La revolta de les nimfes

Les nimfes, en la mitologia clàssica, acostumen a ser criatures del bosc que es passen el dia fugint de pervertits amb poder o, com se’ls ha conegut, déus. Elles estan fent qualsevol activitat de nimfa sempre amb l’ai al cor, sabent que darrere els matolls pot aparèixer Zeus, Apol·lo o algun intel·lectual amb ínfules i amb un whisky a la mà, com si fos al Bocaccio una nit de Cap d’Any.

Aquestes nimfes només han aparegut en els mites com a personatges circumstancials. Han simbolitzat que el desig masculí sempre passa per davant de tot i de tothom. Els plaers dels homes (cis) són coses incontrolables, no es poden evitar, i l’única cosa que ens queda és fugir amb les nostres cabelleres llargues i pentinades, deixant el perfum que emanen les flors que decoren els nostres cossos nus i estilitzats. Perquè aquesta és la imatge que ha de tenir una nimfa, no ho oblidem.

Fins i tot la fugida de la nimfa és bonica, poètica, estètica. Com no l’hem de provocar, si la imatge és tan bucòlica que, més que fàstic, ens desperta tendresa: mireu-les com corren davant el pesat de torn, són tan bufones!

Recordo una nit quan jo en devia tenir vint-i-pocs que, en sortir de l’Heliogàbal, em vaig creuar a la porta amb Joan Ollé. Ell anava amb una noia normativament perfecta, “una ballarina”, vaig pensar. Una nimfa preciosa i ben jove, molt més jove que ell. Aquella imatge no va sorprendre ningú però, alhora, tothom la comentava: “Ja està el Joan amb una altra alumna-actriu-ballarina d’algun dels seus muntatges”. Aquell fatídic el Joan és així, que ha justificat tants anys d’abusos a l’Institut del Teatre i a la professió teatral. I segurament en tots els altres espais professionals on el nostre faune patètic ha ficat les potetes.

És trist pensar, a més, que com a dona sovint ets sents gelosa d’aquestes nimfes. Perquè tu també vols ser la musa de qualsevol espectacle. Perquè quan no et deixen ser l’artista només et queda ser la inspiració. Per què no m’haurà triat a mi? No soc prou bonica? No estic prou bona? Soc massa antipàtica? I quan ho reflexiones en fred t’adones de la perversitat d’aquest aprenentatge patriarcal. No només som les assetjades, també sentim enveja si no ho som, perquè potser vol dir que no som prou dones-nimfes per participar en el joc pervers de l’Olimp. Un joc, on llencis la fitxa que llencis, hi sortiràs perdent segur, perquè les normes només afavoreixen a gent com Joan Ollé: estrenes en els millors teatres i festivals, sou fix en l’escola de teatre més prestigiosa, col·laboracions a diaris, programes de ràdio… Mentre unes inverteixen temps i diners del seu sou precari en teràpia per reparar els danys, els altres mengen ambrosia en restaurants de luxe i reben favors constantment.

De criatures que persegueixen nimfes n’hi ha per parar un tren: herois, déus estimats, déus temuts, centaures, missatgers alats… I ho fan perquè ningú els ha qüestionat i perquè si ets un personatge de la mitologia clàssica només et queda fer el paper que t’han donat, oi?

Per sort, les nimfes han decidit explicar el mite d’una altra manera i respondre amb contundència a aquest assetjament constant. Les nimfes volen que les deixin en pau per poder seguir amb la seva feina; amb la seva vida sense l’ai al cor constant. I si l’única manera de fer-ho és dir els noms dels seus assetjadors als quatre vents, ho faran. Perquè han vist que darrere els seus escuts mitològics només hi ha homes miserables. Però, compte! No es conformen en no voler fugir més: volen ocupar les estances dels déus en el lloc més alt de l’Olimp, amb un whisky a la mà, i descansar d’una vegada per totes.