La piscina com a metàfora

Una piscina buida, una piscina plena, una piscina a mig emplenar, una piscina embussada, el gest de netejar-la o de pintar-la (i triar el color: per què ha de ser sempre blava? On està escrita aquesta convenció?). Pot ser olímpica, de vint-i-cinc metres, o inflable i, per tant, feble, desmuntable i destinada a desaparèixer. Les combinacions són múltiples i el joc metafòric que possibilita és on s’aferra la jove companyia Lamare per a il·lustrar-nos sobre models familiars i conflictes relacionals. Aquest és el seu primer espectacle, que es titula, precisament, Swimming Pool, i es pot veure al Teatre Tantarantana fins al pròxim 5 de novembre.

Quan entrem a la Sala Àtic 22, actors i actriu ja estan a escena. Juguen al pica-paret. Estem al jardí d’una família benestant: una enorme catifa de gespa artificial que s’enfila per la paret del fons, tot donant una imatge d’infinit, i quatre cadires d’exterior ho acrediten. També la roba que porten, de marca. Pau Bosch i Helena Calafell firmen l’escenografia i el vestuari, respectivament. Viuen en un xalet (amb piscina, com és natural). Una família de quatre membres: pare, mare i dos germans. Aquesta proposta està basada en l’obra del dramaturg valencià Juli Disla, autor prolífic –també en teatre familiar– de qui vàrem veure ara fa un any La sort a la Sala Beckett. La versió original de Swimming Pool data del 2000, va guanyar el XXXVI Premi de Teatre Ciutat d’Alcoi i va ser nominada als Premis Max 2005 com a Millor Text en Català. Aquesta peça, on els progenitors mai surten però són omnipresents, se centra en la relació dels dos germans i la relació sexoafectiva amb les seves parelles.

La gràcia d’aquest muntatge és que se n’han fet tres versions. A cada funció, el repartiment assumeix personatges diferents, de manera que el públic, si repeteix, disposa d’un divertit amalgama de gèneres i orientacions sexuals que condicionen el tipus de parella o els rols que s’ocupen en una relació. Així, Mireia Giràldez, Quique Muro, Eloi Duran, Pau Oliver i Emma Clarke (no, no és l’actriu de Joc de Trons) simulen en directe que es reparteixen qui farà de qui, només començar l’espectacle. El dia que Núvol hi va assistir tocava la versió 1, de manera que Clarke no apareixia a escena, i el clan quedava configurat pels germans Muro i Oliver, i les seves respectives mitges-taronja, encarnades per Giràldez i Duran (una hetero i una homo, tot ben repartit). La directora Fer Rivas s’estrena com a tal en aquesta comèdia dramàtica, tot posant ordre a aquest garbuix familiar i modificant subtilment, assegura, cada interpretació d’acord amb els papers assignats.  

Suposo que fora bo veure les tres versions per a poder comparar qui excel·leix més en cada personatge, però en el cas que ens ocupa no en tenim cap queixa, al contrari, perquè el quartet escènic resulta versemblant tant en solitari com quan han d’interactuar en duet. Per una banda, presenciem una ruptura sentimental; per l’altra, un esforç per consolidar la relació. Els dos germans adopten una vis còmica que voreja el patetisme (un per inseguretat i dependència emocional; l’altre, precisament, per no voler lligams afectius) i que aconsegueix provocar els riures des de les butaques. Per contra, els personatges forans fan de contrapunt i aporten seny i equilibri (fermesa i independència, l’una; fortalesa i valentia, l’altre). La clàssica confrontació de caràcters oposats sempre resulta efectiva. En la posada en escena dos dels intèrprets sempre actuen, i els altres dos s’ho miren, asseguts a un lateral, esperant el seu torn per a pujar al ring. Puntualment interactuen els quatre.

Volem subratllar l’espai sonor, que firma el mateix Duran. No en va, l’actor també és músic professional i lidera el projecte amb el seu mateix nom (és semifinalista del concurs de música emergent Sona9). Aquí ens regala la seva veu en directe, acompanyat per la resta de la família. Una elecció un pèl forçada, al nostre entendre. Tot i que és un plaer escoltar les seves veus, no sabem fins a quin punt aquests moments musicals distorsionen la narrativa. Amb tot, l’elenc té dilatats currículums en altres disciplines, així que malgrat ser una companyia de recent creació, les seves trajectòries individuals sumen ventalls orgànics la mar d’atractius per a un projecte en comú.