Lorca, inexhaurible

La figura de Federico García Lorca ha anat prenent, en l’imaginari col·lectiu, les dimensions d’un sant pagà. La influència del seu llegat ‒truncat, com sabem, pel seu assassinat‒ no ha fet sinó multiplicar-se arreu, i se li ha retut homenatge en múltiples formats. Un dels més recents és Una noche sin luna de Juan Diego Botto, que s’ha pogut veure en sessió única en alguns escenaris catalans ‒entre ells, el Teatre Municipal de Girona, en el marc del Temporada Alta‒ i que al desembre arribarà al TNC. Quant a l’herència teatral de Lorca, multiplicada en incomptables ramificacions, ens centrarem en dos muntatges de naturalesa ben diferent que han coexistit una setmana a la cartellera barcelonina: La casa sin Bernarda, una proposta de Paula Errando i la jove companyia Entrance que s’ha pogut veure al Centre de les Arts Lliures; i Yerma, amb direcció de Juan Carlos Martel Bayod, que serà al Teatre Lliure fins al 16 de desembre.

Les filles de Bernarda Alba

La casa sin Bernarda és una dramatúrgia de Paula Errando ‒que també la dirigeix‒ a partir de La casa de Bernarda Alba (1936) de García Lorca. Algunes de les rèpliques del text original, lleugerament esporgat però sense addicions de cap mena, s’han redistribuït entre les cinc germanes recloses ‒els únics personatges que hi apareixen‒; en canvi, els elements escenogràfics i la indumentària ens situen en la contemporaneïtat. L’espai dissenyat per Paula González recrea un pati humil amb una taula central i algunes cadires que semblen arreplegades de qualsevol lloc, una tanca d’uralita i una filera de roba estesa. Pel que fa al vestuari, a càrrec de Carmen Errando i Vera Moles, al principi s’imposa una mena d’uniforme de dol ‒els vestits marrons contrasten encantadorament amb els mitjons esportius‒, i tan sols la germana més jove, Adela, desafia la convenció en passejar-se orgullosament enfundada en un verd llampant, amb ulleres en forma de cor i sabatilles fúcsia. L’estètica i referents ens transporten als anys noranta, on la dramaturga i directora ambienta l’acció, i això es fa més palès en la roba d’estar per casa amb què gandulejaran al sol. Cal destacar també l’efectiva i artesanal il·luminació de Lola Errando, així com l’espai sonor de Marina Herlop i Borja Ruiz, que aconsegueixen evocar una atmosfera prenyada d’espera i desig.

Un cop es tanca la sala del teatre ‒tan bon punt comença la funció‒, les noies sospiren i es relaxen, alleugerides perquè la mare ha marxat. Per fi estan soles. Errando se salta la part de l’enterrament i del dol, i passa a la reclusió que ve després de la litúrgia. Els personatges es reparteixen unes paraules que en l’original deia Bernarda: “Es así como se tiene que hablar en este maldito pueblo sin río, pueblo de pozos, donde siempre se bebe el agua con el miedo de que esté envenenada”. Angustias ‒interpretada per Júlia Barceló, amb una acurada dicció i un to entre declamat i casual‒ se sent traïda pel menyspreu de les altres, que repeteixen una vegada i una altra que Pepe el Romano només la vol pels diners. Magdalena ‒carismàtica Judit Cortina‒ se sent com un animal engabiat i enyora aquella època en què eren més pobres, però una mica més lliures; alhora, es mostra estranyament sensata i madura, perquè en la nova versió recauen sobre ella bona part de les intervencions de Poncia, la criada major. Amelia i Martirio ‒Mariona Ibáñez i Alba Sáez, respectivament‒ estan molt unides; l’una es lamenta de la “crítica que no nos deja vivir” i l’altra, tan turmentada com el seu nom promet, es consumeix d’amor per Pepe el Romano. Però és la rebel i desafiant Adela ‒interpretada per una poderosa i convincent Emma Arquillué‒ qui gaudeix de la intimitat amb el famós Pepe. Amb una determinació que fa feredat, la germana petita té la intenció de continuar oferint el seu cos a l’amant furtiu i està disposada, si cal, a portar la corona d’espines davant del poble: “por encima de mi madre saltaría para apagarme este fuego que tengo levantado por piernas y boca”.

