L’amor (i la cultura) en temps del corona

Serà inevitable: l’olor de la crema d’espàrrecs, que ara mateix el Marc prepara a la cuina, em recordarà per sempre el destí dels amors confinats. Aquests dies, casa nostra ha de ser més casa que mai. Ha de ser, també, trinxera i mur de contenció. Davant l’escalada de la pandèmia de coronavirus, el govern espanyol ha declarat l’estat d’alarma. Catalunya, mentre, es prepara pel confinament. El panorama, quan escric aquestes ratlles, esparvera perquè ens apropa a l’imaginari de la distòpia: prestatges innecessàriament buits als súpers, carrers cada cop més solitaris. Un aire dens, carregat de partícules estranyes, que fa basarda de sentir com ens explora les entranyes. I una sensació d’estupor general, que costarà treure’s de sobre.

El coronavirus no implica només una indiscutible crisi de salut a nivell global. Implica, també, una sèrie de crisis addicionals, que ja hem començat a patir i que continuarem patint quan el virus hagi desaparegut o s’hagi tornat més inofensiu. La primera d’aquestes crisis és l’econòmica: el Covid-19 està posant de manifest fins a quin punt el capitalisme és un sistema molt més fràgil del que pensem, que trontolla de manera cíclica, sigui per un virus, sigui per l’egoisme i la responsabilitat dels especuladors. Un tità que camina sobre un terreny inestable. I que, quan cau, esclafa primer als més febles.

La cultura és un sector que ja està terriblement precaritzat, deixat de la mà de déu, exclòs de les dinàmiques neoliberals

Al bell mig d’aquest grup dels febles hi ha les petites empreses culturals i els treballadors autònoms que treballen en aquest sector. Estem parlant de milers de persones que, molt sovint, han de plantejar-se la supervivència dia a dia. Va fer mal veure com, en el moment que ens vam adonar de debò que el coronavirus no era una broma, el primer que vam fer va ser tancar els teatres i les sales de concerts – tot això mentre les grans superfícies comercials continuaven obertes. Per descomptat que era necessari tancar els recintes de la cultura. El que calia, de fet, era tancar-ho tot. Que els espais dedicats a les arts vives fossin els primers a caure és, bàsicament, una mostra de la poca consideració que de vegades reben.

En poques hores han sorgit respostes a aquest tancament, formulades des d’una imaginació admirable. Són iniciatives precàries que ofereixen escletxes de llum en aquest confinament que ha de marcar els pròxims dies. El Cuarentena Fest, que ha sorgit en poc més de 24 hores, reuneix una trentena de músics que faran concerts en streaming des de casa sev; amb la iniciativa #TheShowMustGoON, el Teatre Lliure ofereix un seguit de recursos en línia per als espectadors teatrals, des d’obres de teatre fins a retransmissions d’obres de les darreres temporades en horari de funció; i la companyia La Calòrica, aprofitant que està d’aniversari, també ha penjat a la plataforma YouTube totes les seves produccions.

Quan sortim d’aquí, res no hauria de ser igual. No podem tornar al mateix lloc d’on érem.

Iniciatives destacables, totes elles. Un emocionant exercici de resiliència, que ens fa pensar que la cultura lluita per fer-se sentir, fins i tot en les circumstàncies més adverses. Amb això, però, no n’hi haurà prou. La cultura és un sector que ja està terriblement precaritzat, deixat de la mà de déu, exclòs de les dinàmiques neoliberals que cerquen l’especulació, la plusvàlua i el benefici directe.

Ara toca aguantar, però quan aquesta crisi mèdica passi (que passarà), caldrà prendre mesures contra les altres crisis sistèmiques que costaran molt més de superar. Com a ciutadans, haurem de ser coherents i solidaris. Encara més: tot això hauria de servir per alguna cosa. Quan sortim d’aquí, res no hauria de ser igual. No podem tornar al mateix lloc d’on érem. Si ens estiméssim aquest país, caldria que saturéssim les llibreries, els museus, els teatres: perquè si Catalunya vol ser un país robust i intel·ligent, la cultura n’ha de ser, inevitablement, el pal de paller. Per part del govern, ara, més que mai, és el moment d’escoltar el nostre clam i augmentar, d’una vegada, el pressupost dedicat a la cultura. Com a mínim, hauríem d’apropar-nos al nivell d’altres països d’Europa. No volem ser un país normal? Comencem, així doncs, dedicant-li a la cultura un 2% del pressupost –que no és gaire, però que com a mínim ha de permetre que els milers de creadors del país puguin tirar endavant, i que les empreses, les plataformes i les institucions petites i grans, públiques i privades, no s’ensorrin. I no patiu, que la cultura retorna aquesta ínfima inversió amb escreix: oferint les eines perquè una societat es conegui, s’entengui, aprengui i tiri endavant.

A El amor en los tiempos del cólera (1985), Gabriel García Márquez ens explica una història d’amor que comença a la joventut i s’interromp de manera abrupta, per acabar consolidant-se, finalment, en la vellesa. La història, inspirada en la vida dels pares de l’escriptor, acaba en un vaixell de vapor que baixa pel riu Magdalena amb els dos amants, Florentino Ariza i Fermina Daza, confinats en un Carib colombià assetjat pel còlera. Ara i aquí, l’amor, la vida, la cultura, els vivim en temps del corona. Vés a saber quines històries sortiran d’aquest confinament. El que penso, ara mateix, és que necessitem d’un sistema sanitari robust per ajudar-nos a superar aquesta crisi mèdica; i necessitem, també, la cultura, per ajudar-nos a explicar aquestes setmanes, amb tots els errors que hem comès, totes les contradiccions, totes les vulnerabilitats, i també totes les esperances. Al final, la cultura és això: una manera d’explicar-nos a nosaltres mateixos.

En fi. Obro una ampolla de vi negre (del bo, que avui ens ho hem guanyat), i me’n serveixo una copa, mentre el Marc em diu, des de la cuina, que el sopar ja està llest. D’aquí un moment arribarà al menjador amb dos bols de crema d’espàrrecs, i aquesta és, ara l’olor de casa. La quotidianitat de l’escena em tranquil·litza. Ara deixarem les notícies i les xarxes socials de banda i veurem el capítol d’alguna sèrie: cal aprofitar, també, aquests moments d’aturada, per mirar-nos els uns als altres i pensar en les distàncies curtes, en l’ara i l’aquí. Siguem, totes, responsables, i quedem-nos a casa aquestes setmanes. No cal que ens sentim sols, ni que ens avorrim: per sort, tenim gent que ha dedicat anys de la seva vida a explicar històries que ens poden mantenir entretinguts, i que ens poden ensenyar coses a través de preguntes importants. En pel·lícules, en sèries, en música. Em miro els llibres que tinc pendents de llegir, al costat d’aquest ordinador (les meves dues darreres adquisicions, Boulder, d’Eva Baltasar, i Reina, d’Elizabeth Duval, comprades avui mateix a La Calders) i l’únic que se m’acut és animar-nos a cuidar-nos i a resistir una mica més. La cultura ho sobreviu tot, perquè, al capdavall, és el teixit invisible que manté la cohesió d’una societat. Si volem ser un país saludable, no ens n’oblidem. Un país sense cultura és un país sense defenses, exposat a pandèmies com el fanatisme, de conseqüències devastadores.