La nit de la iguana (en color)

Setmana d’estrena al TNC. Carlota Subirós dirigeix La nit de la iguana a la Sala Gran, el text de Tennessee Williams que veurem per primera vegada en català dalt d’un escenari. Seguir estrenant, amb el panorama actual, ja és tot un miracle, i encara més amb una companyia formada per dotze intèrprets. Mèxic, anys 40, un hotel decadent a la costa del Pacífic. Una sèrie de personatges es troben en la xafogor de la nit: el desig, l’alcohol i el sexe no triguen a fer acte de presència. Ara que no podem viatjar, el teatre ens permet fer un salt en l’espai i en el temps i endinsar-nos en la jungla mexicana. Jalisco al TNC.

“Cada assaig ha sigut una celebració de l’ofici”, així ha iniciat Carlota Subirós la presentació de l’espectacle, destacant l’acte de resiliència que suposa seguir estrenant teatre, ara i aquí. La directora explica que el projecte li va arribar a les mans la temporada passada, abans de la pandèmia, i que fins aquesta setmana no les tenia totes que s’acabés fent realitat. Subirós reivindica la importància de seguir estrenant i explicant històries, així com de la trobada presencial. El “cor de les tenebres” que és la jungla, qualsevol jungla, és el lloc on succeeix La nit de la iguana, un hotel decadent al cul del món on van a parar “els nàufrags de la vida”.

Nora Navas protagonitza el muntatge, posant-se a les ordres de Subirós per segon cop, després d’interpretar Anna Wulf a El quadern daurat. L’actriu reconeix que en un primer moment va declinar l’oferta, després de l’experiència amb un muntatge que la covid va obligar a escurçar i a cancel·lar en un parell d’ocasions. Navas és Maxine Faulk, una vídua molt alegra, un dels vèrtexs del quartet protagonista, completat per Joan Carreras (l’antic reverend Shannon, reconvertit en guia turístic), Màrcia Cisteró (la pintora Hannah Shelkes) i Lluís Soler (Nonno, el poeta). Carreras defineix com a “miracle” el fet d’estrenar, i diu que el procés ha combinat, com el mateix text de Williams, el realisme (fer-se proves d’antígens cada setmana) amb la màgia (assajar un espectacle). Cisteró, que tot just ha finalitzat les funcions d’El jardí a la Sala Beckett, interpreta una dona aparentment lliure, que viatja i fa el que vol, però que viu lligada al seu avi, el poeta nonagenari interpretat per Soler.

La directora i els quatre intèrprets s’han emocionat, a la presentació de l’espectacle, i han coincidit en elogiar el personal humà i tècnic del TNC, en un muntatge gran i complex a tots els nivells. El repartiment el completen Antònia Jaume, Paul Berrondo, Paula Jornet, els alemanys Wanja Manuel Kahlert, Hans Richter i Claudia Schneider, el mexicà Ricardo Cornelius i el colombià Juan Andrés Ríos. El repartiment multicultural respon a les necessitats del text, ja que l’acció té lloc a Mèxic, en un hotel on a part de clients estatunidencs (que parlen català) hi ha una família d’alemanys (és l’any 1940, alerta), i en Pedro i en Pancho, un parell de treballadors autòctons. Per tant, a la traducció del text signada per la mateixa Subirós i amb dramatúrgia de Ferran Dordal, sentirem català, castellà i anglès.

Com sol passar a les obres de Williams, les passions, els desitjos i el dolor es barregen amb alcohol i desesperació (aquí regat amb unes gotes de suor), en una obra molt polifònica on l’espai, signat per Max Glaenzel, és el cinquè protagonista. L’Hotel Costa Verde, entre la platja paradísiaca i la jungla, assotat per les tempestes i desamors, és el lloc on es reuneixen tots aquests personatges. El reverend ha perdut la fe (i l’ha reconduït cap al turisme) i la família d’alemanys estan celebrant el triomf de nazisme a Europa. El repartiment de La nit de la iguana és variat, i els seus intèrprets provenen també del món del circ contemporani (Wanja Manuel Kahlert), la dansa (Juan Andrés Ríos), el clown (Ricardo Cornelius), la música (Paula Jornet) i l’òpera (Claudia Schneider). Aquesta darrera, alemanya nascuda a Roses i una de les muses de Carles Santos en molts dels seus muntatges, ha aportat també les cançons germàniques a l’espectacle, i defineix Subirós com una directora “molt musical”. I és que a La nit de la iguana, l’espai sonor de Damien Bazin és molt important, la mateixa escenografia “sona” i tots els intèrprets hi col·laboren d’una manera o altra. Subirós s’ha envoltat del seu equip de col·laboradors habituals (Marta Rafa al vestuari, Mingo Albir a la il·luminació, Raquel Cors com a ajudant de direcció) per bastir aquest espectacle simfònic, que com la vida mateixa té un peu en el realisme i un altre en la màgia.

“Aprendre a conviure amb els nostres fantasmes”, així és com Joan Carreras defineix el text de Tennessee Williams, reivindicant l’amor i la cura com l’única manera possible de continuar fent teatre. “No soc el Richard Burton, això és obvi”, afegeix. “Si m’hagués de comparar amb Ava Gardner seria molt infeliç”, replica Nora Navas, que des de Doña Rosita la soltera no treballava a la Sala Gran del TNC. “Quin gust sortir dels personatges més interiors”, afegeix. El seu personatge és una “tia Pachamama”, que acaba de quedar vídua “i ja està follant”, i tant actriu com personatge reclamen que gaudim més de la vida i bevem més “roncocos”. Et farem cas, Nora.

Pel que fa a la dramatúrgia, Subirós treballa un cop més amb Ferran Dordal, el seu dramaturgista de capçalera. La seva feina ha estat la de “dramaturg en el sentit alemany del terme”, com deia Ricard Salvat: una mirada externa i crítica, la de l’espectador més dur i exigent, que coneix profundament la peça, busca referències i planteja qüestions de tota mena. Els protocols sanitaris han desterrat l’entreacte dels nostres teatres, per tant les tres hores originals del text de Williams han quedat en dues. Evidentment, s’han retallat escenes, però no s’ha obviat cap element del text original, com sí feia l’adaptació cinematogràfica que va rodar John Huston el 1964, on folkloritzava (i sexualitzava) els mexicans i eliminava per complet la família d’alemanys. O de “nostàlgics”, com en dirien alguns mitjans avui en dia. Tot i les retallades, Subirós destaca que han mantingut l’essència de l’obra, que d’altra banda han servit per podar les reiteracions o les explicacions que feia Williams sobre allò que succeeix en escena.

Quan es va estrenar la pel·lícula, La nit de la iguana es va vendre com una experiència altament sexual i escandalosa. Ara, passats quasi seixanta anys, el text ha passat del blanc i negre del Hollywood clàssic al color de la contemporaneïtat. La posada en escena de Subirós vol ser realista i mostrar al mateix temps l’artifici, el llenguatge teatral, deixant ben clares totes les trampes. El muntatge es podrà veure fins al 28 de març a la Sala Gran del TNC. De moment, per a espectadors de la comarca. Esperem que ben aviat pugui veure’l gent de tota Catalunya.