La Brigitta et necessita!

No tothom pot dir que ha tingut una cita amb Brigitta Lamoure. La setmana passada, els afortunats que érem al Casino de l’Aliança del Poblenou (“Quan el meu nòvio era el solista…”) vam poder viure en primera persona Una cita amb la Brigitta. El marc va ser incomparable (i en plena festa major del barri!) i l’estrella ens va acollir com si ens hagués convidat a berenar a casa seva. El públic també va estar molt bé, tot sigui dit: una colla de dones (i homes) d’edat estupenda, gent de la faràndula i marietes de totes les edats i condicions. Aquella nit totes vam ser, com la Brigitta, una mica marietes.

Una cita amb la Brigitta està beneïda per dues estrelles: Mary Santpere i Núria Feliu. Les veus d’aquestes icones de la cultura catalana sonen, a manera de pròleg, abans que comenci l’espectacle. No són pas fantasmes, sinó més aviat guies amoroses i espirituals. Aquí hem vingut a passar-ho bé, a parlar de la comèdia musical catalana i a homenatjar dones que van ser i són, per sobre de tot, lliures. La Brigitta és una dona de dretes (“perquè m’agraden les coses ben dretes”), però quan parla diu les coses ben clares. Tal com fa, santament, el Marc Giró, sap prou bé que cal anar sempre elegant i conjuntada, perquè quan arribi el dia que ens vinguin a afusellar (que arribarà) es pensin que som dels seus. Coneguda i estimada pel públic gràcies als seus passejos pels barris de Barcelona amb Betevé, la Lamoure prefereix no parlar de com va acabar aquella aventura perquè encara se li humitegen els ulls.

La platea era plena de gent que estima la Brigitta, perquè qui sembra, recull: periodistes com l’Emma Quadrada o la Núria Ferré, actors com Dafnis Balduz o Pep Molina, la cupletista postdramàtica Glòria Ribera o la vedet de Vilafàstics Jèssica Pulla. Fins i tot la Mont Plans, flamant Premi Margarida Xirgu, no es va voler perdre aquesta cita amb la Brigitta. L’espectacle són dues hores de confessions, conversa i improvisació amb el públic: dir que la Lamoure fa un monòleg seria faltar a la veritat. Quan entres a un teatre i veus que hi ha posada l’escaleta per baixar de l’escenari a platea, ja pots començar a tremolar. Però no pas amb la Brigitta, perquè els seus passejos entre els espectadors són sempre respectuosos, mai barroers o fora de lloc. La Lamoure és una vedet seriosa i amb la llengua esmolada, una senyora ràpida de reflexos i amb una cleca sempre a punt. Una Marta Ferrusola vestida de rosa. Hi ha alguna cosa més catalana?

En aquest espectacle és més important el “com” que el “què”. Una cita amb la Brigitta compta amb text i direcció de Fèlix Herzog, però és indubtable la importància del “segell Lamoure”. Veurem la Brigitta cantant, ballant, fent trucs de màgia i mentalisme o recordant la seva infantesa, amb vistosos canvis de vestuari i uns telons que fan patxoca. La reina parla un català preciós i vivíssim, sense castellanismes afegits per fer gràcia. Aquí els barbarismes (poquets i justificats) no hi són per fer-se la cosmopolita: són els que haurien pogut dir les nostres àvies. És això el que diferencia una artista de tota la vida (la Brigitta té 117 anys) d’aquestes modernes que es volen fer les monologuistes. Abans d’acabar l’espectacle, la cita promesa es va fer realitat, i només us diré que va ser preciós escoltar la conversa que va mantenir la Brigitta amb Carmen Abeleira. Com tantes altres dones anònimes, durant la seva joventut Abeleira va tenir uns anys de glòria al Paral·lel, ballant sempre a la segona fila al costat de grans estrelles com La Bella Dorita o la mateixa Sara Montiel. L’anècdota amb les mitges que li va deixar a la Saritíssima (i que mai li va tornar) és digna de l’estrella manxega. Potser les va necessitar per fer de filtre a una càmera?

La Brigitta sap escoltar i conversar amb les persones anònimes, fer que se sentin a gust i que comparteixin uns retalls de la seva vida. Una cita amb la Brigitta hauria de girar per tots els pobles i ciutats de Catalunya. Què dic de Catalunya… dels Països Catalans! De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Arribant a l’Alguer, si m’apures. La seva reivindicació de “La Marieta de l’ull viu” és un cant a la llibertat i a la dissidència que fa posar la pell de gallina. Aneu a visitar la Brigitta si passa a prop vostre, feu-me aquest favor. A més, ara s’ha fet empresària, o sigui que us estarà eternament agraïda.