Reflexos d’or antic

Estrena d’altura al Teatre Lliure. Carlota Subirós ha adaptat amb gran encert El quadern daurat (1962), la complexa, ambiciosa i riquíssima novel·la de Doris Lessing, que ens transporta als anys cinquanta per interconnectar ètica, política i emocions.

El gran tema que vertebra El quadern daurat de Doris Lessing és el fracàs, abordat des de la intimitat esclatant d’una escriptora d’allò més autoconscient, Anna Wulf, que es declara incapaç d’escriure l’única classe de novel·la que li interessa, un llibre daurat d’una passió intel·lectual o moral capaç de crear un nou ordre, una nova manera de veure la vida. La protagonista integra amb la seva amiga incondicional, Molly, un tàndem molt suggestiu de “dones lliures”, proveïdes d’una experiència i d’una sensibilitat amb què travessen un munt de temàtiques entrellaçades —el compromís polític, l’intent fracassat d’una ètica universal, la subjectivitat sota sospita— i defineixen a la perfecció el clima moral i intel·lectual dels anys cinquanta.

El quadern daurat té un marc o estructura global que du per títol Dones lliures, una novel·la curta que podria funcionar per si sola. Entre capítol i capítol s’intercalen parts dels quatre quaderns —negre, vermell, groc, blau— que Anna Wulf escriu, intentant separar per temàtiques o pulsions les seves notes. Però, per més que provi d’esquivar el caos, la deformitat i el fracàs, tot acabarà barrejat en un magma indiscernible. El quadern negre conté les vivències a Rhodèsia del Sud —actual Zimbàbue—; el vermell s’omple de reflexions polítiques basades en la militància comunista; el groc vol ser l’esborrany d’una novel·la clarament autobiogràfica; el blau, pròpiament un diari personal, creix en detriment dels altres tres: la intimitat anirà guanyant terreny fins que una intensa subjectivitat ho tenyeixi tot. Finalment, el quadern daurat serà un breu llamp que permeti condensar el sentit i albirar un final.

La novel·la de Lessing, lluny de ser harmoniosa, ofereix un temps discontinu, emocional, i un remolí de personatges i situacions que remeten a una psique fragmentada. La proposta de Carlota Subirós té la virtut d’endreçar el material a partir dels plànols netament traçats per la monumental escenografia de Max Glaenzel, que és solcada amb precisió geomètrica i vocació onírica per les llums de Carlos Marquerie. Completen l’aposta formal un ritme òptim, fruit d’una encertada reducció i reorganització —a càrrec de la mateixa Subirós i del dramaturgista, Ferran Dordal—, el jazzístic i introspectiu espai sonor de Damien Bazin i l’acurat vestuari de Marta Rafa.

El muntatge teatral segueix el fil de la novel·la que funciona com a marc narratiu, Dones lliures, i comença amb les dues amigues, Anna i Molly, assegudes a l’ampit d’una finestra. Són interpretades per Nora Navas i Mia Esteve respectivament, dues actrius esplèndides que fins i tot físicament encaixen amb els personatges tal com són descrits per Lessing. Les seves figures es retallen estilitzades i tenaces davant un mur gegant —i mòbil—, sobre un prosceni estret i a peu de platea. Arrenca una fascinant conversa sobre la vida, la creació, el talent, els fills, el sexe, el compromís polític, el fracàs moral. Després les dues dones —mares separades, comunistes decebudes, artistes no del tot realitzades— interaccionaran amb personatges com Richard, l’exmarit de Molly, magnat dels negocis i, per tant, contrafigura de l’artista —l’interpreta, enèrgic i ponderat, Jordi Figueras—; Marion, l’actual esposa d’aquest, que passa de la resignada humiliació de ser una dona enganyada i menystinguda a un esquerranisme superficial i condescendent —Vanessa Segura transita amb gràcia i eficàcia per aquest arc sorprenent—; i Tommy, el fill de Molly i de Richard, un noi tenallat per una profunda crisi moral —l’assumeix de manera convincent Guillem Barbosa, que sembla haver-se especialitzat en papers de joves torturats—.

