Isabel & Carmen

Un teatre (el Condal) ple de gom a gom per a veure una història de lesbianes durant el franquisme. Més de 600 butaques, dilluns rere dilluns, i des de setembre (no regularment), a vessar. Hi ha set. Hi ha gana (i també ganes) de veure relats de dones no normatives a escena. Dones que estimen dones i que no són un rol secundari en una trama per a acontentar quotes, sinó personatges principals sobre els quals pivota tota l’acció, tota la funció, tot l’engranatge. Hi ha demanda, hi ha necessitat, gairebé com un prec, d’aquestes propostes. Abans d’ahir, dilluns dia 4 d’abril, quan Una llum tímida cloïa l’exhibició, es van exhaurir totes les localitats. Sis-centes butaques.

Quan s’obren les portes, una horda d’espectadores s’abraonen àvides a la platea. Corren exultants escales amunt disposades a engolir una proposta que es va estrenar al Festival Berdache del 2020 i que des de llavors ha passat de puntetes per la cartellera. Però el boca-orella fa la seva màgia, i avui al Condal no hi cap ni una agulla. Molt pocs homes, a la sala, poquíssims. Es podien comptar. És una llàstima, trista i simptomàtica. Perquè això no va de gèneres, sinó de respecte, llibertat, identitat i repressió. I els valors humans esquitxen, se suposa, a tothom.

La responsable d’aquest èxit silenciós és el col·lectiu La Cicatriz, una companyia formada per dones joves LGTBIQ+, militants del feminisme, l’art, l’orgull i la cultura, i Una llum tímida és el seu debut. Un esplèndid debut, cal remarcar. Inspirat en un fet real, l’espectacle ens narra la història d’amor entre dues professores d’una escola de Barcelona, la Isabel (Àfrica Alonso Bada) i la Carmen (Júlia Jové). Un amor prohibit, estigmatitzat, silenciat i perseguit que arrenca el 1959 i finalitza el 1974. A les acaballes de la dictadura, és cert, però amb el Caudillo encara viu i les seves lleis repressives plenament vigents. Una peça, per tant, altament política que aposta per la memòria històrica i reivindica, trencant el silenci, la vida de les lesbianes com a part de la societat. Sembla mentida, però és així.

La mateixa Alonso Bada firma una dramatúrgia sincera i directa, lluny d’artificis, que dispara a barraca i que segueix el model aristotèlic de plantejament, nus i desenllaç, seguint un escrupolós ordre cronològic dels anys, que les actrius van anotant amb guix en una pissarra que presideix l’escenari. Senzill i efectiu. No cal trencar-se la closca per endevinar què està passant, només cal obrir els ulls i deixar-se portar per aquest relat punyent que traspua versemblança a cada acotació. Les interpretacions, solvents. Però si una (altra) cosa fa d’aquest espectacle una proposta singular és la música, en directe, a càrrec d’Andrea Puig Doria i Laura Masferrer. Dues guitarres i un violoncel. És un dels plats forts del muntatge. L’ús de la guitarra elèctrica per escenificar els electroxocs que va patir la Carmen per a curar-li l’homosexualitat posa la pell de gallina i és tot un encert. Les lletres, que les intèrprets canten magníficament bé, també són originals. Ja ho dèiem, una opera prima que no s’està de res.

La veterana Marilia Samper és l’encarregada d’encaixar totes les peces del trencaclosques en una sàvia direcció que dona com a fruit una obra íntima, sensible i absolutament remarcable. Em quedo amb dues frases, que trobo meravelloses: “Mai més tornaràs a fer-me mal” i “Vull omplir-te de mi”. N’hi ha més, però no les reproduirem. Malgrat que cal aplaudir el Teatre Condal per haver aixoplugat durant set mesos aquest muntatge, crec fervorosament que guanyaria en un espai més recollit. L’escenografia ho permet, i el públic gaudiria de les intèrprets i les músics de més a prop. L’espectacle, ja de per sí íntim, encara ho seria més.

Una llum tímida ha de voltar. Des de La Cicatriz ens confirmen que, de moment, només tenen tancada una versió concert a Vilanova de Bellpuig (Pla d’Urgell) el pròxim 21 de maig, al migdia. Estan sembrant, però no poden avançar res més. No les perdem de vista. De L’Hospitalet de Llobregat al món. Perquè no cada dia apareixen companyies que, a través de l’art, pretenguin curar totes aquelles ferides que ha patit el col·lectiu LGTBIQ+ al llarg de la història. Perquè, també com diuen durant l’obra, “totes les històries ens recorden que el nostre passat existeix”.

Ah, a la sortida del Teatre Condal, van muntar una paradeta per vendre marxandatge. Hi havia totebags, postals, un pòster i el CD amb les cançons originals. Les cues eren estratosfèriques. Perquè hi ha set, hi ha gana i hi ha necessitat de veure’t damunt l’escenari i que parlin de TU.