El TNC s’atansa a ‘La Font de la Pólvora’

Durant només cinc dies, del 24 al 28 de febrer, es podrà veure al Teatre Nacional de Catalunya (TNC) l’última obra de Llàtzer Garcia, La Font de la Pólvora, que posa en escena la dura realitat del barri gironí homònim, un dels més desfavorits de la ciutat. Aquesta producció del TNC ha comptat amb la col·laboració del programa “Art for Change”, de la Fundació “la Caixa”, que incentiva l’ús de l’art i la cultura com a eines per a la inclusió social.

El dilluns, en una roda de premsa, el mateix Garcia, autor i director de la peça, desgranava amb l’ajuda dels seus intèrprets, Moha Amazian, Cristina Arenas, Esmeralda Colette, Biel Montoro i Pau Vinyals, els detalls de l’obra i del seu procés de creació. La Font de la Pólvora, barri construït l’any 1978 per donar resposta als problemes de barraquisme de la ciutat de Girona, fou un projecte urbanístic força ambiciós que la urgència residencial va desvirtuar, les presses (socials i polítiques) van fer que el barri no s’acabés d’enllestir mai i que la proposta original s’aprimés ràpidament amb uns pisos que van deteriorar-se amb celeritat.

L’obra retrata la situació d’aquest barri gràcies a una exhaustiva labor de documentació i recerca, realitzada conjuntament amb la periodista i actriu Maria Casellas, basada, sobretot, en la conversa i la comunicació directa amb els seus habitants. Aquesta metodologia no ha estat atzarosa, sinó que obeeix a la vocació que ha mogut tot el projecte des dels inicis: la voluntat de donar veu a qui no l’ha tingut fins ara, d’alliberar la gent del barri del fort estigma amb què han carregat durant molt de temps. Calia escoltar la pluralitat de les seves veus per desmuntar la visió preestablerta que impera en bona part de la població gironina, sovint relacionada amb el tràfic de drogues i d’armes. Tots els intèrprets van coincidir a dir que, per fer això, era necessari anar amb molta cura de no oferir una mirada del barri construïda des de fora, de no caure en els tòpics, atès que aquesta ha estat una de les problemàtiques principals per a la població de la Font de la Pólvora, de majoria gitana.

Llàtzer Garcia també va voler incidir en una qüestió fonamental del plantejament de la seva obra: ell no estava interessat a traslladar testimonis reals a l’escenari, en fer teatre documental a l’ús; tot i que es va preocupar molt d’informar-se i d’intentar apropar-se a la manera de viure de la gent del barri. Per Garcia, la ficció teatral i la dramatització situen l’espectador en un lloc que té molt més potencial per arribar a la gent que el mer testimoniatge de casos reals. Així, doncs, l’obra és una ficció que busca reflectir la realitat gràcies al treball documental previ.

A més a més de recollir i mostrar l’origen i l’estat actual del barri, l’obra presenta algunes de les qüestions que s’hi han d’abordar amb urgència, com els talls de llum continuats que fa temps que pateix i que amb el confinament decretat per la pandèmia s’han viscut de forma especialment dramàtica pels seus habitants. Aquesta situació concreta és un bon exemple de la paràlisi permanent que tenalla el barri i de les enormes dificultats existents per superar-la. De tota manera, l’obra no dona resposta a la situació, sinó que busca visibilitzar el problema i fer patent la frontera que genera una por recíproca entre els qui són dins i els qui són fora, i que cal exposar i explorar per tal d’avançar cap a la seva desconstrucció.

Fet i fet, hi ha tres maneres d’entendre la realitat de la gent de la Font de la Pólvora: n’hi ha que volen canviar-la, n’hi ha que se senten orgullosos del seu barri i n’hi ha que, irremeiablement, en volen sortir i escapar de totes, totes.