquietud. Sé que a mesura que el text es projecti, patiré amb la persona que hi ha amagada en la foscor prement el botonet per disparar-los: patiré per si s’avança, per si es retarda, per si l’intèrpret se salta un fragment i l’altre ha d’anar a buscar-lo a tota castanya, patiré per si el text tindrà faltes, per si no estarà ben segmentat. Veig que al programa ja no hi figura qui ha fet la traducció del text. Aix, la batalla per la visibilitat del traductors!

Entro a la sala, plena com un ou. L’escenari és una caixa negra, completament buida. De seguida, s’apaguen els llums. Apareix Morganti, amb la seva mata de cabells rinxoladíssims, estarrufats, inconfusibles. Semblen de cotó fluix. Amb la primera frase, el públic riu. Crec que no s’ho esperaven. Jo tampoc. La primera escena marca el que serà l’espectacle: autoironia, metadansa i un fons de veritat contundent. Penso que Morganti sap fer magistralment allò que molts escriptors no saben fer: establir el pacte amb el lector en el primer paràgraf: això anirà per aquí, vine amb mi.

Alternant escenes breus de text i dansa (quin control del ritme), Morganti ens ofereix desordenadament un resum autobiogràfic: els seus inicis en la ballet clàssic, els seus anys al Tanztheater Wuppertal amb Pina Bausch, el seu present com a ballarina que passa dels 50 anys. La narració saltejada i no cronològica és un encert perquè crea ponts entre el passat i el present, i fa més visibles els camins (sovint irònics) que han portat d’una cosa a l’altra. Ens explica la seva vida a través de moments il·luminadors, per exemple, el seu ingrés a l’Acadèmia de Dansa i els comentaris de les professores (té massa pit, és massa grossa: i com se’n va anar amb la mare a comprar-se uns sostenidors de tortura per esclafar-li el pit i que semblés plana); el dia que la Pina li va ensenyar a fumar (a fingir bé que fumava); la seva batalla orgullosa i perduda contra l’edat del cos, que li fa la traveta.

La Pina li deia que havia de ballar somrient, amb un somriure que li sortís de dins. I Morganti ho va aplicar arreu. Se’n riu del cos, se’n riu d’ella mateixa, se’n riu de la Pina, se’n riu (amb molta gràcia i mala llet) dels periodistes, se’n riu de l’envelliment, mentre ens explica què significa per ella ballar, ser sobre l’escenari, connectar amb el públic, fer-se gran, ser dona, respondre les preguntes ridículament transcendents dels periodistes. La força de Morganti rau en aquesta combinació: veritat (una veritat tan sòlida que te’n podries untar unes torrades), reflexió, humor i la traducció de tot això en el llenguatge del cos.

Morganti parla però també balla, esclar. Escoltar Morganti i després veure-la ballar és com posar-se unes ulleres noves: et permet veure la dansa des d’una perspectiva diferent, des de dins. Amb el cos, Morganti puntualitza les paraules, ja sigui per aclarir-les, contrastar-les, ironitzar-hi o per demostrar que hi ha coses inefables que només es poden dir ballant. Que el cos té una llengua pròpia i ella ens la vol ensenyar.

El públic està molt atent, riu sovint, també calla reverencialment (tret de dues cotorres que seuen darrere meu: em debato entre escanyar-les o escanyar-les). L’espectacle és ella sola, amb l’atrezzo just i un to juganer, confessional, que se’t fica a la butxaca.

Una hora i vint més tard (en cap moment m’he preguntat quant faltava per acabar), tres rondes d’aplaudiments entusiastes. Quan una cosa m’agrada, els aplaudiments sempre em semblen insuficients:  el cos m’exigeix exaltació, moviment.

A fora, el públic comenta la jugada. La Luz té ganes d’abraçar la ballarina, la seva admiració és total, física. L’Afra diu que gairebé s’adorm (està tan cansada que el cos no l’obeeix). El Carles està trinxat però content d’haver-la vist. A uns metres de nosaltres, uns altres cossos parlen del tema del dia: Julio Manrique, nou director del Lliure, i Borja Sitjà, que s’ha quedat amb un pam de nas.

Ah, i els sobretítols, esclar. Han funcionat amb la precisió d’un rellotge atòmic. Només una cosa m’ha inquietat: que no acabessin mai amb un punt. Estic segura que és una decisió de la companyia. D’entrada em molesta. El meu cap necessita els punts finals, cada vegada que en falta un, em salta l’alarma, però després m’adono que potser es tracta d’això, de deixar les frases obertes, de permetre que a una cosa que sembla acabada, la pugui seguir un altre gest, una frase més, juxtaposada, inesperada, perquè és això el que fa Morganti, crear per juxtaposició. I penso també que en aquestes frases obertes hi ha un optimisme de fons, un somriure gens ingenu: ara podria venir qualsevol cosa. Pujo al cotxe sense la decepció que havia temut. El pessimisme és un punt final posat abans d’hora