Hamlet en 50 m2

La Sala Atrium (de la mà de la companyia Projecte Ingenu) ens torna a sorprendre per la seva capacitat de dur grans obres al seu petit espai. Aquest cop és el torn de Shakespeare, amb ni més ni menys que la tragèdia de Hamlet. Una proposta arriscada i cuidada fins a l’últim detall.

La primera sorpresa que trobaran els espectadors habituals de la Sala Atrium és que l’espai ha estat redefinit. En comptes d’una grada descendent, els seients es troben a banda i banda de la sala, quedant així l’espai escènic al mig. Col·locada de forma horitzontal hi trobem una plataforma de fusta amb una copa al mig. Aviat entra Raimon Molins interpretant el jove Hamlet, i després de recitar els primers versos, ofega les figuretes del pastís del casament de la seva mare i el seu tiet en el fons de la copa plena. A continuació, al so de la música de The Chemical Brothers, apareixen la resta d’actors de l’obra, que inicien una coreografia minimalista de moviments robòtics. “Benvinguts al Hamlet de la Sala Atrium”, semblen dir-nos.

Un Hamlet que tot i mantenir-se fidel al text shakespearià (basant-se en la reducció més essencialista de Peter Brook) hibridarà diferents disciplines entre les quals hi haurà coreografies, música en directe interpretada pels mateixos actors i projeccions audiovisuals. Una producció ambiciosa malgrat el seu petit format, i cuidada fins a l’últim detall.

El Hamlet d’aquesta proposta es filma a ell mateix amb una càmera de vídeo que serà la receptora d’alguns dels seus grans monòlegs. Pensaments i angoixes en vers que si no fos per aquest recurs serien menys accessibles.

Però l’element que fa més evident tot l’enginy i treball del muntatge es troba sobretot en la disposició de l’espai escènic: totalment despullat, només amb unes plataformes mòbils que arriben a formar fins a tres nivells d’altura. Una elecció que dóna dinamisme a la trama i que fa evident que per fer grans obres no calen grans produccions. Raimon Molins, que ja ens havia demostrat la seva capacitat per abordar papers protagonistes tan diversos com el Comandant de Himmelweg o en Litus de IQ100, torna a fer-ho amb Hamlet. Aquest cop es rodeja d’uns actors considerablement més joves i que porten amb molta dignitat els personatges que interpreten.

Tot Hamlet serà sempre només una interpretació de la infinitud de lectures que es poden extreure del text de Shakespeare, i el que més s’agraeix d’aquesta representació és que no s’ha perdut en el mar de possibilitats. Han tingut l’audàcia de fer una proposta concreta, coherent i sobretot, diferent. Cosa que no és fàcil en textos que per la seva polisèmia sovint es queden flotant en mans dels actors, sense un rumb precís ni un projecte clar.

Aquest Hamlet és també l’oportunitat de veure les línies de treball que estan agafant petits teatres com la Sala Atrium: un glop d’aire fresc pel teatre català que fa evident que no calen grans infraestructures per fer produccions de gran qualitat.