Nostàlgia i musicals

“Vosaltres per aquí? Voleu estar amb mi? Quina sorpresa! Us voleu divertir?”. Qualsevol aficionat als musicals de Catalunya reconeix les primeres frases de Glups!, l’espectacle basat en els còmics de Gérard Lauzier que Dagoll Dagom va estrenar el 1983, amb música de Joan Vives. La companyia va convertir aquest tema en el leitmotiv d’Historietes, muntatge que commemoraria els seus vint anys de trajectòria. I és que va de meravella per parlar del teatre, les bambolines i els personatges “amb pudor de suat dels últims actors que els han interpretat”. Aquest va ser l’inici de la gala Catalunya aixeca el teló, un programa televisiu que, any rere any, tenim la sensació que es gaudeix molt més des de la platea (al Liceu) que des de casa. La direcció va ser a càrrec de Joan Maria Segura, un autèntic mestre del ritme i l’elegància, que va aconseguir el miracle d’una gala molt àgil on tot va funcionar amb la precisió d’un rellotge suís. Al Liceu vam gaudir de valent amb l’orquestra i el cor de l’Original SoundTrack Orchestra, que van sonar de meravella i va allunyar la vergonya aliena que la gala ha provocat en altres edicions. Em diuen que, a casa, la realització va ser força millorable.

Abandonada, ja fa uns anys, la pretensió de presentar els espectacles de la temporada –molts d’ells ben lluny d’iniciar els seus assajos–, enguany es va optar per dedicar la nit als musicals, per tal de commemorar el 30è aniversari d’ADETCA (Associació d’Empreses de Teatre de Catalunya). Hi poden buscar la relació vostès mateixos. El millor de la gala va ser el seu aspecte intergeneracional, i l’Associació va ser personificada per tres actrius d’edats diferents: la sempre estupenda Mercè Comes, la jove Júlia Bonjoch i la nena Martina Garcia. En escena vam poder gaudir d’intèrprets com els veterans Vicky Peña i Mario Gas, la colla dels Pirates Teatre (amb un “fresquiribis” deliciós), els (feliçment recuperats) Egos Teatre o estrelles del present com Elena Gadel o el rubinenc Oriol Burés. Sortosament (sàvia elecció), la gala no va comptar amb presentadors (així ens vam estalviar els acudits dolents), i Júlia Bonjoch va interpretar amb molta gràcia l’únic tema original de la nit, dedicat al 2% del pressupost que la cultura demana pel sector. “Un 2% sí que és decent, fosforescent, magnificent, convincent…”. La peça està composta per Xavier Mestres i té lletra de Ferran González: això segon no ens estranya gens, provinent de l’autor d’un musical (hilarant) sobre Piero Manzoni i la seva Merda d’artista. [Les meves facetes d’historiador de l’art i crític teatral van ser molt felices amb aquell espectacle, per cert].

L’emoció va fer acte de presència a la gala (tenim l’edat que tenim) quan Vicky Peña va interpretar el tema principal d’A little night music, que fa una pila d’anys la Gonyalons va cantar amb el títol “Que entrin els clowns”, i que la traducció de Roser Batalla va convertir en “Baixa el teló”. El moment Sweeney Todd també va ser especialment vibrant, amb bona part de la companyia original en escena (Joan Crosas, Xavier Ribera, Oriol Genís, Pep Molina…). Isabel Soriano (acompanyada de Joan Lluís Bozzo, en una llotja) ens va demostrar que per la seva Mimí de Flor de nit no han passat els anys. I que l’amor, ailas, no és cec, sinó que és més aviat borni. Marta Ribera, estrella gironina que ha triomfat aquí i a Madrid, va fer emmudir la platea amb el seu “Maybe this time” de Cabaret, Joan Vázquez ens va tornar a demostrar que ha nascut per fer d’Ocaña i Jordi Vidal va aprofitar molt bé els seus dos minuts de glòria amb la seva imprescindible Guillermotta. La gala va acabar amb Mar i cel com a fi de festa, amb Àngels Gonyalons i Carlos Gramaje (la Blanca i el Saïd originals) cantant “Per què he plorat?” amb gran emoció, acompanyats pel compositor Albert Guinovart al piano. I a continuació, és clar, “L’himne dels pirates”, el nostre “Do you hear the people sing?” particular, l’himne dels musicals en català que coneixen fins i tot aquells que odien els musicals.

Des de veure la Lloll Bertran amb perruca d’Albert Einstein / Toni Albadalejo (que va rebre la menció Catalunya Teatre) o xalar de valent amb el número de La Cubana i el seu Cómeme el coco, negro, la cerimònia va ser una mena d’homenatge nostàlgic als grans musicals de la nostra història escènica. Golfus de Roma (present a la gala amb un Jordi Bosch que sembla el doble del Marcel Escolano de Los Galindos) serà dels pocs musicals en català que veurem aquesta temporada, més el pròxim de Dagoll Dagom (encara no es pot dir, però a casa tenim les nostres fonts) i l’inevitable El petit príncep, fenomen que torna cada any durant les festes. La resta, ja ho saben: franquícies sense ànima provinents de Madrid. I en castellà, és clar. David Bustamante aprova aquest missatge.

“Ríete, aplaude, luego critica… pero ven a vernos!” canta la troupe de La Cubana al final del seu espectacle més icònic. La gala va suposar una bona dosi de nostàlgia per a tots aquells que vam tenir la sort de veure aquests musicals en el seu moment. Per als teatreros més joves, devia funcionar com una mena de “mira quines coses més ben parides fèiem en aquest país, fa uns anys”. Una gala per fer dentetes a la gent més jove de quaranta anys, en definitiva. De quins musicals tindrem nostàlgia d’aquí a trenta anys? De Ghost, el musical protagonitzat pel Bustamante ja us dic jo que no. De La filla del mar de La Barni Teatre? D’Una llum tímida de La Cicatriz? El temps ho dirà, però després de veure la gala de Catalunya aixeca el teló, esperem que d’aquí a trenta anys puguem mirar enrere amb les mateixes dosis d’orgull i nostàlgia amb què alguns ho vam fer dilluns passat. Almenys, això sí, els qui érem al Liceu.