Macarrons a la bolonyesa

Aquesta recepta no porta pasta italiana. Ni un raig d’oli verge extra. Ni pebre negre, ni sal, ni formatge parmesà. Ni, evidentment, carn picada i la resta d’ingredients per a elaborar la mítica salsa. Aquesta recepta teatral fa olor de sofriment, solitud i desesperança. Els sona una pandèmia mundial? Els resulta familiar una plaga silenciosa, incolora i inodora que s’endú éssers estimats? Aquesta és la recepta de Destination Moon, de la companyia Paradiso 99, que podrà veure’s al Teatre Tantarantana fins al pròxim 6 de juny.

De paradís, en aquesta proposta, ben poc. O sí, depèn de com es miri. Begoña Moral, que signa la dramatúrgia i la direcció, ha creat un món apocalíptic sacsejat per catàstrofes naturals i amb una maledicció que paralitza la cama esquerra de les persones fins a matar-les. La gent s’escapa de les ciutats, la gasolina escasseja, els cotxes queden abandonats als vorals de les carreteres… No s’arriba al col·lapse que planteja la molt recomanable minisèrie francesa L’effondrement, però s’hi encarrila. En aquest escenari, dos germans bessons (Hodei Arrastoa i Mariantònia Salas) sobreviuen com poden mentre contemplen com la vida s’escola per minuts. Ella és una infermera precària. Ell, un actor a l’atur que esgarrapa anuncis de poca volada.

El seu dia a dia els devora. A ella, per esgotament, treballant en un hospital (la marató que fa Salas de despullar-se i vestir-se durant els 90 minuts de l’obra és digna de rècord Guinness), i a ell, per tedi i desesperació (Arrastoa tampoc es queda curt amb els canvis de roba). Els recursos no els arriben, l’espiral on estan immersos els degolla i comencen a apagar-se. Els macarrons a la bolonyesa que mengen cada dia (els sous no els dona per a més) esdevenen una terrible metàfora del tedi i del bucle que els engoleix. L’ofec és tal que també decideixen fer les maletes i fugir, com la resta. El seu destí és La ciutat de les Tortugues, una mena d’arcàdia on podran alliberar-se de les obligacions, trencar les cadenes i esmicolar la presó que els encotilla. Se suposa.

Hi ha un tercer personatge, també anònim, interpretat pel ballarí Albert Bassas, que fa de suport dels dos principals. Es reserva algun tast interpretatiu, però, sobretot, sobresurt amb els moviments coreogràfics –senzills i poètics–, que despatxa amb Salas, com un àngel que l’acompanya en els moments més delicats de la malaltia. És la seva ombra, descalça tothora i vestida de negre, que es passeja per l’escenari i els observa.

Destination Moon és una proposta onírica. Hi ha dues parts clarament diferenciades que es mouen en tres capes: la privada (la relació entre germà i germana), la pública i col·lectiva (el sistema capitalista que ens xucla sense contemplacions) i la general (aquest món assolat per les desgràcies fruit del canvi climàtic). Una crítica mordaç conreada durant la pandèmia que encara ens esquitxa i que va fer plantejar a l’autora i a la companyia (i a qui no?) serioses preguntes de cap a on anem com a societat.

L’espectacle també incorpora audiovisuals (d’un temps ençà sembla impossible concebre una posada en escena sense tenir-ne) molt efectius. Firmats per Paula Ten, es repeteixen en cicle, en aquest dia de la marmota sense fi, missatges recordant l’esfondrament i anuncis de ciència-ficció. Igualment, un punt i a part es mereix l’espai sonor, creat per Manuel Pajuelo, que acompanya meravellosament bé el text i les interpretacions. El bolero “Hola soledad” de Rolando La Serie o “La noche más larga del año” de Nacho Vega posen la pell de gallina. Una estupenda banda sonora. No original, però igualment estupenda.

La nostra degradació com a civilització (amb honroses excepcions) ens fa destrossar el planeta que ens alimenta i malmet a cadascun i cadascuna de nosaltres amb el mode de vida que hem escollit o que ens han imposat. De debò la pobresa, l’estrès, o l’individualisme ha de formar part de la nostra dieta? Aquest paradís al qual feia referència al principi apel·la a aquesta realitat i a la possibilitat de canvi. Moral no dona respostes, només planteja qüestions. I al públic se li gira feina si les vol processar totes.

Perquè estarem d’acord que no és molt saludable ingerir hidrats de carboni a cada àpat.