Norwegian Wood

Potser Pau Carrió hauria pogut incloure “Norwegian Wood” de The Beatles al repertori de cançons d’Elling, la primera obra que estrena aquest febrer (Macbeth s’estrena al Lliure la setmana que ve). Però el sitar de George Harrison no sona a La Villarroel. Tampoc és que l’obra ens parli de com un noi decideix cremar la casa d’una noia, amb qui s’havia emborratxat, després de deixar-lo tirat. La fusta noruega a la cançó dels de Liverpool és més aviat contextual. A l’obra de Simon Bent no hi ha cap personatge amb intencions piròmanes. Tot i que hi ha vegades que l’espectador pugui pensar que l’obra derivi cap a una catàstrofe similar. Com la cançó, Elling és una obra suau, que agradarà a tothom, que apunta un conflicte de relacions humanes que surt de la normalitat. Però tan sols és un apunt, la flama no acabarà cremant la casa. Ah, i succeeix a Noruega i hi ha molta fusta.

Carrió, un director recurrent a La Villarroel, aquest cop s’ha fixat en una adaptació que el britànic Simon Bent va fer el 2007 d’una pel·lícula noruega basada en una sèrie de novel·les que va escriure Ingvar Ambjørnsen als anys noranta. Elling és el protagonista d’aquestes novel·les, però a l’obra comparteix aventures amb el seu company de pis Kjell Bjarne. Són dos homes que voregen la quarantena, amb severs problemes mentals que dificulten la seva adaptació a la societat. Elling arriba a un hospital psiquiàtric després de la mort de la seva mare, perquè no pot fer-se càrrec de si mateix. Es tracta d’un ésser que mai va tallar el cordó umbilical amb la mare i que resulta ser un home maniàtic, amb atacs d’ansietat, fòbia a la gent i una capacitat fabulosa per inventar històries. Però és un personatge profundament intel·ligent. Al contrari del seu company Kjell, primari, obsessionat amb el sexe, però profundament generós. El yin i el yang, encaixant l’un amb l’altre. Quan al cap de dos anys, el Govern noruec decideix donar-los-hi l’oportunitat d’emancipar-se i viure plegats a un pis d’Oslo, comença l’aventura. Un treballador social, en Frank Åsli, serà qui els controli i per l’Elling esdevindrà el seu tercer enemic (després de l’ansietat i el vertigen). Aquest els convidarà a agafar la responsabilitat de sortir al carrer, fer la compra, menjar i relacionar-se amb la gent. Elling, però, es resistirà a seguir les seves ordres. Malgrat tot, els dos inadaptats acabaran sortint, descobrint el seu entorn i coneixent una veïna embarassada alcohòlica i un home misteriós, un poeta deprimit.

L’adaptació de Simon Bent fa de la virtut, defecte. O viceversa. L’obra no desenvolupa un antagonista clar, apunta una sèrie de conflictes que no acaben d’explotar i els personatges superen els seus problemes d’adaptació sense més oposició que ells mateixos. No hi ha cap factor extern que realment compliqui els seus objectius. La relació d’ells dos es veu amenaçada per la presència de la Reidun i l’Alfons, però al final no passa res i tots s’entenen. En Frank sembla que els pugui fer tornar al centre psiquiàtric, però veu progressos suficients per a aturar el trasllat. Tot sembla que podria anar pel pedregar, però al final no passa res. No hi ha drama, tot i que en molts moments l’espectador esperi que la relació es compliqui. Potser es podrien separar; potser hauran de tornar a la clínica; potser l’Alfons, el poeta maleït li roba els versos a Elling. Però tot acaba transitant pel bonisme. I, paradoxalment, aquesta és la seva principal virtut, hom riu amb els personatges, se n’enamora, els comprèn i s’alegra que tot els vagi bé. És com una feel-good movie d’aquelles en la que surts del cinema amb bon rollo. Elling pot ser un oasi entre drames, thrillers i autoficcions que ens dibuixen una realitat ben trista.

I torno al títol. Està clar que aquesta història és molt noruega. Aquests dos personatges a l’Espanya actual només podrien sobreviure a base de picaresca, i ben segur que l’entorn no els ho posaria fàcil. També és veritat que la sota la cara amable de l’estat del benestar dels països nòrdics s’amaga molta foscor. Els thrillers nòrdics així ho descriuen. Però probablement les novel·les originàries d’Ambjørnsen buscaven glorificar i recordar la bona època dels anys vuitanta (tot i que Elling critica momentàniament el Partit Laborista, els socialistes noruecs). Pau Carrió, qui com ja és habitual, treballa molt bé el ritme de l’obra i crea efectives composicions escèniques, sap que una de les claus del muntatge es troba en les transicions. I se’n surt prou bé incloent-hi peces musicals de, més o menys, l’època: Guns & Roses, Cindy Lauper i altres. Llàstima que la inclusió d’un mòbil trenca amb la coherència temporal.

Aquesta mena d’espectacles se sustenten pel carisma dels seus intèrprets. I sens dubte aquest és el punt fort de la proposta. El treball de David Verdaguer i Albert Prat posant-se a la pell d’Elling i Kjell Bjarne és meravellós. La química entre ells dos és la clau de l’èxit de la proposta. No és d’estranyar, ja que ambdós actors van fundar fa més de vint anys la companyia El Nacional No Ens Vol, amb la qual van començar a aixecar el vol als nostres escenaris. Per a un actor és un “bombó” poder interpretar un personatge amb algun tipus de diversitat, perquè permet un treball integral de cos, gest, mirada i modulació de la veu. I ambdós intèrprets brillen en tots els aspectes. Verdaguer mig acluca els ulls com si ho volgués copsar tot, atent als perills que el rodegen i la seva corporeïtat és més tancada en si mateix. Prat, en canvi, té un moviment més expansiu, com si volgués abraçar tot allò que li és desconegut. Al seu costat, Albert Ribalta crea un Alfons melancòlic, Queralt Casasayas interpreta la naïf Reidun (a moments recorda a l’Emma de Plats bruts) i Òscar Muñoz dibuixa en Frank, segurament el personatge amb menys recorregut de l’obra.

Al mateix nivell que les interpretacions trobem l’escenografia modular que ha dissenyat Sebastià Brosa. La fusta és l’element principal i omnipresent. Els llits sense matalàs i les cadires tenen els capçals i respatllers desmuntables, que també es poden fer servir com a arma. És una escenografia que, juntament amb el vestuari de la Zaida Crespo (marcant molt bé la diferència de caràcter entre els dos personatges principals), ens trasllada als pretèrits anys vuitanta.

Elling no enganya, és una obra divertida que busca despertar la humanitat i l’empatia del públic, però al mateix temps demostra una carència de conflictes externs que resta credibilitat a la història. És una obra al servei dels actors. La fusta noruega és fusta de pi. És tova i lleugera, però no té una vida molt llarga.