La maledicència no les deixa viure i el desig reprimit les corseca. L’exemple de la condemna pública els arriba a través de l’escena en off de la persecució d’una veïna. Tot i que rivalitzen fortament en qüestions amoroses ‒“Hace la que puede y la que se adelanta”; “La que tenga que ahogarse que se ahogue”‒, l’ambient no traspua l’agressivitat de l’original, perquè les germanes, a banda de competir i espiar-se, també se sostenen mútuament en la seva reclusió: juguen a les pel·lícules ‒encantadora mímica i oportú anacronisme que les fa més properes‒, es pentinen les unes a les altres amb delicadesa, riuen com unes cries i s’alleugereixen de la calorada amb vistosos ventalls. Com un cop d’aire fresc, l’adaptació d’Errando trasllada el caràcter enriolat i lluminós que els correspon per edat, malgrat l’opressió ambiental. És per això que en tot moment es busca una naturalitat en el llenguatge corporal, que faci evident l’esclat de la joventut i d’unes ànsies irreprimibles de llibertat. 

La companyia Entrance pot felicitar-se per haver aconseguit amb escreix el seu objectiu. La posada en escena resulta lluminosa i diàfana, li resta severitat a l’original i aconsegueix moments de tendra comicitat ‒com els gestos rituals i hiperbòlics amb què les noies conjuren el mal auguri de la sal vessada a taula‒. La proposta dota d’encant la complicitat espontània d’aquelles que comparteixen confinament i ens les mostra belles i esperançades, malgrat el desfici i la sufocació. Els seus cossos es tensen de desig vers l’exterior: “Quien pudiera salir a los campos”. L’extraescena sonora, des d’on arriben els cants dels homes, alegres “como árboles quemados”, filtra també la inexorabilitat del destí, que arriba amb els lladrucs dels gossos i els renills dels cavalls eguassers. Lluny de l’essencialització en blanc i negre ‒el mateix Lorca assignava una intenció de documental fotogràfic als tres actes, a partir del contrast entre els murs blancs i els vestits negres‒, la posada en escena d’Errando incorpora el color i una certa estètica pop. I tot això sense afegir ni una línia al text original, que continua sonant ominós i vivaç.

Desvelar ‘Yerma’

Juan Carlos Martel Bayod, l’actual director del Teatre Lliure, va fer d’ajudant de Lluís Pasqual a La casa de Bernada Alba (TNC, 2009) i Doña Rosita la soltera (Piccolo Teatro di Milano, 2010). Ara dirigeix a la Sala Fabià Puigserver una Yerma que és, en rigor, el primer Lorca produït pel Lliure. Malgrat l’impressionant reguitzell de noms que integren l’equip artístic i tècnic, la proposta no té res d’ostentós, sinó que, ben al contrari, constitueix una ferma aposta per un teatre artesanal, íntim i auster.  

Signa l’espai escènic Frederic Amat, artista visual que tenim ben present cada cop que entrem al Lliure de Gràcia ‒seva és l’emblemàtica intervenció de ceràmica mural Pluja de sang, en l’accés a la sala‒. El pintor i escenògraf va col·laborar amb Fabià Puigserver i Lluís Pasqual en el muntatge d’El público (Milà, 1986) i ha recreat Lorca en nombrosos llibres, exposicions i cartells; fins i tot ha portat a la pantalla Viaje a la luna, l’únic guió cinematogràfic del poeta. Per al muntatge de Yerma, ha tractat pictòricament unes teles translúcides que envolten perimetralment un dispositiu central de forma ovalada. El suggeridor disseny, virtualment evocador dels antics zoòtrops, resulta potencialment fèrtil en el seu joc de velar i desvelar, si bé cal dir també que l’estructura dificulta la visió des d’alguns punts de la graderia, disposada a quatre bandes.

Al centre, envoltat pel cortinatge que tenyeixen els colors tramats ‒d’acord amb la temperatura emocional de cada quadre‒ pel disseny lumínic de Maria Domènech, un monticle ovalat que evoca un mont de Venus culmina amb una superfície reflectant, la matriu-somni d’una Yerma que desitja obsessivament ser mare. Veurem com el mirall s’anirà embrutant o enterbolint, sobretot en el decurs del tercer acte; aleshores, lluny de reflectir el nadó somiat, esdevindrà un pou fosc, cegat i sec.

