La precarietat de l’actor (i la crisi del director)

Hi ha Grec més enllà de Montjuïc, ho prometo. El “Grec ciutat” abraça la majoria de sales de la capital de Catalunya, convertint el mes de juliol en una marató escènica sense fi. Visca tot. A La Villarroel es pot veure aquests dies La gavina, versió lliure d’Àlex Rigola de l’obra de Txékhov. Un (altre) dels espectacles maleïts per la pandèmia: s’havia d’estrenar la primavera passada i ho ha fet un any (i escaig) més tard. En escena, cinc actors i un director. Sí, sí, el mateix Rigola. No saps on et poses, Àlex.

Aquest espectacle s’havia d’estrenar la primavera del 2020. Va passar allò que tots sabem (Voldemort-19), però el setembre va poder fer temporada al madrileny Teatro de la Abadía i fins i tot va passar pel Temporada Alta. Rigola conclou la seva “trilogia Txékhov”, després d’Ivànov (Teatre Lliure, 2017) i Vania (Grec 2018, a la desapareguda Sala Muntaner). També podríem dir que continua la seva “trilogia de la taula, la pantalla i l’ordinador”, que inclouria Aquell país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers (Sala Beckett, 2020) i 23 F. Anatomia d’un instant (Teatre Lliure, 2021). Els intèrprets duen el seu propi vestuari i en escena només veiem un parell de taules i una pantalla. Àlex Rigola, enemic públic número u de figurinistes i escenògrafs.

La gavina que es pot veure a La Villarroel és una versió libèrrima del text de Txékhov: no sentirem a parlar de la Nina, el Trèplev o la Irina, sinó de la Melisa, l’Eudald o la Chantal. Els actors es diuen pel seu nom i, per si això no fos prou, parlen de les seves experiències reals. I és que un dels grans temes de La gavina és l’ofici del teatre, contraposant generacions (i il·lusions) entre una jove i innocent Nina i una Irina madura i desencantada, entre un Konstantin Trèplev amb ganes de trencar-ho tot i un burgès i acomodat Trigorin. La dramatúrgia rigoliana trenca la quarta paret, ja d’entrada, amb una sincera Roser Vilajosana (“Desgraciada, com tantes altres”) i un inspirat Xavi Sáez que ens saluda i ens explica de tot. Les condicions laborals dels actors i les facilitats que tenen els uns sobre els altres (“Artistes que arriben al món amb un pis pagat”), es combina amb la casa, l’herència i el llac del text rus. Als antípodes (absoluts) del llac artificial que Josep Maria Flotats va plantar al TNC el 1997 (eren uns altres temps), Rigola ho soluciona tot amb una pantalla. Teatre sostenible i de quilòmetre zero.

Les grandeses (i les misèries) de l’ofici d’actor es reflecteixen a la perfecció amb la presència de la gran Chantal Aimée en escena: as herself o, si ho prefereixen, posseïda per l’esperit d’Irina Arkàdina. L’actriu ha treballat (tal com s’explica) amb els millors directors europeus, però també sap què és estar temporades llargues sense feina. Encara recordo quan, fa uns anys, la vaig trobar despatxant a la llibreria de la Filmoteca de Catalunya. L’havia vist en diversos muntatges de Calixto Bieito, Àlex Rigola o Xavier Albertí, i no m’ho podia creure. Llavors no em vaig atrevir a dir-li res. Cada estiu apareix la notícia, en algun mitjà, que tal actor ha sigut vist “treballant en un bar o en restaurant de la costa”. Sí, senyores: la professió de l’intèrpret és precària i inestable per definició. Els més joves del muntatge són els que tenen més coses a dir, al respecte. Eudald Font ho té molt clar: “L’Àlex i la Chantal em recorden la meva insignificança. Si el meu paper el feia el Nao Albet!”). Mel Salvatierra és Nina, l’actriu debutant (que al muntatge de Flotats era Ariadna Gil), i explica que fa un parell d’anys es va apuntar al curs que impartia Rigola a l’Obrador d’estiu de la Sala Beckett. “El que has fet és el càncer del teatre”, li va dir el director, després d’una escena. Rigola no buscava teiatru, buscava veritat. “Els artistes em fan tornar boja. Abans, els tècnics”, ens confessa l’Aimée. Estem amb tu, Chantal.

El caràcter autoreferencial de la proposta, que agradarà molt a la professió o a un públic molt teatraire, frega la teràpia de grup en els moments en què Rigola pren la paraula. El director ens confessa que se sent petit davant de Liddell, Castellucci, Ostermeier o Marthaler. “El procés bé, però després les obres se’m fan insuportables”. “Per què fas espectacles?”, se li pregunta. “Perquè intento compartir els meus dubtes i les meves pors”. “L’Àlex treballa massa”, diu la Mel, “Jo abans d’això treballava a l’Hotel Krüger del Tibidabo”. Les anècdotes personals d’Eudald Font, Chantal Aimée i, sobretot, Xavi Sáez, on es barreja la vida amb l’art (quan parla de la seva experiència personal a Sé de un lugar) funcionen de meravella i aconsegueixen, crec, allò que busca Rigola: que la veritat dels intèrprets es barregi amb la veritat dels personatges. I viceversa. En altres moments es frega la pornografia emocional, però les confessions no arriben a ser mai prou sucoses. El més interessant, com sempre, es devia quedar a la sala d’assaig.

La professió teatral és un camí incert i ple d’entrebancs per a tots aquells que el practiquen. No és el mateix, però, que es queixin els actors o que ho faci un director que ha estat al capdavant d’equipaments com el Teatre Lliure, la Biennal de Venècia o els Teatros del Canal. Molts voldrien plorar amb els seus ulls. Fa més de vint-i-cinc anys que Rigola està ficat dins l’engranatge, la roda de hàmster que “l’obliga” a estrenar un, dos o tres muntatges a l’any. Potser estaria bé que s’agafés un any de pausa, de guaret. Aturar-se per fer balanç, llegir i reflexionar. Però la roda del teatre català gira i gira, no para mai de girar. I si el sistema t’ofereix un, dos o tres muntatges a l’any… Qui s’atreveix a dir que no?