Joan-Anton Benach o l’últim de la fila

Quan els historiadors, els estudiosos i els aficionats del teatre mirem enrere per conèixer la trajectòria de les arts escèniques catalanes de la dictadura franquista ençà, i per comprendre la gran transformació que s’ha produït en la nostra cultura teatral, hem de ser molt conscients del paper i els canvis que es van donar en la crítica d’espectacles en un context determinat.

Durant més de vint anys, la crítica professional barcelonina va estar comandada per periodistes que eren assignats de manera especifica a la crítica d’espectacles. Fins a la segona meitat dels seixanta amb petites variacions de caràcter temporal, els noms d’Antonio Martínez Tomás, Valentí Moragas Roger, Manuel de Cala, José Martín, Antonio de Armenteras, Luis Marsillach o José Mª Junyent assumeixen el seu treball en tant que crítics oficials de la premsa diària, al marge d’altres presències més o menys circumstanciades com les de Zúñiga, Vila-Sanjuan, o la d’Alejandro Bellver a Barcelona teatral. O la incorporació significativa al Diario de Barcelona a partir de 1948 de María Luz Morales, una periodista expedientada i que escrivia amb pseudònim o de forma anònima, com a crítica teatral. Òbviament, hi ha diferències entre la crítica més conservadora des d’un punt de vista ideològic i moral de Martínez Tomás, Armenteras i, especialment, Junyent de les posicions més neutres i/o flexibles de Martín, Cala, Moragas, Marsillach o Morales. Com a complement excepcional, al setmanari Destino el nom de Julio Coll ofereix un capital de coneixements artístics i específics en matèria teatral d’una qualitat percentualment insòlita a l’època, com es dona també en el cas d’Enrique Sordo a Revista. A Coll el substituirà Martí Farreras en la segona meitat dels cinquanta.

Aquests crítics assumeixen ja unes formes d’avaluació de caràcter artístic, estètic, cultural i teatral, que no estan tan condicionades pels valors morals i ideològics més conservadors, sovint propers en els primers temps per la seva identificació o acceptació dels desplegats per la política cultural franquista i la omnipresent jerarquia eclesiàstica. Consignes i resolucions morals i ideològiques amarades d’un rabiós rebuig oficial de tot el que havia representat l’escena en l’etapa republicana perquè és en bona part considerada com a perniciosa entre altres qüestions. Tant fa el nombre important d’escriptors i professionals del teatre exiliats, dins o fora del país, que no poden mostrar i expressar sense censura i en correspondència amb un nou teatre de postguerra que es comença a coure a Europa i als Estats Units durant i després de la Segona Guerra Mundial.    

Cap a la segona meitat de la dècada de 1950, el panorama cultural oficial flexibilitza mínimament per força o per necessitat el seu posicionament més conservador, crític i contrari a la incorporació de les novetats artístiques, literàries i culturals, locals i estrangeres, que comencen a incorporar-se amb comptagotes i sempre sota l’amenaça vigilant de la censura. Entre 1962 i 1967/1969, la censura eclesiàstica comença a perdre pes i significació en la Junta de Censura, en l’àmbit del teatre i el cinema, si bé en part la recupera el ministre Sánchez Bella el 1969.

La dècada titllada per alguns com la dels “feliços seixanta” significa un canvi gradual i en el fons prou radical per a un món de l’espectacle que compta a Catalunya amb noves revistes culturals com Serra d’Or, Canigó o l’efímera La carreta, i la promoció d’una crítica teatral renovada que comença a encarregar-se de la de la premsa diària i de les revistes culturals i especialitzades. En paral·lel, apareix a Madrid Primer Acto (1957), la revista especialitzada en teatre que com a complement a la seva informació teatral i activitat crítica, i amb presència progressiva de la renovada crítica catalana, publica en cada número les novetats de la literatura dramàtica universal de postguerra evitant, si és possible, el pes de la censura sobre la publicació.

A Catalunya, i concretament a Barcelona, Joan de Sagarra, Gonzalo Pérez de Oleguer, Joan Anton Benach, Frederic Roda, Jordi Carbonell, Xavier Fàbregas, Julio Manegat o Salvador Corberó, entre alguns altres crítics tal vegada més circumstanciats, renoven  amb matisos i diferències les perspectives de la crítica de l’espectacle del moment. Més endavant Àlex Broch s‘hi afegeix com a crític de la revista Canigó, on també hi col·labora Fàbregas entre altres. Si deixem de banda, la possible passió de tots ells per les arts escèniques en general, el perfil d’aquesta fornada de crítics, que aviat esdevé l’oficial de la premsa diària i les revistes especialitzades, es diferencia clarament de la que globalment els ha precedit. Un periodisme d’alçada amb crítics com Sagarra format en estudis teatrals a París o amb  Pérez de Oleguer, director del grup de teatre independent Bambalinas, responsable d’una llibreria en matèria teatral al carrer de la Canuda i de la revista Yorick. Roda, en tant que director i actor de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, un dels grups innovadors del teatre català no professional i punt de referència del teatre posterior. Manegat i Fàbregas, que substitueix Carbonell a Serra d’Or, hi accedeixen amb una obra teatral pròpia representada i publicada. Uns perfils professionals insòlits i distints de la crítica de les primeres dècades de la postguerra.

