Plou sang a tot arreu

Han fet el relleu a la cartellera barcelonina dues obres escrites a partir de textos de la Premi Nobel de Literatura Svetlana Aleksiévitx (Bielorússia, 1948). La primera, ja desprogramada (però que desitgem que torni més d’hora que tard, perquè és una delícia que no es pot deixar perdre de cap de les maneres), ha estat Carrer de Txernòbil, a l’Escenari Joan Brossa. La segona s’acaba d’estrenar ara al Teatre Biblioteca de Catalunya: La guerra no té rostre de dona, dirigida per Oriol Broggi i interpretada per Clara Segura i Guillem Balart.

“La guerra femenina té un colors, unes olors, una llum i un espai propis. Té paraules pròpies. No hi ha herois ni gestes increïbles, només hi ha persones que porten a terme una activitat humana que és inhumana”. Aquesta és una de les frases de l’escriptora i periodista que ressonen al recinte del carrer de l’Hospital i que, declamades per la sempre eficient Segura, resumeixen a la perfecció l’esperit de l’espectacle. L’actriu, que també canta i toca el piano, firma amb Broggi la dramatúrgia de l’obra, cuinada a partir d’una dotzena de textos d’Aleksiévitx.

Les conteses, per tant, sí que hi entenen, de gènere, encara que sempre les expliquin i les narrin veus masculines. La guerra no té rostre de dona endinsa el públic en un escenari devastat, de manera literal i figurada. Quan s’entra a l’edifici del segle XV, ens rep una catifa de sorra, estesa pel terra. No és arena d’una bucòlica platja, sinó mostres d’un bombardeig, amb fustes i mobles escampats, destrossats i, en una cantonada, restes d’una habitació encara intacta, que actua a mode de testimoni del què va ser i ja no és. Tots aquests elements agafen volada gràcies a la il·luminació, a càrrec d’Albert Faura.

I al bell mig d’aquest bell i sobri muntatge, deambula Clara Segura. Ella encarna desenes de dones que expliquen les seves històries, viscudes en primera persona. Mares i àvies, civils i soldats, com viuen i senten la guerra, perquè la guerra pot tenir nom de dona. “Plou sang a tot arreu”, “és impossible entendre el patiment si no l’has viscut”, “no ens agrada, la guerra, però ens obliguen a fer-la”, “després de la guerra mai vaig ser jove”, “puc recordar el soroll de la guerra”, “en acabar, les medalles eren per als homes. A nosaltres ens van robar la victòria”, “no estic sola, en aquesta tribuna”….

I, efectivament, Segura no està sola. En un esplèndid joc audiovisual (obra de Francesc Isern), projectat als quatre punts cardinals de l’edifici gòtic, disposem d’altres testimonis que ens aporten nous angles del mateix horror. Un repartiment que compta amb les col·laboracions de Màrcia Cisteró, Maria Hina, Marissa Josa, Pepa López, Nora Navas, Marta Marco, Mercè Pons, Xavier Ruano, Georgina Toboso i Montse Vellvehí. Em quedo amb la píndola de la gran Pepa López: “Vaig ser feliç de no poder odiar”, explica després de regalar un rosegó de pa a un jove presoner alemany, amb les llàgrimes congelades a la galta, que passava per davant seu. Una víctima apiadant-se de l’enemic.

La guerra no té rostre de dona pivota en Segura, que està immensa. Ara bé, tampoc aquí està sola. Al contrari. En el paper (no només) d’un periodista que recull tots aquests testimonis hi ha un excel·lent Guillem Balart, que la secunda i l’acompanya de manera brillant en totes les rèpliques, i que llueix per mèrits propis en els seus solos. Al duet s’hi afegeix, de manera més puntual, la jove Violeta Broggi, com a testimoni mut.

L’obra ens parla de totes les guerres, no només les que necessiten armes i bales. Un exemple és l’explosió de la central nuclear de Txernòbil (en realitat tenia el nom de Vladímir Ilich Lenin) el 26 d’abril de 1986. Aleksiévitx en va recollir els testimonis a la seva magistral novel·la “de veus” (un gènere literari propi) La pregària de Txernòbil. Broggi només n’escull un fragment, en aquest calidoscopi que ens ofereix. La proposta de Joaquim Armengol que va representar-se fins fa poc a l’Escenari Joan Brossa, amb un incommensurable monòleg d’Evelyn Arévalo, cru i colpidor, n’era un monogràfic.

Explica Oriol Broggi, director de La Perla 29, que el cos li demanava fer una comèdia, però que no ha pogut. Tenia ganes de riure, però la realitat l’ha empès a parlar de coses dures, de batalles impossibles, i que sentia el deure de no eludir el que ens envolta. Al capdavall estem vivint una nova guerra –vírica– que no usa ni armes ni bales, però que també està deixant morts (en portem més de 16.000 a Catalunya, poca broma), ferits, convalescents i supervivents. El director té l’esperança que les paraules d’Aleksiévitx recitades per Segura ens la faran encarar d’una altra manera.