El nou viatge de l’Alícia

Les grans faules infantils sempre amaguen lliçons molt profundes, que una criatura no percep del tot. Un dels clàssics més complexos, on l’anàlisi de tots els seus significats ha fet córrer rius de tinta és Alícia al país de les meravelles de Lewis Carroll. La potent història que viu Alícia ha tingut diverses rèpliques tant en l’audiovisual com en el teatre. A casa nostra, es pot veure una adaptació infantil que corre per Catalunya des del 2017. La va escriure la Marta Buchaca mirant d’incidir en un dels conflictes que avui en dia genera més maldecaps en una família: l’edat en què un nen té un mòbil. Alícia al país dels mòbils és un dels espectacles recuperats pel Teatre Romea en família amb producció de Viu el Teatre.

L’autora coneix bé el material de base i segueix la trama i els seus diversos episodis, però ho adapta tot a partir d’una situació familiar habitual: l’Alícia rep com a regal d’aniversari el seu primer mòbil (a desgrat de la seva mare, que la veu massa jove). Immediatament, veiem la transformació de la nena, que de socialitzar amb el seu amic de l’ànima (amb qui s’intueix quelcom més) passa a l’aïllament i abducció per part de la petita pantalla. Llavors és quan la màgia fa efecte i apareix el simpàtic conill del rellotge. Aquest li pren el mòbil i desapareix pel forat/ pou pel qual Alícia caurà. La resta de la història ja la saben, amb dues varietats: l’objectiu de l’Alícia serà recuperar el seu preuat telèfon, i tots els personatges faran esment als perills que suposa el mòbil per una nena que ha de trobar la diversió d’altra manera; i en aquest viatge comptarà amb un amic nou, el Capità Invisible, la simulació real d’una joguina menyspreada.

El viatge de l’Alícia no serà un viatge d’autoconeixement, un viatge de traspàs cap a l’adolescència, d’aprenentatge de l’absurditat i complexitat del món adult, sinó primordialment una lliçó sobre els perills del mòbil per una nena de dotze anys, de com aquest la pot fer menys sociable, més avorrida (tal com diuen la llebre i el barreter a la festa del te) o més pèrfida (tal com demostra la reina). Durant el viatge aprèn el valor de l’amistat amb el seu nou amic, però també recordant el seu amic Roger (que l’espera al món real).

Episodi rere episodi, escena rere escena, Alícia va aprenent que la vida pot ser competitiva, però que guanyar no té per què ser sempre el millor, que la vida contemplativa pot ser més satisfactòria i menys estressant que la vida moderna lligada a la tecnologia i que la diversió es troba més una dansa boja que no en un joc de mòbil. Així quan es troba amb la reina, al principi Alícia sembla que hagi trobat la seva aliada, però aviat veu que la seva tirania és provocada per una addicció al telèfon que fa tractar els seus súbdits com esclaus i té un exèrcit de guerrers que no són cartes sinó mòbils. En aquest punt apareix un nou personatge que ajuda a desllorigar el conflicte: la Siri, el popular assistent de veu dels smartphones. Curiosament, quan la reina i Alícia parlen amb Siri la conversa és en castellà, però quan aquesta es fa corpòria, ho fa en català. No cal veure-hi cap més intencionalitat que la fer entendre que l’aplicació Siri fa set anys parlava en castellà. Potser, sabent que Siri (o un assistent de veu semblant) ja parla català, es podria actualitzar aquesta part igual que Jordi Andújar, director de la peça, ha pujat l’edat de l’Alícia dels deu als dotze anys.

Aquesta adaptació d’Alícia al país de les meravelles compta amb un elenc molt potent, ja bregats en el teatre familiar, com són Queralt Albinyana, Jordi Llordella, Marc Pujol i Júlia Bonjoch, qui s’encarrega de donar cos i veu a la perspicaç Alícia. Exceptuant Bonjoch, tots els intèrprets passen per una àmplia auca de personatges, sobretot Albinyana i Pujol, que salten de l’un a l’altre amb diferents registres vocals. Però és Llordella el qui es queda el personatge més empàtic  i divertit, el Capità Invisible. Té una bona vis còmica infantil per crear un personatge covard  (que té por de morir sense  haver anat a Montserrat o a la fira del càntir d’Argentona) que acabarà trobant també el seu lloc.

La posada en escena compta amb una escenografia de l’estudi Desilence: una gran pantalla feta de franges de tela, a través de les quals apareixen i desapareixen els personatges i sobre la qual es projecten nombroses animacions que juguen amb les diferents perspectives del text. L’altre punt fort es troba en la composició musical enèrgica de Keco Pujol, que crea melodies divertides que van de la samba al rock més clàssic. La cançó i el ball de la “Dansa boja” va despertar l’entusiasme de gran part de la platea.

Tenint en compte que la polèmica dels mòbils és un tema plenament vigent i que els polítics sembla que ja el tenen a l’agenda, pronostico una llarga vida a aquest espectacle. Entenguem-lo, però, com un entreteniment ben fet per als nens. La lliçó no és tant contra els mòbils, sinó sobretot a favor de la socialització i la diversió.