Essències de Sanzol per a unes T de Teatre essencials

El temps s’estira i s’escurça a la mida del nostre record. L’ahir pot esdevenir un record borrós davant el record d’un dia intens de fa vint anys. O d’un record anecdòtic i fugisser de la infància. Els ressorts de la memòria són selectius. Si haguéssim d’ordenar tots els nostres records cronològicament, seria com muntar un trencaclosques de milions de peces. La solució més senzilla és agafar alguns d’aquests records i passar-los al paper, adaptar-los, donar-los un corpus dramàtic. Transcendir el record i donar-li una oportunitat perquè siguin eterns. Hi ha un dramaturg que sembla abocat a aquesta missió. Alfredo Sanzol recupera Delicades al Teatre Goya. Però gran part de l’èxit d’aquest àlbum de records rau en la companyia T de Teatre. Celebren 30 anys dalt dels escenaris i han escollit aquest text. Probablement és un dels espectacles que sintetitza millor la seva essència.

En primer lloc, celebrem l’arribada als 30 anys de T de Teatre amb un vídeo ben bonic on es repassen totes les obres d’una companyia de quatre amigues (abans cinc) i els seus partenaires masculins (Rico, Ribalta o Mira). Immediatament després, apareixen Marta Pérez i Jordi Rico en escena. Un monòleg curt sobre la importància de netejar-se bé el cos… Amb Nivea i alcohol. A continuació, l’Àgata Roca enumera tot d’objectes que guarda. Tot seguit, la Pérez s’emociona amb el naixement d’una nova rosa en el seu roser tocat de mort. La quarta escena està protagonitzada per dues parelles: una d’elles està a punt de casar-se, i parlen sobre el ball del casament. I així es van concatenant escenes curtes, sense una continuïtat en la majoria de casos, però que tenen una relació temporal i conceptual. Sanzol té una mirada nostàlgica cap al passat que és tendra i dolça alhora. A El bar que se tragó a todos los españoles crec que no li va funcionar (sí, dec ser dels pocs en aquest país que no va comprar la història del capellanet que se’n va a fer les Amèriques), però a Delicades, el format de mosaic d’escenes li encaixa com un guant. El que deia del record i l’anècdota, petits retalls de la història de les nostres mares i àvies, moments que van de la Guerra Civil a l’actualitat, passant per altres escenes sense concreció temporal.

Aquí no importa tant la ubicació com el to de les escenes. En primer lloc, l’obra és una reivindicació de la fortalesa de la dona en una època en què va haver de sobreviure i fer-se forta en un context patriarcal molt repressiu. Podien tant desafiar els anarquistes més ferotges clavant un crucifix amb ciment, com superar els prejudicis de la societat i accedir a fer-se una fotografia nua per l’amant que està a la guerra. Les històries que expliquen són petites escenes íntimes, la majoria d’elles ocupen l’esfera familiar on es mostren diverses cares de la dona en relació amb els homes o entre elles mateixes: l’alliçonadora, la consellera, la protectora, la censuradora… En aquesta mena de textos, sempre hi ha escenes que funcionen millor que altres, unes queden més en la pervivència de la memòria. Les dues escenes d’Àgata Roca i l’aviador basc; l’escena del gos amb l’Albert Ribalta i la Carme Pla; i per descomptat, l’escena de les germanes escoltant el pretendent d’una d’elles tocant els platerets. Al cap i a la fi, totes les escenes transmeten una tendresa que dibuixa un somriure a la platea, tot i l’amargor que resideix en el fons contextual de cada una d’elles.

Per altra banda, s’ha d’entendre Delicades com un encàrrec fet a la mida de la companyia. Les (i els) intèrprets de T de Teatre ja formen part de la nostra memòria teatral, però també catòdica. Jet Lag és una d’aquelles sèries antigues de Televisió de Catalunya que creaven comunió familiar (sí, això és una crítica als nous formats de TV3, molt menys transversals) i amb una definició d’uns personatges a mig camí entre l’excentricitat més absurda i el costumisme. Allà vam identificar certs caràcters a cadascuna de les actrius: el nerviosisme i l’autoritarisme de la Marta Pérez; la dolçor i ingenuïtat de l’Àgata Roca; la superioritat de la Mamen Duch; o la mala llet de la Carme Pla. Lògicament són trets molt reduccionistes, ja que els seus personatges evolucionaven, eren més polièdrics. Però aquests trets eren els que eren perquè cadascuna de les actrius era la millor per a portar-los a escena. En certa manera, també trobem moltes traces d’aquests rols en moltes de les escenes que va escriure Alfredo Sanzol. No volem dir amb això que siguin actrius d’un sol registre, ans al contrari. Fa trenta anys que ho demostren

Les històries de Delicades no necessiten una gran posada en escena, més enllà de les imatges que evoquen les paraules. Tan sols es necessita una escenografia càlida, suau, que acompanyi les escenes d’una manera naturalista i més aviat despullada. Alejandro Andújar ha creat una espècie de tarima emmoquetada sobre la qual només hi ha un arbre (protagonista d’una de les últimes escenes) i un fons projectat de cel de capvespre. Acompanyant aquest espai, ressonen notes de Suspiros de España i altres composicions que els nostres avis escoltaven amb certa devoció. Sanzol i les T de Teatre han recuperat un espectacle divertit, on la nostàlgia no fa pudor, sinó que honora les dones que van ser pal de paller de les nostres famílies.