My fair Lloll

A la Sala Versus Glòries hi ha novetat. La setmana passada es va estrenar Tot fent Pigmalió, un espectacle escrit per Marc Rosich i dirigit per ell mateix i Jordi Andújar. El muntatge uneix el Pigmalió escrit el 1913 pel dramaturg irlandès George Bernard Shaw, la pel·lícula musical My fair lady (George Cukor, 1964) i el muntatge de Pigmalió que Dagoll Dagom va estrenar el 1997, protagonitzat per Lloll Bertran. Acompanyada en escena per Manel Barceló, la Lloll rememora la seva relació amb l’obra i el film, i tots dos condueixen una vetllada de teatre de cambra en què representen tots els papers de l’auca. El triomf de la fonètica.

La gràcia de tenir uns pares teatreros és que puc parlar d’espectacles estrenats fa quasi trenta anys amb coneixement de causa. Servidor de vostès va veure aquell Pigmalió protagonitzat per la Lloll, el 1997 al Poliorama, on la Bertran estava acompanyada per actors com Josep Minguell, Pep Cruz, Mercè Bruquetas, Francesca Piñón o Eduard Farelo. Al vestíbul de la Sala Versus Glòries han penjat, molt encertadament, algunes fotografies d’aquell muntatge, que serveixen de pròleg o epíleg a una proposta íntima i bufona. Tot fent Pigmalió és una peça a mig camí entre l’assaig obert i el recital a cau d’orella, que fa un passeig pels records personals de la Lloll i del Manel i que ens recorda que la traducció feta per Joan Oliver el 1957 continua sent un monument a la llengua. El de La Colla de Sabadell va traslladar l’acció del Londres postvictorià a la Barcelona dels anys cinquanta, convertint Eliza Doolittle en Roseta Fernandes i el professor Higgins en Jordana. Els accents britànics que el professor detectava a primer cop d’orella, es van convertir amb Oliver en accents de tots els Països Catalans i, fins i tot, dels diferents barris de Barcelona.

L’acció té lloc en una sala d’assaig que també és despatx (escenografia de Sergi Corbera), en una nit de tempesta. Llamps i trons, pluja que no s’atura: pura ficció. La cosa s’inicia com si fos una lectura dramatitzada, amb els dos intèrprets llegint els seus papers, però de seguida l’assaig s’interromp i comencen les confessions. Més que confessional, el to de la proposta és amical: Bertran i Barceló comparteixen els seus records amb el públic i expliquen la seva relació amb l’obra i la pel·lícula mentre van entrant i sortint dels personatges. És un gust tornar a sentir les paraules traduïdes per Oliver, i, a més, tan ben dites: la cada cop més escarransida qualitat del català que sentim als nostres escenaris és un tema preocupant. “A Espanya, al maig, la pluja cau a raig”.

Els “llavonses” o el “jusgat de guàrdia” de la Roseta seran progressivament corregits i substituïts per expressions i locucions més correctes, demostrant que una parla sense errors ens farà semblar d’una classe més alta i, per tant, aspirar a millors col·locacions. Lamentablement, amb l’estat actual del català, tant el text de Shaw com la traducció d’Oliver són deliciosament anacrònics: només cal veure com parla tothom, sigui de la classe que sigui. La Lloll reivindica el seu desig de tornar a interpretar la Roseta, i el Manel rememora el film protagonitzat per Audrey Hepburn (“Aquella pamela, aquell Cinemascope…”), revelant-se com un autèntic expert en My fair lady. Ell és un professor Jordana que, a més, coneix anècdotes protagonitzades per Rex Harrison i ens explica com és que Julie Andrews no va protagonitzar la pel·lícula, essent ella l’actriu que va estrenar el musical a Broadway. How do you do?

Aquest “tomb per la vida” pel text i les vivències dels dos intèrprets es mou amb el senzill i resolutiu vestuari de Raquel Ibort i té un parell de moments musicals arranjats per Marc Sambola. Sense que vingui a tomb (o sí), Marc Rosich insereix la cèlebre “Tirallonga dels monosíl·labs” de Pere Quart convertint-la, a parer meu, en el moment més bonic i emocionant de l’espectacle. Bertran i Barceló són actors de la vella escola, saben quina és la importància de dir bé un text i de col·locar l’accent allà on toca. La llum dissenyada per Dani Gener il·lumina aquest passatge de forma delicada. Al final, l’acció es precipita i l’espectacle es tanca amb una gran escena: “Si vostè sap predicar, jo sé ensenyar”. Sortosament, Rosich no tria el final de la pel·lícula protagonitzada per Audrey Hepburn, d’un masclisme que avui en dia fa esgarrifar. Tot fent Pigmalió és una vetllada d’amor, senzilla i tendra, un homenatge a la professió i un autohomenatge que es fan la Lloll i el Manel. I bé que se’l mereixen.

Núvol se suma a la campanya Cap butaca buida. Us animem a omplir els teatres el dissabte 16 de març. Pots comprar la teva entrada per aquest espectacle aquí.