Les tres germanes davant del mirall

Raimon Molins dirigeix Érem tres germanes, una peça en què José Sanchis Sinisterra reescriu, sintetitza o deconstrueix el clàssic txekhovià. El director la va muntar fa deu anys, també a la Sala Atrium, amb el títol Les tres germanes (Deconstructing Txékhov), però ara l’aborda en un format altament tecnològic i amb un equip multidisciplinari. La creació digital, virtuosa i enormement suggestiva, va a càrrec de Joan Rodón, i cal destacar la feina de Kike Blanco com a dissenyador de la casa de nines animada i la grua robotitzada. L’elenc també ha canviat: Anna Roy, Ona Borràs i Júlia Genís són les actrius ‒evocadores i precises, convincents‒ que interpreten les tres germanes. Carles Roig, que assumeix un silenciós i abúlic Andrei, exerceix sobretot d’operador de càmera.

L’escenografia de Yaiza Ares, una caixa negra on es retalla una porta-finestral, canvia amb el disseny de llums de Dani Gener i la programació d’Efrén Bellostes. La càmera es mou per control remot sobre uns riells; de tant en tant, enfoca un rostre i en filma un primer pla que veiem en pantalla gran. Un element fonamental, que conté en potència tot el drama, és la casa de nines ‒reproducció de la mansió familiar i artefacte minuciosament digitalitzat on s’activen projeccions fílmiques dels quatre personatges ‒. Quan plogui a la pantalla gran, també es veurà la llum de la tempesta rere les finestres de la maqueta; igualment, les flames virtuals de la casa dels Prózorov s’estendran a l’escena. El Live Cinema i la generació d’imatges digitals permeten, fins i tot, invertir la perspectiva exterior-interior: durant una bona estona els espectadors som amb les germanes dins la casa, però de sobte es produirà un canvi ‒la façana es projecta encaixada sobre la porta‒ i les veurem arrecerades rere el vidre, atrapades a l’interior del casalot.

El joc amb diferents escales i punts de vista ‒una autèntica filigrana tecnològica‒ es fa ben palès des de l’inici mateix de la proposta, quan s’il·lumina la saleta de música a la casa de nines; les actrius encara no han sortit a escena, sinó que s’apleguen al voltant d’un piano a l’extraescena, i la seva imatge ens arriba filmada en directe. La situació del dinar d’aniversari d’Irina, quan fa un any de la mort del pare, és al·ludida amb un fragment de diàleg. I és la germana petita, vestida de blanc, qui inicia la narració, que alternarà amb una escenificació generada des d’una mena de lloc pòstum. El text de Sanchis Sinisterra persevera en reiteracions ‒amb variacions del gest, el capteniment, la intenció‒ que quintaessencien i alhora densifiquen l’original.

La germana gran ‒Anna Roy‒ es mostra resignada a una forma de vida que no la fa feliç. Maixa ‒Ona Borràs‒ passa d’una expressivitat espontània i juganera a un to més meditatiu i adolorit. L’encant i la lluïssor d’Irina ‒Júlia Genís‒ es van esmorteint, esclafats sota el pes de la decepció i el prosaisme. Les tres assumeixen ‒sobretot Olga/Anna‒ fragments de discursos o rèpliques dels militars, eterns convidats, i dels servents; els emeten en estil directe o indirecte, des del personatge o des de l’actriu, en un tràfec d’identitats no sempre fàcil de discernir. Igual com passa amb Txékhov, importa molt més l’atmosfera que no pas l’argument.

La manera com es relacionen bascula entre la tendresa i una violència soterrada ‒una estrebada als cabells, un conat de mossegada‒. La infinitat de replecs i repressions que insinuen fan pensar en les germanes, molt més fosques, de Crits i murmuris d’Ingmar Bergman. Hi contribueixen, sens dubte, els magnètics primers plans de les actrius i algunes interaccions inquietants, com aquella en què Maixa li roba les paraules a Olga, pronunciant el que l’altra dibuixa amb una boca sense so.

Les tres germanes s’enfronten soles ‒amb la presència intermitent d’Andrei, sí, però sense la caterva de conversadors incansables de l’obra txekhoviana‒ a la seva història, al seu destí de decadència i desencís. Atrapades en el seu saber inútil, en l’enyor per un món perdut, rememoren o projecten el passat. Especulen amb el que n’han sentit a dir o amb el que s’esdevindrà; els cal ressituar-se. El component metateatral esdevé radicalment explícit quan, en les transicions entre actes, les actrius es donen instruccions o al·ludeixen ‒molt fugaçment‒ a una teoria de Patrice Pavis sobre el temps del drama. Tot això, lluny d’incórrer en el tedi, resulta fascinant.

Pel seu desplegament de recursos actorals i tecnològics, Érem tres germanes és un miracle i un mirall ‒termes que comparteixen etimologia‒, una especulació sense fi. L’artefacte, construït gairebé com a comentari de si mateix, il·lumina i concentra la naturalesa sensible, emocional de la peça. Les tres germanes es relaten des de fora i miren la casa, projectades en la joguina tecnològica i textual, espectadores de si mateixes.