Les amigues curen

Tres minuts de silenci. Silenci per respirar. Silenci per preparar-se. Silenci per preparar-nos. La companyia La Maièutica sota la direcció d’Ángela Palacios, ens regala tres minuts de silenci a l’inici de l’obra abans d’endinsar-nos en una història que no és fàcil, perquè han decidit parlar de la violència obstètrica, i han decidit fer-ho des de la cura. 

Aquest viatge comença a la sala d’estar de La Badabadoc, un local amagat al carrer Quevedo del barri de Gràcia, on al final del passadís d’entrada, trobem una tímida barra de bar on només serveixen Moritz -signifiqui el que signifiqui això-. I mentre esperem en butaques, sofàs i tamborets que obrin portes, llencen l’avís previ a l’espectacle: hem d’apagar els mòbils i quedem avisats: «un cop entrin a la sala, l’obra ja haurà començat». Validem els tiquets i podem escollir entre les no més de seixanta cadires que té l’espai -escullo segona fila, per si de cas s’hagués de participar-, en escena ja s’hi troben els tres actors esperant-nos, però l’acció no comença fins passats els tres minuts de silenci. 

L’obra parla de violència, en concret, de la violència obstètrica que la Isabel, una de les dues protagonistes representada per Carla Torres Danés, viu durant el part del seu primer fill, de la qual no n’és conscient -però que interefereix en la relació amb el seu fill i el seu marit (Martí Costa Olivé)- fins que reapareix a la seva vida la Blanca, una amiga que ara estar embarassada i té molts dubtes sobre el part, encarnada per la Lis Moreno. Assistim a la intimitat d’una conversa entre dues amigues mentre la Isabel recorre un camí en el qual pren consciència que el naixement del seu fill potser no va anar tan bé com ella creia. L’escenari, petit, però subtilment canviant, ens permet entrar en la privacitat necessària per viure la història de prop, però alhora juga amb la justa sensació de moure’ns en el temps i l’espai d’una manera enginyosa, que aporta dinamisme a l’espectacle.

La història es va construint com un drama on no falta -ni ens estalvien- el patiment ni el dolor, i on les relacions, els relats i les pors dels personatges s’entrellacen amb pinzellades de comèdia: retalls ficcionats d’història i dels inicis de l’obstetrícia com a disciplina, que ajuden a contextualitzar el dolor de la protagonista com un dolor sistèmic, i no només com una experiència aïllada. La pressa per accelerar el part, la impersonalitat de l’atenció, el tractament extremadament clínic de la intervenció o la infantilització de la dona ens aboquen a la conclusió a què arriba la Isabel: «No vaig parir, em van fer parir». 

És difícil no deixar-se interpel·lar per Malparida. Els tocs d’humor donen a l’espectacle moments de descompressió. La història et reté en aquell riure nerviós de quan parles d’un tema incòmode o tabú, però que va agafant un to més seriós mentre l’anem paint. El bon gust i la sensibilitat per afrontar el tema et fan marxar amb una sensació reparadora que alleugereix la càrrega d’una violència vigent de la qual no se’n parla prou.

Malparida estarà al Teatre Badabadoc fins al 13 de novembre els dilluns, divendres, dissabtes i diumenges. Podeu comprar les entrades al web del teatre.