Joan Anton Benach, un periodista que ja treballa al diari assumeix la crítica d’El Correo Catalán (1966-1979), que ha estat el feu de Junyent. Quan mor sobtadament Fàbregas, assumeix la de La Vanguardia  (1985-2015), i com a responsable dels Serveis de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona (1979-1983), el seu nom es vincula a la reorientació del Teatre Grec. Una persona molt activa en l’àmbit cultural que també  dirigeix programes a la televisió, la revista Barcelona Metròpolis Mediterrània (1986-2006) com també escriu articles en revistes especialitzades sobre matèria teatral.  

Si es trien i s’analitzen les crítiques de Benach, Sagarra i Pérez de Oleguer dels anys seixanta i setanta fins al final de la dictadura, el lector i aficionat al teatre hi copsa aviat una posició molt semblant -cadascú en el seu estil- pel que fa al seu exercici com a crítics. Uns crítics joves que senten amb força les palpitacions del temps i la necessitat de compromís ideològic, moral, i també polític, amb una societat i un país que volen veure’l transformat si més no en una democràcia com les que representen els països del naixent Mercat Comú.

Desapareguts Fàbregas i Pérez de Oleguer, amb Sagarra jubilat i sense presència a la premsa, Benach era fins, a la seva mort el proppassat 10 de febrer, l’últim de la fila, un representant genuí i indiscutible de la renovació de la crítica d’espectacles a Catalunya a partir de la dècada de 1960.

Davant una escena professional en llengua catalana en situació de crisi artística poc fiable i gairebé permanent, Benach i els seus col·legues abonen el paper dels grups de teatre independent, tot i les seves insuficiències, i reclama un teatre compromès ideològicament i polític amb el temps que estan vivint, que es desenvolupa a Europa i Amèrica. Un teatre de factura inequívocament estrangera, quan s’obre la via de les traduccions, també del teatre espanyol posterior a Buero, i amb una presència limitada de l’autoria catalana, que és visible en l’àmbit de l’edició, però no tant en el de la representació. Una autoria catalana que rep en aquells anys el suport de Fàbregas a Serra d’Or. Tanmateix ni Guimerà ni Brossa obtenen en la dècada dels 60 i 70 una bona acollida o el reconeixement que molt posteriorment obtindran. El Guimerà, pràcticament absent de l’escena professional, es reclou en els grups de teatre d’aficionats sense cap tipus de renovació ni en la interpretació ni en l’escenificació, i el Brossa del seu “teatre regular”, el genuïnament literari, muntat per grups del nou teatre de cambra i independent com l’Agrupació Dramàtica de Barcelona o el Teatre Experimental Català, no encaixa en els paràmetres d’una nova crítica teatral que aposta per la dramatúrgia anglesa i nord-americana i,  especialment, per Brecht i el teatre èpic. 

No és en qualsevol cas un fenomen local, sinó universal, dels temps que estan canviant. Perquè Benach, com els seus col·legues, llegeix i assisteix a les representacions teatrals d’arreu, com fan els corresponents crítics europeus. Els canvis d’actuació en la trajectòria posterior de Benach com a crític són també els mateixos dels seus col·legues locals i d’arreu davant el protagonisme en els anys setanta i vuitanta de la dramatúrgia no textual en detriment de l’autoria textual, i ho són també quan a partir de la dècada de 1990, la nova literatura dramàtica catalana pren una volada de la qual encara no ha aterrat que força Benach i la resta de la crítica al seu reconeixement, potser més que el de la tradició, per petita que aparentment pugui semblar.

Desapareguts Fàbregas i Pérez de Oleguer, amb Sagarra jubilat i sense presència a la premsa, Benach era fins, a la seva mort el proppassat 10 de febrer, l’últim de la fila, un representant genuí i indiscutible de la renovació de la crítica d’espectacles a Catalunya a partir de la dècada de 1960, la baula imprescindible per a la crítica d’espectacles actual, que se n’ha de sentir orgullosament deutora. Ara i ací, els lectors i els estudiosos ens toca reconèixer l’esforç i el treball crític de Benach amb els seus companys de brega per la seva voluntat d’aixecar el nivell de la crítica teatral per al bon ús del públic espectador del nostre país.