La bombolla tecnològica

La companyia catalana més internacional ens sorprèn en l’acte d’inauguració del festival Grec 2014 amb un espectacle absolutament innovador. Seguint la seva voluntat de creació d’un teatre multidisciplinari i contemporani, han desenvolupat el primer smartshow de la història. Així doncs, no us acosteu al Castell de Montjuïc del 30 de juny al 5 de juliol sense el vostre smartphone, o en quedareu al marge.

La coincidència amb la celebració del tricentenari del setge del 1714 no és casual, així com tampoc ho és l’espai on s’integra l’espectacle. I és que el Castell de Montjuïc ha estat un enclavament molt important en la nostra història, i s’ha convertit en el símbol de la subordinació. Va ser també durant el franquisme contingent de molts afusellaments, dels quals encara en queden marques als murs. La Fura dels Baus ens presenta, amb M.U.R.S, una societat del futur que sembla no estar tan allunyada del present. La societat la formen els espectadors, que en molts moments semblen esdevenir l’espectacle mateix, i seran ells mateixos qui puguin interactuar amb els seus telèfons mòbils, on hi hauran descarregat una aplicació que ha estat creada específicament per a la representació.

Sota un caràcter lúdic, l’espectador es veurà immers en un món feliç on hi té assegurada una zona de comfort, un espai on poder aconseguir un cos perfecte, un altre on aconseguirà una gran quantitat de diners gràcies a la borsa i un indret on es sentirà en harmonia amb la naturalesa. Però aquesta naturalesa no serà orgànica, sinó que naixerà i creixerà dins els telèfons mòbils mitjançant la realitat augmentada. És d’aquesta manera com el públic es veurà immers en una bombolla creada específicament per al seu plaer personal. Bombolla que en ser trencada serà difícil de controlar i ningú sap quines en podran ser les conseqüències.

Els codirectors de l’espectacle –Carlus Pedrissa, Jürgen Müller, Miki Espuma, Pep Gatell, Pera Tantiñá i Àlex Ollé– ens presenten un gran mirall dins la nostra petita pantalla, que ens servirà de refugi tant en els moments bons com en els més difícils. I és que ja no sabem mirar la realitat si no és a partir d’una pantalla. És molt explícita la relació que l’espectacle té amb el Big Brother d’Orwell, assumint que ja ens trobem en aquell punt, on no només som controlats sinó que ho estem per la nostra pròpia voluntat. I és que ja fa temps que aquells qui donem peu a l’espionatge som nosaltres mateixos. És dins nostre, doncs, d’on ha de sortir la força necessària per tallar la connexió i veure la realitat. Assumint que d’aquesta manera ja no gaudirem d’una realitat fictícia que ens reconforti. Seríem capaços d’assumir aquest risc?