Estimeu-me, fills de puta!

Ha tornat. Santa Angélica. Sor Liddell. L’oficiant de dol. La ploranera atàvica. La ritualista mística. La mèdium emprenyada. La tigressa de Figueres. Angélica Liddell “no deixa ningú indiferent”, com resa el (suadíssim) tòpic. I això –que t’estimin o que t’odiïn– sempre és bo. La indiferència és la pitjor enemiga de l’art. Que li diguin a la Madonna. Les mitges tintes no casen bé amb la creació contemporània. Feu-me riure o feu-me plorar, emprenyeu-me o feu-me aplaudir amb les orelles. Però no m’avorriu mai, si us plau.

Sempre que la Liddell baixa a les nostres contrades, l’expectació és màxima. És ben natural. Les seves visites solen durar un, dos o tres dies. Si les visites dels nostres familiars fossin així de breus i intenses, les rebríem encantades. En els bons temps l’Angélica ve un cop l’any, però de vegades s’està temporades llargues sense visitar-nos. Coses de programadors. Els francesos, més llestos que les guilles, li posen la catifa vermella i li paguen el piset. Cosa que ara faran amb La Veronal, després que Avinyó els hagi donat el vistiplau cultural. Picasso, Serra i Morau, i altres noies del catau. Perdó.

La Liddell ha presentat Liebestod al Grec, tres dies a la Sala Fabià Puigserver amb les entrades exhaurides. Quan sentim Wagner i Tristany i Isolda, a casa no podem evitar pensar en Luis Buñuel i Un chien andalou i Lars Von Trier i Melancholia. L’Angélica també és molt melancòlica. “El olor a sangre humana no se me quita de los ojos” és el subtítol del muntatge, cita de l’Orestiada d’Èsquil i títol d’un llibre de Franck Maubert sobre el pintor Francis Bacon. Carn i vísceres, flesh and blood, sang i fetge. I el torero Juan Belmonte és l’excusa de tot plegat: el pare del toreig modern, amic d’intel·lectuals i portada de la revista Time (el 1925, un any abans que Raquel Meller). La Liddell signa la dramatúrgia, la direcció i l’escenografia de l’espectacle. La caixa negra del teatre es converteix en una caixa groga, desafiant la superstició més important del teatre. Molière, va te faire foutre. Groc-arena, groc-Espanya, groc-platja. Fons de plaça de toros, amb dos burladeros que serveixen per entrar i sortir d’escena. Estupenda il·luminació de Mark Van Denesse. L’escenari és una plaça de braus, l’Angélica és la torera i nosaltres, tots a l’ombra, els espectadors que assistim al ritual sagrat.

Juan Belmonte o el tema dels toros no tenen massa importància. Aquí hem vingut a parlar de la vida i de la creació, que en Angélica Liddell són la mateixa cosa, del tot indissociables. Sabeu aquella gent que no pot deixar de parlar de la seva feina? La Liddell és el Joan Pera del teatre contemporani. Fa una pila d’anys que té un exèrcit de seguidors, espectadors fidels i disposats a comprar-li tot el peix que ens vulgui vendre. I ella, complaent, ofereix al seu públic allò que demana. Després d’un parell d’imatges potents, quasi com a pròleg inevitable (els gats, el tòtem negre, el cap de cavall), apareix ELLA. Taula i cadira, pa i vi. De seguida es desinfecta la pell dels genolls i comença a fer-se petits talls amb una fulla d’afaitar. La distància entre la Liddell i les adolescents que s’autolesionen és molt petita. “Conjuro el mal”, ens diu. “Lo único que nos libra de la muerte es desearla”. “Siempre seré inferior a lo que de mí se espera”. “Dentro de nada estaréis cenando en casa sin haber entendido nada”. Touché.

La Liddell és una gran escriptora, però també és una intèrpret impressionant. És d’aquelles persones que es transforma i creix en escena, multiplicant la seva aura per mil. Sigui parlant o sigui movent-se, cantant a crits Asingara de Las Grecas mentre es va tallant, i amb mocadors blancs s’eixuga la sang. “Ya me bastó con llorar, si sufrir es mi destino”. L’Angélica recita la lletra per sobre la música, amb la mateixa força que Lola Flores deia Lorca, i es talla el dors de les mans. Estigmes de santa efímera, que practica el miracle (previ pagament) davant nostre. Mentrestant, beu vi negre i engruna trossos de pa, amb què s’eixuga la sang que li regalima per les cames, i que després es menja. El cos i la sang de Crist, en versió montadito. “No heu vingut a veure això, gamarussos?”, sembla que ens digui. Si el públic del Joan Pera espera amb delit els seus botifarrons (o morcillas), quasi més que l’obra de torn, el públic de la Liddell anhela la seva sang. Vindria ser el mateix. Que li diguin a Sergi Fäustino i el seu Nutritivo.

