I vostès, de què treballen?

Al gremi teatral se sol explicar que aquesta va ser la pregunta que el Molt Honorable President Jordi Pujol va fer a un grup d’actors, quan els va anar a saludar després d’una estrena. Tot i que l’anècdota varia de protagonistes i circumstàncies segons qui l’explica, el director Joan Lluís Bozzo ho deixa clar a Memòries trobades en una furgoneta. Els primers èxits de Dagoll Dagom (Empúries, 2015). L’espectacle era Nit de Sant Joan, que es va estrenar al Teatre Romea (la seu del Centre Dramàtic de la Generalitat), el 4 de març de 1981. Bozzo escriu que la pregunta exacta de Pujol va ser: “Vostès, a part de fer teatre, a què es dediquen professionalment?”. La Cisquella, en Periel, la Guallar i tota la companyia es devien quedar de pasta de moniato. “Mai no hem sabut si fa la pregunta amb tota la bona fe, donant a entendre ben a les clares que el nivell que ha vist dalt de l’escenari és molt baix, o que simplement està desinformat sobre la realitat teatral del país”, puntualitza Bozzo. Doncs bé, han passat quasi quaranta anys, i sembla que la cosa no ha canviat massa.

“És el moment de l’aturada social, de quedar-se a casa per mantenir l’imprescindible. És un dic de contenció de l’epidèmia”, va declarar ahir Pere Aragonès. El vicepresident amb funcions de president, acompanyat de tota la colla de consellers, ens va venir a transmetre als catalans, més o menys, aquest missatge: “A treballar i cap a casa falta gent”. Pere, em pensava que eres dels nostres: a la Viquipèdia diu que fins als catorze anys vas estar vinculat al grup de teatre de Pineda de Mar! Però, un moment: no havíem quedat que hem de teletreballar? Les confusions d’aquest dilluns al matí, amb un conseller dient que el teletreball és obligatori i l’altra dient que és recomanable, van crear una petita crisi interna a Núvol. Els grups de Whatsapp treien fum (en tenim un sense el boss, naturalment). A Can Núvol ens dividim entre els partidaris del teletreball (i del xandall), i els que prefereixen travessar la ciutat per encovar-se a la redacció, un pis antic de l’Eixample ple de llibres i trastos a cada habitació. Li afegeixes piles de diaris vells a terra i ja tens l’estudi del Joan Brossa.

“A cultura tenim un pla” resava, fa uns mesos, el cartell que l’enyorada consellera Mariàngela Vilallonga va compartir al seu compte de Twitter. Hi ha empreses que es gasten morterades en community managers ben joves i pinxos (no és el cas de Núvol), mentre altres ja es fan el mem elles mateixes (aquell ressaltat en fluorescent). El pla devia ser aquest: fa quatre dies ens van anunciar que a les deu els carrers havien de ser buits, obligant a tots els teatres a avançar els espectacles, i ara ens diuen que durant dues setmanes tothom a casa. Sofà, manta i ratafia. L’amo de Netflix s’encén el puro amb un bitllet de cinc-cents. Els museus, sales d’exposicions i galeries d’art podran obrir amb un aforament del 33%, però els teatres, auditoris, cinemes i sales de concerts estaran tancats durant, com a mínim, quinze dies. Que ja sabem com van, aquestes coses. Els músics riuen per no plorar, perquè són, de llarg, els que més hi han perdut amb aquesta pandèmia.

I ara què? Hem d’esperar que la nostra consellera, Àngels Ponsa, faci alguna cosa? Amb les conselleres de Cultura passa com amb aquells amics que canvien regularment de parella: val més no agafar massa afecte a l’actual, perquè al cap de poc ja n’hi haurà una de nova. Doncs això. Ahir mateix, en Fernando Simón deia que el problema és que “la gente no se recoge después del cine o del teatro” i que ens dediquem a anar pels bars a fer malures. Però quins bars, Don Simón? Què coi vol que fem, després de la funció, si hi ha toc de queda? Ens han tret els bars, que molt sovint eren el millor d’una vetllada teatral. Ens han tret la copa de després, que molt sovint era el millor d’una nit d’estrena. Anar al teatre ha sigut, aquests darrers mesos més que mai, un acte de militància cultural. On són els rebrots en cultura? Han pensat en l’estrès de tota la gent que es dedica a programar i produir espectacles? I en els pobres que es dediquen a vendre i gestionar les entrades??? Un minut de silenci per la salut mental de tots ells.

Fa quatre mesos ens deien “A Cultura tenim un pla”, i fa quatre dies declaraven la cultura “un bé essencial”. I ara? Què serà el següent? Dictaminar que la cultura és un esport de risc? Sé que és un tòpic, però com es nota que la nostra classe política no agafa mai un metro, un autobús o un Rodalies. Ens volen tots a casa, teletreballant i mirant TV3? Això sí que és una bona distopia. No veuen que hi ha molta gent en aquest país que treballa en el món de la cultura? Tècnics i figurinistes, il·luminadores i dissenyadors de so, regidores i intèrprets, maquinistes i caps de sala… No veuen que si tot es redueix a la feina, a la botigueta, tots plegats ens pansirem? Que no han llegit L’Auca del senyor Esteve??? Quin disgust, en Ramonet, quan va dir a la família que volia ser artista! Passen els anys, renovem els presidents i les conselleres, però sembla que no hem après res de res. I la cultura? Citant el Molt Honorable President Jordi Pujol i a certa presentadora de ràdio matinal: sembla que això, tal com estan les coses, “ara no toca”.

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí i ajudar-nos a superar la inestabilitat que genera l’actual crisi del coronavirus.