Angélica Liddell s’ha convertit en un senyor

L'espectacle 'The Scarlet Letter' adapta la novel·la de Nathaniel Hawthorne.

Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Crític i cronista d'arts escèniques. Cap de L'Apuntador.

Nit d’estrena al Teatre Lliure. Aquest Festival Grec tan particular arriba a la Sala Fabià Puigserver amb The Scarlet Letter, espectacle d’Angélica Liddell que fa uns anys que gira pels millors teatres europeus. “La tigressa de Figueres” disposa d’un escenari i d’un públic entregat. I ho aprofita. I tant que ho aprofita. Dues hores de discurs. Ens ha quedat molt clar, Angélica.

Angélica Liddell ha presentat ‘The Scarlet Letter’ al Grec 2020.

Mai com ara havíem sigut tan conscients de la importància del cap de sala en un teatre. La seva tasca, juntament amb l’equip d’acomodadors, és la de distribuir, informar i vetllar pel públic durant tota la funció. Així com al Teatre Grec ens vam sentir tractats com a xaiets (entenc que les proporcions són diferents) al Lliure tot es va realitzar amb tranquil·litat i alegria. Gràcies, macos.

La Liddell adapta The Scarlet Letter, el clàssic de Nathaniel Hawthorne: l’adúltera Hester és condemnada, a la puritana Nova Anglaterra del segle XVII, a portar una “A” vermella brodada al vestit, càstig moral i legal en un temps en què la justícia no es diferencia de la religió. La Liddell no és la Demi Moore, sortosament, i en aquest muntatge trobarem dues línies principals: la història més o menys inspirada en la novel·la de Hawthorne i els monòlegs que l’Angélica dirà, directament a públic, i en què ens escopirà tot allò que pensa. El vòmit, la regurgitació de mots serà en moltes ocasions quasi literal, a causa de les arcades autoprovocades per la creadora. Arcades amplificades pel micròfon que duu. Visca la creació contemporània.

L’espectacle és una successió d’imatges (“quadros plàstics”, en dèiem, quan fèiem Els Pastorets a la Faràndula de Sabadell), una tirallonga de textos, un enfilall de proclames durant dues hores que es fan llargues, per acumulació de capes i de falsos finals. La Liddell escriu de meravella i en escena, últimament, sembla que es vulgui assemblar a Romeo Castellucci i a Jan Fabre, dos homenots del teatre europeu que deu admirar. Algunes imatges, al vol: el nen ajagut sobre la testa de Sòcrates, Adam i Eva a la tomba de Hawthorne, o multitud de quadres renaixentistes i barrocs (vuit senyors despullats fan la feina). Moments d’una bellesa plàstica espaterrant: els quatre telons vermells que, successivament i com en una peça de Joan Brossa, cauen lentament. El teló amb L’amor victoriós de Caravaggio, a qui la Liddell assenyala la titoleta. El teló amb l’Antonin Artaud de La passion de Jeanne d’Arc (la peli del Dreyer de 1928). L’Antonin no va estar mai més tan guapo. Quins pòmuls, tu.

L’autora de frases com “El teatro es lo que me impide pegarme un tiro” o “En vez de disparar, escribo” entén la vida, l’art i la creació com un sofriment profund i perpetu. A casa, optimistes i positius de mena, pensem: “Com deu patir, pobra nana”. En més d’una entrevista la Liddell ha declarat que fora del teatre o de la sala d’assaig se sent molt desgraciada, i quan la veiem saludar, al final de l’espectacle, fent carones i reverències, tota enriolada, som testimonis del que segurament és el millor moment del seu dia. No ho dic jo, ho diu ella. Deixebla d’Artaud i Pasolini, la crueltat i la pesta es barregen, als seus espectacles, amb cites constants a la cultura clàssica, la Història de l’Art i els textos bíblics. Vida i art, art i vida, són inseparables en la seva escriptura, que brolla torrencial com una ejaculació explosiva. Quan és a sobre de l’escenari, la Liddell ens mira als ulls i ens parla directament a nosaltres, soferts espectadors amb la mascareta posada. La vista deu ser impactant.

Una escena de l’espectacle ‘The Scarlet Letter’, d’Angélica Liddell.