El toro és l’altra presència monumental i mítica de l’espectacle. No és un titella hiperrealista com el del Dimitris: és una bestiota dissecada de pell lluent i mirada trista, davant del qual la Liddell s’encara, plora i balla. I que bona que és movent-se, la tia. “Déjame ser tu evangelista, tu Macarena”, li etziba a l’animal immòbil. “Quiero morir porque quiero vivir. Por eso vivo muriendo”. “No echo de menos tus caricias, sino tus violaciones”. Passos i saltets de torero, mentre com si fos la neboda de Marina Abramović i Yoko Ono entra en trànsit, crida i fa de bailaora i de Manuel Benítez “El Cordobés”. Se senya i es toca el paquet, es penja de les banyes del toro com suplicant-li una cornada. El públic, mentrestant, observa i es venta. A las cinco de la tarde. Eran las cinco en punto de la tarde.

La carn és present a Liebestod en forma d’Angélica, d’home a qui li falta un braç i una cama o de bou esquarterat en dos. Sant Cristo de les Carnisseries. La Liddell aprofita totes les possibilitats tècniques de la caixa escènica (cosa que és un gust de veure) i al final, inevitablement, acaba agafant el micròfon. El Club de la Comèdia Postdramàtica. Llavors comença el pinyol de l’espectacle, el llarg monòleg on l’Angélica s’interpel·la a ella mateixa i al públic que l’escolta (i adora). Una platea formada per “mujeres y maricones”, quan ella voldria que la llegissin Bergman, Godard o Bresson. Impossible no estimar-la quan ataca investigadors, doctorands i altra fauna acadèmica: “Arrojo a la basura sus notas de agradecimiento”. “Di lo que piensas de las actrices, Angélica”, s’autopregunta. “Las puercas no son las putas, son las actrices”. “A los actores habría que dirigirlos con látigo. A denunciar a tu puta casa!”. Si el missatge que ens va transmetre l’any passat, amb The Scarlet Letter, és que els col·lectius de feministes o LGTBI són els nous puritans, en aquest cas la Liddell ataca la mediocritat d’un sistema cultural, el francès, on predominen els drets dels treballadors per sobre de qualsevol altra cosa. Que algú gosi posar el conveni davant de tot, i no l’art, és inconcebible per una creadora que en un incendi salvaria abans un Caravaggio que una persona. França és, segons ella, un país de “funcionarios, técnicos y figurantes”. Ens hauria agradat veure l’espectacle a Avinyó, on diuen que alguns espectadors van xiular aquesta escena (gràcies, Manel).

Al capdavall, Angélica Liddell, com Joel Joan o qualsevol persona que es posi dalt d’un escenari, el que realment desitja és que l’estimin. “Estimeu-me, fills de puta!”: he robat aquest titular de (l’estupendu) lema vital de la Charlie Pee. En el cas de la Liddell, però, és urgent i necessari: com ja fa una pila d’anys que explica, a fora de l’escenari no hi té res. Us recomano fervorosament que veieu l’esplèndid documental de Manuel Fernández Valdés Angélica. Una tragedia (el trobareu a Filmin). “No te quieren, Angélica”. “Te quedarás sola, porque a nadie le gusta una persona que sólo sabe trabajar”. Efectivament, quina llauna. Aquestes frases, imaginem que dites per les seves amistats o les seves exparelles (“Lo utilizarás en el teatro, no tienes nada más”) l’apropen per instants a una Sophie Calle desbocada, que transforma el dolor causat per una ruptura sentimental en obra d’art. La mort dels pares, l’anècdota amb les cendres de la mare i el convenciment profund que morirà sola i sense ningú que l’estimi: tot és material dramatúrgic. “Has bebido tanto amor que el público está harto de ti”. “Te gustaria ser una santa, una bruja… ¿Quién cojones eres tú?”. “No te quieren, les aburres”.

Però ai las. Aquesta “puta sociedad de imbéciles con derechos” seguirà, any rere any, programant la Liddell i aplaudint-la amb fervor. L’Angélica seguirà treballant als millors teatres i festivals europeus. Els francesos seguiran buscant “el último Jean Genet”, voldran a Pasolini sense Pasolini, el nou Antonin Artaud amb tots els protocols de seguretat. “El nuestro es un mundo que llega a su fin”, diu. Com Àlex Rigola, la Liddell fa una vintena llarga d’anys que estrena espectacles amb regularitat. No sé pas si ella voldria descansar i agafar-se un any sabàtic. Segurament, ni boja: això seria la seva mort. Juan Belmonte es va suïcidar quan tenia seixanta-nou anys. De moment, al pròxim Temporada Alta tindrem nou espectacle de la Liddell. I del Romeo Castellucci. I del Rodrigo García. Que la roda no deixi mai de girar.