La Pols envaeix La Villarroel

Hi ha drames que provoquen una mena de catarsi col·lectiva i immediata a l’espectador. Altres, com La Pols, oprimeixen el pit i dificulten la respiració. Segona part de la trilogia que Llàtzer Garcia va començar fa dues temporades amb La terra oblidada, un drama rural que retratava la reacció dels fills davant la malaltia degenerativa del pare. El nucli de La Pols segueix essent la família però ara el detonant que fa aflorar els veritables conflictes és la mort sobtada del patriarca.

Garcia utilitza aquesta figura invisible per sacsejar la vida dels protagonistes, tres orfes emocionals, i fer-nos reflexionar sobre la dificultat per relacionar-nos i avançar. En Jacob i la seva germana Ruth són dues cares de la mateixa moneda. Els dos viuen aferrats al passat, a l’ombra del germà triomfador. I alhora, d’una manera o d’una altra, necessiten construir la seva vida a base de mentides per sentir-se millor. Llàtzer Garcia va dosificant la informació a poc a poc, sense pressa, fins a construir un text rodó, molt més sòlid que l’anterior, on tot està perfectament mesurat.

El dramaturg gironí ha construït uns personatges complexos amb els quals l’espectador, inevitablement s’identificarà i a través dels quals analitza les emocions,-sovint oposades-, que ens mouen a tots. Un retrat d’una maduresa aclaparadora que en algun moment recorda els drames d’Ingmar Bergman (penso en Sonata de Otoño) i les obres de Claudio Tolcachir. Cal destacar, també, l’acurada direcció del propi Llàtzer Garcia i les interpretacions plenes de veritat de Guillem Motos, Marta Aran i Laura López. I un apunt personal: La Pols és una de les obres d’autoria catalana més interessants que he vist en els últims anys. Un drama sec i intens que et remou per dins i t’acompanya durant dies.