El mur frontal es mourà fins a formar un angle amb la paret lateral i mostrar un espai interior centrat per una gran taula on Anna Wulf col·locarà els seus quatre quaderns. L’estança referencia la casa que la protagonista va compartir intermitentment amb el seu amant Michael, i correspon alhora a un eixamplament de la memòria i del relat experiencial. És la mirada retrospectiva, entelada de nostàlgia o de dolor, la que dona forma a la història. Nora Navas, elegant i precisa, del tot identificada amb aquesta dona intel·ligent, desencantada i autocrítica, acapara totes les mirades: és l’eix de la bella composició en què conflueixen la inspirada geometria i unes llums hipnòtiques.

En comptes d’escenificar l’ingent material del quadern negre, s’opta per projectar un audiovisual realitzat per Daniel Lacasa, amb un magnífic elenc —Bella Agoussou, Joan Amargós, Babou Cham, Anna Güell, Alba José, Joan Marmaneu, Marc Martin, Albert Prat, Ramon Pujol i Ernest Villegas— i uns contundents primers plans que, més que relatar, il·lustren una història de colons blancs al veld de Rhodèsia, on la protagonista —alter ego de Doris Lessing— va viure durant la Segona Guerra Mundial. Aquesta narració, en realitat, no s’arriba a desenvolupar; tan sols s’evoca la llum i l’estètica de la dècada dels quaranta a l’Àfrica colonial. L’omissió es revela encertada, perquè contribueix a limitar i a concentrar dramatúrgicament l’enfocament temàtic.

Es passa molt ràpidament del quadern negre al vermell —irromp el “mite comunista”, contra el qual es van estavellar un munt de militants sincers, traïts per la història— i a les turbulències del groc. En aquest darrer, esborrany d’una novel·la de tints autobiogràfics, se superposen tres nivells, sobretot quan Anna Wulf llegeix en off les seves notes, inscrivint-se dins el relat extern acotat per un narrador —Javier Beltrán— que remet a la novel·la de Lessing, i alhora generant imatges literàries que són escenificades en directe. Marta Ossó assumeix amb solvència la projecció mental i onírica d’Anna; és l’expressió de la seva alteritat, alhora que encarna també l’alter ego literari consignat en el quadern groc. Fèlix Pons es desdobla de manera eficaç en Michael, l’examant d’Anna, i Paul, el seu doble novel·lesc. Anna es mira les seves criatures de ficció i reviu, a través de la mediació literària, una relació sentimental fracassada.

El dietari pròpiament dit és el quadern blau. La seva autora busca l’objectivitat a través de retalls de diaris —que recullen fets destacats dels anys cinquanta, com són l’espionatge atòmic, la guerra de Corea, la cacera de bruixes de McCarthy o la mort de Stalin—, i confia que el collage de notícies d’actualitat li serveixi per mantenir la proporció de les coses durant els tres anys en què s’ha estat ocupant de la seva ànima amb una psicoanalista, interpretada per una sòbria i incisiva Montse Esteve.

Finalment podrem veure l’habitació —casa, ment, gàbia— completa, una estructura perfectament quadrangular on s’escenifica, amb totes les seves crisis i matisos, la turbulenta relació de la protagonista amb Saul Green, l’hoste i amant nord-americà que lluita per sobreposar-se a les seves diferents personalitats per tal d’assolir un mínim equilibri. L’interpreta Javier Beltrán, que ara delega les funcions de narrador en Montse Esteve i entoma amb coratge el repte de mostrar la indefensió que la violència interna del personatge du aparellada. També Anna, immersa dins “una crisàlide de bogeria”, baixa esglaons cap al caos. És com si, més que lluitar contra la desintegració de la consciència, intentés trencar deliberadament amb la seva pròpia forma. Finalment s’encaminarà cap a una mena de maduresa o superació de la fragmentació vital, que en el fons no deixa de ser una admissió del fracàs, el gran tema de la novel·la.

Anna Wulf ens fa veure que la majoria de gent, a fi de protegir-se del patiment, tendeix a etiquetar o empaquetar les seves emocions. En aquest sentit, el que queda clar és que ni Doris Lessing ni el seu alter ego a la novel·la “empaqueten” les seves contradiccions; ben al contrari, les assumeixen i exploren amb una honestedat radical i sense concessions. Amb la seva intel·ligent adaptació, Carlota Subirós aconsegueix ordenar i sintetitzar l’embullada, complexa estructura d’El quadern daurat i plasmar escènicament els successius avatars i desdoblaments d’una psique desbordada i insubornablement crítica.