Orsini, la bomba que no veiem caure

Des de dalt dels cims, l’horitzó es fa immens, aclaparador. Una realitat que esclata silenciosa. Sobre el Cadí, tot el que són convidats a una boda viuen el ritual mentre més enllà el país està sent devorat per una altra realitat més lletja, més monstruosa. Un pagès sensibilitzat amb la causa catalanista, una actriu reconeguda però frustrada i un jove recollidor de brossa que vol ser dona. Tres personatges estranys que relaten les anècdotes que succeeixen en aquell indret, que fan retrat social de la gent, que evoquen el seu propi passat en aquelles terres, que identifiquen els problemes socials que hi ha fora d’aquells marges. Però la seva història és una pantomima, un mirall per trencar. Sempre hi ha una bomba que pot caure i despullar la realitat de tot artifici. Orsini era una bomba. Orsini és la nova creació de la Companyia Solitària. Un nou text d’Aleix Aguilà que ara es representa a la Sala Tallers del TNC.

Ras i curt. Orsini és una de les obres més confuses i alhora més reivindicativa de l’any. La confusió és pretesament volguda doncs el relat barreja fets històrics del passat (l’atac terrorista de 1893 al Liceu on una bomba Orsini mata 22 persones), referents literaris (Guillem Tell, que per altra banda era l’òpera de Rossini que s’estava representant al Liceu la fatídica nit), fets històrics contemporanis (1-O, 17-A) i una sèrie de situacions delirants, surrealistes, que David Lynch aplaudiria. Tot plegat ens endinsa en un ambient que partint d’una realitat palpable, la conversa entre tres individus que es coneixen en un casament, es van introduint certs elements d’estranyesa (la vaca a la piscina, la desaparició de la nena…) i la irrupció d’un quart personatge, la cambrera, acaba per fer caure el teló i traslladar-nos a una altra realitat lluny de fastos i oripells. Orsini ha fet acte de presència, ha esclatat i els actors descobreixen el seu paper a l’auca.

Aguilà no planteja un conflicte narratiu que impulsi els personatges, simplement crea interrelacions més o menys tenses entre els seus quatre personatges, però que no provoquen explícitament cap moviment rellevant. És una obra discursiva més que d’acció transformativa. Hi ha una gran dosi de denúncia, de certes reivindicacions, però totes escrites i brillantment interpretades per buscar la comicitat de l’absurd. En primer lloc, tenim els fets històrics més rellevants, doncs la boda es celebra després de l’1-O, i des de la reivindicació de país, capitalitzada pel personatge de Guillem (Pol López)  defensen l’orgull rural i el costumisme de la zona. Per altra banda, el personatge de l’actriu Cèlia Raventós (Júlia Barceló) serveix tant per glosar com per fer burla del món del teatre. La reivindicació identitària també s’estableix en la qüestió de gènere sobre tot en el personatge del Nico (Pau Vinyals), qui implora ser tractada com una dona. Però dintre de la batalla ideològica, sobre quina denúncia pesa més, interromp la clàssica reivindicació de classe capitalitzada pel personatge de la Victòria (Míriam Alamany), aquesta cambrera que li agrada veure teatre perquè veu el món amb uns altres ulls. Aquesta dona serà finalment qui imposi la seva realitat. Sigui terrorisme, sigui anarquisme, quan tot esclata, Aguilà vol passar comptes amb els seus personatges desproveint-los del seu fals habitat natural, traient-los la careta i reubicant-los en l’escenari que més els escau: un fictici Liceu del segle XXI. Però sembla que aquests personatges, peces d’una societat postissa, es resisteixen a acceptar la nova realitat i encara busquen els vestigis de la boda.

Al servei d’aquest text estan els quatre intèrprets originaris de la Companyia Solitària, Pol López, Pau Vinyals, Júlia Barceló i Míriam Alamany. La dramatúrgia no s’entendria sense unes interpretacions afinades que doten d’un caràcter definitori a cada personatge. Guillem no esdevindria tant èpic i tant còmic si no fos pel gest i la veu de Pol López; Nico no seria tant tendre sense la mirada, el to i el treball físic que fa Pau Vinyals; la suficiència i la suspicàcia de la Cèlia no seria la mateixa si no fos pel treball de la Júlia Barceló; i la serietat i la fortalesa que té la Victòria per dinamitar-ho tot compta amb la presència i la postura de Míriam Alamany. Cadascú crea el seu personatge seguint les coordenades confuses que el text relata. I al capdamunt de tots ells, un membre més i amarant-se d’un procés col·lectiu, Xicu Masó, qui sap remarcar molt bé les intencions del text, aportant pistes referencials i situant els actors en un escenari auster. Un fons amb les muntanyes del Pirineu i uns rocs de cartró pedra (creat per l’escenògrafa Judith Colomer ) serveixen per fer-nos creure que aquest personatges estan en aquest cim, aquesta celebració esnob, tan burgesa. Però no veuen el fum a l’horitzó. I no saben que no està tan lluny. Ho sabem nosaltres?