Després de quasi dues hores, crec que l’Angélica ens va voler dir, entre moltes altres coses, el següent: els homes són bons per naturalesa i les dones són dolentes, des del pecat original d’Eva. Em va recordar al missatge principal d’Antichrist, de Lars von Trier: les dones són unes bruixes, no hi ha res a fer. Seguim. Les dones a partir dels quaranta anys són velles i lletges, i com que mai podran recuperar la bellesa i la puresa de quan tenien vint anys, es dediquen a venjar-se dels homes. “No me gusta este mundo donde las mujeres odian a los hombres”. L’amor és violència. “Cuanto más amo, más sádica soy”. L’amor és humiliació. “Sólo los hombres son hermosos”. Els progres són els nous puritans. Avui en dia celebrem judicis sense crims ni víctimes. La justícia s’ha convertit en un tema de revista de perruqueria. Les dones progres que van a la conquesta de la polla negra estan practicant una nova forma de colonialisme. (Aquí has estat bé, Angélica). “Se tiene que ser muy joven, bella y puta para un hombre”. Medea, Anna Karènina i Madame Bovary eren homes… Pregunta: Pot una dona ser misògina? I tant. Com a mostra, una Liddell.

Fa cosa d’un mes vaig llegir Ofendiditos, l’assaig breu que Lucía Lijtmaer ha publicat a Anagrama (portada rosa, que l’amor s’hi posa). L’autora hi explica de meravella de quina manera la dreta, el sistema i el mainstream en general han sabut criminalitzar la protesta de tal manera que, avui en dia, quan algú declara que és “políticament incorrecte”, en realitat té tots els números de ser un fatxa. Evidentment, es criminalitza la crítica i la protesta d’uns col·lectius determinats (feministes, LGTBI, antiracistes), que són titllats d’ofesos o ofendiditos, perquè ara ja no es pot fer broma de res. “Ara ja no podem ser masclistes, homòfobs i racistes??? Però on anirem a parar!”. The Scarlet Letter converteix a la Liddell en una autora cipotuda, en un senyoro que brama contra les dones i contra els nous guàrdies de la moral. “Es que ahora ya no se va a poder ligar con una mujer, porque te va a poner una denuncia!”. Vindria a ser més o menys això, però amb més cites i molta més literatura. El senyor del conyac, l’escuradents a la boca i la taca de pipí als pantalons, assegut a qualsevol barra de bar d’Espanya, està de gira pels millors teatres d’Europa. El triomf de la llibertat d’expressió. Catherine Deneuve aprova aquest espectacle. Arturo Pérez-Reverte s’aixeca a aplaudir.

Com molt encertadament deien (i feien) El Conde de Torrefiel a M.C. Las historias naturales, l’escenari és un lloc ideal per llançar proclames feixistes. Un marc elevat, un punt de vista únic i una massa silenciosa i obedient, que mira concentrada i sense possibilitat d’escapatòria. La Liddell ens fot la llauna durant quasi dues hores i nosaltres, soferts barcelonins, va i l’aplaudim a cor que vols. No fos cas que quedéssim com uns provincians o, el que és pitjor, com uns pagesos que no valoren aquesta producció de La Colline – Théâtre National, els Teatros del Canal de Madrid i el Centre Dramatique National Orléans Val de Centre. Ella, tota entremaliada, saluda com una torera, es treu la samarreta i surt d’escena saltironejant. La veiem, una estona després, abandonant discretament el teatre. No es queda a fer una copa amb els seus companys de muntatge. Ells tampoc la criden: “Angélica! Angélica! Estamos aquí! ¿No te quedas a tomar una cervecita?”.

El debat postfunció està assegurat, això sí. Amb una colla d’amigues estupendes engeguem un col·loqui improvisat, a la terrassa de La Soleá. La crítica de la Liddell al nou puritanisme va de debò o és en conya? Diu tot allò perquè realment ho creu, o ho diu des de la ironia? Si un home hagués fet el mateix espectacle, què passaria? Al final, i després d’uns vins i unes cerveses, les meves amigues i jo acabarem tornant cap a casa, a peu, en bicicleta o en moto elèctrica. L’Angélica ja deu ser al seu hotel. Quan tot torni a la normalitat, continuarà girant amb aquest espectacle pels millors teatres d’Europa, explicant a platees blanques i burgeses (com nosaltres) que puritans arriben a ser els progres i les feministes. Aquestes platees blanques i burgeses aplaudiran, cofoies, i alguns espectadors pensaran: “Algú ho havia de dir!”. Definitivament, l’Angélica s’ha convertit en un senyor. Un altre Jan Fabre i un altre Rodrigo García més, de qui haurem de suportar, temporada rere temporada, les seves queixes i planys des dels escenaris dels millors teatres d’Europa.

Visca la Nova Normalitat.

Podeu consultar tota la programació del Grec en aquest enllaç.

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí i ajudar-nos a superar la inestabilitat que genera l’actual crisi del coronavirus.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació