Els bibelots com a refugi

Qui, en un moment de tristesa o de desesperança, no ha agafat una fotografia d’un ésser estimat per a sentir confort, aixopluc o calma? Qui, en un instant de solitud, no recorre a un element proper per experimentar escalfor i assossec? Aquesta és l’essència de Murmut, una proposta per a adults de la companyia Farrés Brothers i cia que el Teatre Tantarantana ha repescat i exhibirà durant uns dies. Estem davant d’una explosió poètica minimalista, una peça allunyada del mainstream, sensible, delicada i feta amb molta tendresa. L’objectiu és parlar-nos de tots aquells objectes quotidians que ens rodegen i que, sense pretendre-ho, exerceixen de bàlsam per a moments foscos. Teatre d’objectes, teatre de text, i amb un polsim de música en directe.

Guants de plàstic, guants de boxa, guants de làtex, guants de goma per a fregar els plats, guants de malla, guants de jardiner, guants de llana i unes manyoples per a no cremar-se quan es treu una safata del forn.

Jordi Palet i Puig (autor i director de la companyia des que es va fundar, el 2002, i ara també intèrpret) i Toni Ubach (músic, il·luminador, tècnic multifacètic i compositor i cantant de la banda de rock Cabaret Misêria) estan dempeus a l’escenari, agafats de la mà, dubtosos de començar la funció. Romanen en silenci, tímids, apocats, porucs. Mentrestant, sona la falca que ens recorda d’apagar els telèfons mòbils. Però no és una falca qualsevol, és pura poesia, melosa i seductora. “Doncs què, va?”, murmura un. “Va”, li contesta l’altre. “Doncs vinga”. Els costa fer el primer pas, però s’hi llencen, esperonats per la companyia que es fan. Es giren i contemplen les trenta-nou caixes de plàstic transparent que fins llavors tenien al darrere, plenes de coses. Des de les butaques veiem o endevinem què amaguen. Indecisos, fan una ullada, i cadascun d’ells n’escull una, meticulosament, i en treu l’objecte que hi ha a dins. Un, agafa uns auriculars; l’altre, unes sabatilles. I s’ho calcen. Al cap i als peus.

Sabates, sabatilles, botes de muntanya, camises hippies, corbates, ulleres (de sol i de dol), un casc de motorista amb orelleres, un gerani, una radiografia frontal d’un crani, gots de vidre, copes de vidre, una tasseta de porcellana amb el seu platet, una gàbia d’ocell, regles, escaires i cartabons, unes agulles de fer ganxet i fotos emmarcades. I també una mica de confeti.

“Ens aferrem als objectes com si fossin una mena de flotador”. Això els proporciona una enorme  seguretat per no passar fred quan s’està a la intempèrie, sobretot la figurada. Palet –que és el primer cop que emergeix d’entre les bambolines i puja a un escenari– agafa una bossa d’aigua calenta, se l’acosta al pit i l’abraça, com si fos un nadó de qui cal tenir-ne cura. El seu company sempre està allà, protegint-lo. Són dos éssers perduts que denoten temor, angoixa i vulnerabilitat. Parlen poc i a poc a poc, amb frases curtes. Transmeten més les mirades que les llengües. I els gestos. La comunicació no verbal, els músculs de la cara, que no són infinits però sí abundants. La manipulació d’objectes també és generosa. Murmut compta amb la supervisió del mestre Xavier Bobés, autèntic referent en la matèria.

Llibres, una campaneta, mascaretes de pandèmia, una màscara de gas, peces de Lego, un pot amb aigua, tuppers, perxes, una ampolleta de colònia, una ampolleta d’aigua del Carme, una ampolleta d’aigua de Lourdes, una ampolleta d’aigua de l’aixeta, un triangle de trànsit, diapositives, cassets, desenes de cassets. I un mini-casset, que acompanya un contestador automàtic.

L’espai sonor també és benestar, perquè és familiar i no representa cap amenaça. Els missatges guardats a la màquina (pel record perenne per a qui els escolta), la recepta culinària amb la veu inconfusible de Karlos Arguiñano –que ens transporta a l’escalfor dels fogons de la cuina–, els acords de guitarra que esgarrapa Ubach, els clics del passar les diapositives o la fressa de prémer l’ampolleta d’Heno de Pravia i escoltar com es reinfla. I és clar, el dring metàl·lic de desenes de claus. Claus de recanvi, per si l’original es perd i no pots entrar a casa. “Cal guardar-les a llocs diferents”, recalquen: “Per si de cas”. Les acumulem, per si de cas. I dringuen, i dringuen,  barrejades dins d’un dels baguls o distribuïdes en forma de mòbil per penjar. Onomatopeies quotidianes que es converteixen en postals brossianes amb un toc de Chema Madoz.

Un estoig de cuir, capses i capses de medicaments –amb els seus prospectes–, comptagotes, desinfectant, tubs de pastilles, potets amb píndoles, i cotó fluix. Tot el necessari per si prenem mal i cal guarir-se. L’escenografia de Xavier Erra i la il·luminació de Sylvia Kuchinow faciliten que la llar on pivota tota la dramatúrgia no col·lapsi. Aquesta és una obra recollida, com si ens trobéssim al menjador de casa. Però també pot ser una presó. La zona de confort és un còmode aixopluc, però també una garjola que ens priva d’airejar-nos i conèixer nous mons.

De fet, el muntatge –de tot just una hora– finalitza amb una bella escultura onírica: un mur construït amb dinou pastilles de sabó, on es reconeixen dues siluetes humanes. Són ells? Les llums que s’hi projecten (prèviament haurem vist una altra llepolia lumínica amb una llanterna i un dels dipòsits, joguinejant amb la foscor i les ombres) ho transmeten tot, com el mateix títol de l’obra, Murmut: Paret/Callada, una bonica analogia que representa, segons els creadors, “un mur fet d’objectes que ens havien dit coses però que ja no ens diuen res”. Els Farrés Brothers també juguen amb la cacofonia de la paraula, que ens evoca un murmuri. Tot està pensat.

L’espectacle es va estrenar fa tres anys (a Barcelona es va poder veure a la sala Dau al Sec, el 2022), tot i que va començar a coure’s abans de la pandèmia. Demà dijous dia 7 hi haurà un col·loqui postfunció amb la companyia i el mateix Xavier Bobés. Un regal, com els àlbums que ens van deixar fullejar el dia que hi va anar Núvol, en acabar la funció, on hi havia escrit (i dibuixat!) tot el procés de creació. Una meravella. Com dèiem, Murmut no és una proposta generalista, però sí un petit four per a paladars sensibles. Estarà en cartell fins al pròxim 10 de març.