L’Obrador d’estiu en plena efervescència

Poques vegades a Barcelona es pot trobar una concentració tan elevada de dramaturgs per metre quadrat com la que hi havia ahir al matí a l’espai HUB- Pl. Margarida Xirgu. Toni Casares, director de la Sala Beckett, va ser l’encarregat de donar el tret de sortida a l’Obrador d’estiu 2012. Tot estava a punt per a començar aquest parèntesi creatiu que aplega a més d’una vuitantena d’alumnes.

Quan vaig arribar, de seguida vaig trobar cares conegudes. Salutacions ràpides. Petons. Quin curs fas? Intercanvis de somriures. Com t’ha anat l’any? Ens veiem per aquí. I mentre –un cop més, i em sembla que ho diré cada dia– l’equip de la Beckett amb el tarannà afable que el caracteritza ens va anar menant a cadascú cap a la seva aula.

El meu curs començava a la tarda, així que vaig aprofitar el matí lliure per passar-lo amb en Marc Rosich i els seus alumnes. Cinc joves d’entre 14 i 18 anys disposats a Llançar-se a la piscina, títol que en Marc ha triat per a iniciar en l’escriptura dramàtica als més jovenets de l’Obrador. I no podia haver escollit millor manera per a fer-ho que incitant-los a ser valents, a equivocar-se i a escriure, a escriure molt i cometent tots els errors necessaris per a poder aprendre.

Després d’una introducció teòrica, molt amena, divertida i planera, va arribar el moment: escriure un monòleg. De ben segur que ahir va ser un dia molt especial per en Gerard V., la Cèlia, en Joan, en Gerard B. i l’Elisenda  que conduïts per un dramaturg de primera i en menys de dues hores de classe ja havien donat veu al seu primer personatge. Quina meravella assistir a aquest “part” primerenc!

El matí va anar avançant mentre en Marc ens va regalar una bona dosi de grans veritats teòriques alimentades per encertats exemples pràctics. Quan va arribar l’hora de marxar, els joves escriptors ho van fer contents, amb una muntanya de deures per l’endemà i il·lusionats amb la lectura que faran dissabte de la peça que aniran bastint junts al llarg d’aquesta setmana.

A mi em tocava anar a dinar i preparar-me per assistir –ara sí, com alumna– al curs de Sanchis Sinisterra. Feia anys que esperava aquest moment i les expectatives que havia generat amb tanta espera haurien pogut ser excessives. Però no, ahir a la tarda vaig poder comprovar que qualsevol expectació al voltant d’aquest gran mestre era poca. Quanta saviesa, quanta veritat, quanta picardia, quanta passió teatral. Ben aviat, us escriuré amb detall què bull al cap dels que ahir vàrem estrenar-nos amb la Teoria de les formes residuals d’en Sanchis.

I com que això de l’obrador és un no parar, sortint del curs, vaig córrer a buscar alguna cosa per beure, pel camí vaig aprofitar per a saludar a més persones conegudes i finalment a dos quarts de set de la tarda estava asseguda a la sala Sebastià Guasch del Mercat de les Flors per a sentir les lectures dramatitzades de tres dels dramaturgs que assisteixen al seminari internacional coordinat per Simon Stephens, que aquest any gira al voltant del desig.

Era el torn de conèixer l’imaginari de Christian Lapointe (Quebec), Anna Wakulik (Polònia) i Rachel De-lahay (Anglaterra). Resumint massa, diré que –respectivament–en els seus escrits de qualitat indiscutible van plasmar el desig de: ser desitjat, de viure i d’obtenir la fama. Tot i tractar-se d’estils molt diferents i de temàtiques heterogènies, les tres peces confluïen en l’elevat grau de valentia que feien palesa. Sens dubte, els tres han anat lluny amb les propostes carregades de força que han escrit. I d’aquestes n’extrec una reflexió que ja apuntava Stephens diumenge durant el seminari: fins a quin punt els nostres desitjos individuals estan condicionats per la moral col·lectiva? Entre les línies d’aquests tres textos s’hi poden trobar algunes respostes, alhora que hi traspuen d’altres consideracions: fins on som capaços d’arribar els humans per a satisfer els nostres desitjos? Seríem capaços de desvelar públicament, sense la màscara de la ficció, allò que realment desitgem? 

Amb aquestes qüestions i moltes d’altres que van anat sorgint al llarg del dia vaig marxar cap a casa. Desitjosa de més, de més desig i de més efervescència. Això no ha fet més que començar!