La felicitat d’una bona comèdia romàntica

La (bona) comèdia romàntica és eterna. No cansa i no es malgasta. Sempre hi ha un moment per deixar-se seduir per aquestes comèdies intel·ligents que dibuixen arquetips de les relacions, els trenquen, juguen amb ells i finalment els donen un final romàntic, on l’amor triomfa per sobre de tot. El happy endings són tan necessaris en aquesta vida com els grans drames. I a dia d’avui, necessitem una bona dosis de happy endings. Per això s’agraeix molt que Guillem Clua, tant dramàtic ell, hagi recuperat el Bruno i l’Àlex, els dos protagonistes de Smiley. Una història d’amor, la gran comèdia romàntica de la dramatúrgia catalana contemporània. El Teatre Aquitània ha estrenat Smiley. Després de l’amor, que s’havia d’haver estrenat la primavera passada al Club Capitol. Gràcies Aquitània Teatre, gràcies Guillem Clua, gràcies Albert Triola i gràcies Ramon Pujol per fer-nos una mica més feliços.

El record de les rialles i de la sensació de benestar després de veure el primer Smiley al Club Capitol, fa sis o set anys, perdurava. Així quan l’any passat es va anunciar la segona part, el hype va pujar instantàniament als núvols. Però va arribar la pandèmia i ens va deixar a tots en suspens. Així que quan la gent dels Terrats en Cultura va programar una lectura dramatitzada del primer Smiley, no vam dubtar d‘anar-hi per refrescar la memòria. Retrobar-se amb el Bruno i l’Àlex un assolellat diumenge, em va reafirmar que Clua havia escrit la comèdia romàntica perfecta per la comunitat gai. I per l’univers sencer. La comèdia romàntica no entén ni de gèneres, ni de cultures (tot i que acostumen a treballar sobre sectors i comunitats molt específics) perquè ens retrata a tots, en menor o major mesura, davant els embats que ens dona l’amor. L’artifici creat per Clua per explicar la relació dels seus dos personatges estava molt ben dissenyat. Tenia moltes ganes de veure què en quedaria de tot plegat en la segona part. Recuperaria les interrupcions metateatrals de la història? Jugaria a la duplicitat de personatges? Continuaria radiografiant amb sorna i molt d’amor la comunitat gai? I sobretot: tornaríem a veure en Puchuski?

Sí a tot. I millor. Clua torna a començar amb una trucada i un missatge al contestador. En aquest cas, però, no és l’Àlex sinó el Bruno qui la fa. I un altre cop, Clua ens enganya. A la tercera, estimat Guillem, et serà més difícil tornar a fer-nos caure al parany. I aquest inici ja ens endinsa en l’univers propi de l’obra que segur que molts van recordar a l’instant. I és que la segona part de Smiley es una obra profundament metarreferencial. I apostar per aquesta estratègia era molt perillós. Escriure una segona part on constantment es vulgui fer referències al passat, amb la intenció que l’entengui aquell qui no hagi vist la primera part, exigeix una escriptura àgil perquè el coneixedor de la primera història no senti que li estan repetint el mateix. I malgrat tot, això és el que fa Clua. Però el dramaturg treballa molt bé el seu material, té una història formada per un passat molt present i un present que avança cap a un futur incert. Mentre que al primer Smiley hi havia una certa linealitat en la narració, ara Clua va endavant i endarrere per aprofundir més en els traumes sentimentals d’un i altre, deixant fins gairebé al final una incògnita que plana per sobre del relat.

Una de les claus de l‘artifici Smiley  (hauria de ser marca registrada) són les lliçons didàctiques que els dos personatges ens donen sobre les particularitats del món gai contemporani (xarxes socials, drogues recreatives, locals emblemàtics…). El recurs metateatral d’interactuar amb l’espectador, fent que el personatge ens doni informació de la seva pròpia idiosincràsia, és un recurs que estimula un relat. En aquest cas, Clua aprofundeix més en l’autoconsciència d’ambdós personatges i els fa representar el seu Conte de Nadal particular per fer avançar (i retrocedir) el relat. I així com en la primera part hi ha un moment que entra un tercer personatge en discòrdia, fent que l’Albert Triola es desdobli en un argentí vigorèxic, aquí s’intercanvien els papers i és Ramon Pujol qui configura la suposada mitja taronja gallega d’en Bruno.

Smiley, ni la primera ni la segona part, no seria el mateix sense la implicació d’ambdós actors. Pura química que es reprodueix a l’escenari. Albert Triola té la comèdia a flor de pell i clava l’atribolat Bruno. Mentrestant, Ramon Pujol treballa més la sensibilitat d’un personatge que ha renunciat a trobar l’amor de la seva vida. No s’entén aquesta segona part sense aquests dos actors. De fet, un té la sensació que l’autor, més que mai, ha escrit les trames, els fets, les bromes, per ells dos.

A l’escenari, on es recupera el Bar Bero i es juga amb unes cortines de fils, els dos nois es retroben sis anys després amb una mica més de maduresa. Però la flama, malgrat els retrets, torna a encendre’s. La virtut del text és que l’autor mima els seus personatges, no els corromp i els fa evolucionar cap a nous llocs on no havien estat abans per entendre que la vida amb amor és més gustosa de viure. Uns el troben, els altres el busquen. Perquè després de l’amor sempre queda l’amor. Encara que sigui una abraçada. I, m’hi jugo un sopar a Can Roca, que quedarà també una tercera part. En tindré gairebé cinquanta quan l’estrenis, Clua?

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí i ajudar-nos a superar la inestabilitat que genera l’actual crisi del coronavirus.