Els catalans estimem els telers

Nit d’estrena a la Sala Gran. Finalment, el TNC ha obert la seva sala enorme per primer cop aquesta temporada: L’Hèroe, de Santiago Rusiñol, ha sigut l’obra triada. En temps de mascareta i aforaments al 50%, és molt més difícil practicar el joc social que envolta qualsevol estrena. Ens hem tornat experts en identificar mirades, timbres de veu i modelets delators. Bandejada definitivament la copa de cava de qualsevol estrena (que tornarà, n’estic segur), cal ser molt ràpid en saludar i ser saludat, veure i ser vist abans que ens allotgin i desallotgin de la sala. Una estrena segueix sent una estrena, al capdavall. Les escales del temple bofillià són la versió nostrada de L’escola d’Atenes de Rafael. Substitueixin les túniques per abrics del Zara i ja ho tindríem.

Tot i que alguns mitjans encara hi insisteixen –sobretot quan dediquen monogràfics a les arts escèniques– els telons de vellut vermell han passat a la història. Això vol dir que, tan bon punt accedim a la Sala Gran, ja veiem l’escenografia del muntatge. En el cas que ens ocupa, la parella formada pels imprescindibles Sílvia Delagneau i Max Glaenzel ha ideat un espai diàfan: terra i gespa bruta, arbustos i plantes, ciclorama pintat i una tarima amb un estand de plàstic blanc. A la corbata, a primer terme de l’escena, una petita taula amb un micròfon. Tindrem “moments Albert Arribas” a la Sala Gran? M’excito lleugerament a la meva cadira. Anava errat: el micròfon serà per dos breus parlaments, que tenen lloc abans de començar l’estrena. A casa d’això en diem una emboscada. En primer lloc parla Neus Aranda, presidenta del Consell d’administració del TNC. Entre altres coses, enumera els patrocinadors del TNC. Rusiñol meets Coca-Cola. Després és el torn d’Àngels Ponsa, la consellera de Cultura. Ponsa insisteix a declarar que la cultura és segura, i ens diu que a la platea hi ha uns quants sanitaris, convidats a l’estrena pel TNC. Santiago Rusiñol critica, a L’Hèroe, la utilització dels herois/artistes per part del poder. Justícia poètica.

Quan l’obra comença i veiem la primera pubilla ens posem contents. Per què no tornen les mitenes? Des de la primera Madonna, la del Like a virgin, que la mitja trencada s’ha perdut molt. La dramatúrgia d’Arribas situa el monòleg de l’hèroe, el “noi gran” a l’inici de la funció. “Aquell país és un país per conquistar”, diu un Javier Beltrán amb camisa florejada. Quan veig un monòleg dit a platea sempre penso en el Lluquet (“Que si és bella? Tota ella és un verger florit”). L’heroi és contraposat als pares, la guerra a la feina, la festa al teler. Els pares, uns abnegats, patidors i catalaníssims Manel Barceló i Rosa Renom, estimen més els telers que els seus propis fills. No ho dic jo, ho diuen els mateixos personatges durant tota l’obra. Les colònies (a Ultramar, no a la Garrotxa) són aventura, i ells són gent d’ordre. “Treballar, sempre treballar! Doncs també n’hi ha, que no treballem!”, diu l’hèroe, que com la cigala toca la guitarra (espanyola) mentre les formiguetes catalanetes no paren de fer anar el teler. Catric-catrac, llançadora amunt i llançadora avall.

La masculinitat tòxica és el model d’home-home que imperava a l’època, un segle XIX en què Espanya ho perdia tot i feia veure que seguia sent la reina del mambo. La guerra és pobresa i malaltia (excel·lent Albert Prat), però els herois que tornen (vius) reben rams, llorers i estàtues eqüestres. De trobar fons per pagar-les ja en parlarem després. El muntatge de Lurdes Barba és un xic desajustat: les forces vives estan interpretades en clau de farsa (on destaquen un Toni Sevilla eficient com sempre i un Joan Negrié amb pulsions homoeròtiques) però la resta és drama, molt drama. Tal com molt bé escriu el nuvolaire (i punyetero) Joan Burdeus al pròleg del text que ha editat Arola, “un dels primers obstacles a superar per llegir L’Hèroe al segle XXI és que avui en dia no només ja no hi ha herois militars sinó que ningú els troba a faltar”. De la mateixa manera, l’amour fou que sent el pare del protagonista envers el seu teler, a l’actualitat només es podria llegir en clau irònica o, si més no, distanciada. Efectivament, els catalans som i serem gent de telers, però les fàbriques tèxtils de Sabadell van tancar totes als anys setanta. La frase final de l’obra, «Els del teler són els hèroes!», no parla avui en dia de nosaltres sinó dels xinesos, els taiwanesos i els indis que confeccionen la roba que portem. Vet-ho aquí, els falipinos de què parla Rusiñol.

El muntatge de Barba troba en els intèrprets joves la seva força, amb els ja esmentats Beltrán i Prat i unes Mima Riera i Georgina Latre plenes d’energia i nervi, que diuen el text de meravella i que saben llegir els seus personatges amb ulleres del segle XXI. L’espai escènic és força lletjot, això s’ha de reconèixer: la bellesa arriba quan el ciclorama baixa lentament i l’espai queda encara més buit. El fet de desmuntar l’estand de plàstic (moviment de Montse Colomé) sembla una excusa per tenir tots els intèrprets fent alguna cosa en escena durant una bona estona. El triangle amorós, el destí fatal del germà petit (Joan Marmaneu) i altres subtrames de l’obra queden difuminades en la boira, com els pensaments de l’hèroe, que cada cop està més ga-gà.

“Quan les platees han aplaudit rabiosament la mítica frase que clou l’obra, d’alguna manera també s’han volgut aplaudir a si mateixes”, diu el dramaturgista Albert Arribas al programa de mà. We don’t need another hero, cantava Tina Turner, el 1985, a Mad Max i la cúpula del tro. En ple segle XXI, els catalans ens seguim aplaudint a nosaltres mateixos. Tot en ordre. I poca aventura.