Yerma dorm dins del dispositiu-bressol, gronxada pel somni, i apareix el cor de personatges entonant una bella melodia, que s’acompanyarà, en diferents moments de la peça, amb instruments propis del pasturatge: corns, campanes i esquelles. El gaiato marcarà també ‒en el seu colpejar contra l’escenografia, convertida en una caixa de ressonància‒ algunes transicions entre actes i quadres, puntuant el cant quan s’escaigui. I és que aquest poema tràgic comença amb el somni d’un pastor i té la textura musical d’una cançó de bressol. El músic i compositor Raül Refree fa partir tota la música de l’escenari mateix ‒veus, percussió corporal i elements ancestrals‒, fent ben palesa la filiació popular d’aquests bells versos convertits en cants. També el vestuari, a càrrec de Rosa Esteva en col·laboració amb Amat, incideix en aquest caràcter rural i recosit; en comptes de dissenyar figurins, han aprofitat i recompost robes preexistents.

María Hervás, l’actriu que interpreta Yerma, compon un personatge tràgic de principi a fi. A Madrid la vam veure brillar com a heroïna de barriada (Iphigenia en Vallecas, 2017), i en alguns teatres catalans ‒però no a Barcelona‒ com a víctima de la Jauría (2019). La seva Yerma transmet bé l’obsessió i la tossuderia: l’agror i la duresa es manifesten ja de bon començament, amb una cadència un punt abrupta i que per moments semblaria més pròpia d’una aposta postdramàtica. Commou en el tram final, quan es manifesta del tot plena d’odi i de fel cap a qui la vol eixorca i limitada, però potser es podria esperar un crescendo més pronunciat en el trànsit que va del dolç somni a la culminació del pathos.

La bellesa de la paraula lorquiana s’imposa en tots els quadres; apareix realçada en la bona nova de la veïna ‒amb trot feliç, Camila Viyuela interpreta aquesta dona humil que tindrà un fill fruit de l’amor: “mi niño es un palomo de lumbre que él me deslizó por la oreja”‒, i també en la proclama vital de la vella pagana ‒poderosa Isabel Roccati‒, “una mujer de faldas en el aire”, vividora i franca, amb una procaç alegria i una saviesa ancestral: “los hombres tienen que gustar, muchacha. Han de deshacernos las trenzas y darnos de beber agua en su misma boca”. L’opressió de l’entorn es palesa en les recriminacions del marit ‒eficaç Joan Amargós‒, que vol Yerma tancada a casa, i en les murmuracions de les veïnes. En aquest sentit, el quadre de les bugaderes ‒les seves xafarderies corren com l’aigua‒ és un dels moments corals més reeixits: acompanyant-se amb una base de percussió corporal, canten versets sobre el desig aliat amb la fecunditat i malparlen de la dona que no té fills. Una lluminosa Yolanda Sey, que en l’acte anterior interpretava la jove queixosa d’haver de casar-se ‒“toda la gente está metida dentro de sus casas haciendo lo que no les gusta”‒, lidera aquí l’acusació contra Yerma.

Dins l’oval del tot recobert pel cortinatge tindrà lloc un conjur que prepara el cos de “la casada seca” per a la fertilitat, en una escena potser massa allargassada ‒per opaca‒, però en la qual destaquen les suggestives ombres agegantades de les dones i el treball de diversificació de les veus, que suggereixen presències innominades. El mateix espai es tenyirà de vermell, en el moment culminant de la romeria del tercer acte, i acollirà un ritu pagà amb màscares, picarols i balls tribals. No queda ni rastre de la cèlebre melodia de Paco Ibáñez, que havia musicat els versos; els ritmes compostos per Refree estan en total sintonia amb la performance carnal i salvatge que ha coreografiat Lali Ayguadé ‒una altra professional de primer nivell per a la proposta de Martel‒ i a la qual es lliuren poderosament David Menéndez i Bàrbara Mestanza, el “Macho” i la “Hembra”, en la seqüència més calenta de l’obra.

Yerma és una dona que vol vida i no la troba: “Quiero beber agua y no hay vaso ni agua”. No gaudeix de la llibertat que li permetria saciar la set, i potser per això, sent com una ofensa la fecunditat omnímoda de la natura: “Parece que todo el campo puesto de pie me enseña sus crías tiernas, adormiladas”. La resta de personatges orbiten al seu voltant, com un cor de tragèdia grega, i entre tots obren un temps poètic, objectiu últim de la companyia i de l’equip artístic. La Yerma de Martel és un espectacle orgànic i bell que cal veure.