Un pastís a la cara de la Semo

L’Antic Teatre, altre cop. L’Antic Teatre, altra vegada. Diumenge passat, a més de celebrar la Diada de Sant Jordi, a casa vam festejar els vint anys de l’Antic Teatre. Un articulista gandul ara citaria la cançó “Ara que tinc vint anys” del noi del Poble Sec. Però l’Antic és més Oriol Tramvia que Joan Manuel Serrat, més Adrià Puntí que Sau, més Tarta Relena que Manel. L’Antic Teatre és Pau Riba, Zombi Pujol i Glòria Ribera. Sumat al ja tradicional “Off Sant Jordi” que se celebra a la seva fantàstica terrassa, amb parades de les llibreries Calders i (la veïna) On The Road, diumenge va tenir lloc una performance per celebrar el vintè aniversari de la sala. Una performance expandida, evidentment. Artistes i amics de la casa ens vam reunir per brindar amb cava. El que va passar a continuació us sorprendrà.

El vestíbul de l’Antic Teatre és alhora el seu bar i la seva taquilla, lloc de pas entre la barra i la terrassa i única via per accedir als lavabos. Un espai força congestionat o “d’alta complexitat d’usos”, com en diria un urbanista. Espectadors fidels, esporàdics o professionals de l’Antic ens petonejàvem mútuament i esperàvem pacientment que ens deixessin entrar, mentre la productora Elisabeth Ruiz exercia de taquillera. Les entrades de paper amb la paraula “Entrada” impresa són l’únic reducte a la nostàlgia de l’Antic Teatre. Tan bon punt vam accedir a la sala, ja vam veure que la cosa prometia: el terra i les parets estaven folrats de plàstic negre. En comptes de catifa vermella, bossa industrial d’escombraries. Així sí. A dins, ja ens esperaven els amfitrions de la vetllada: el ninotaire roquerol Roger Pelàez, el duo còmic i performàtic Agnès Mateus & Quim Tarrida, la hueca Esmeralda Colette, l’històric Juan Navarro o la creadora aparentment seriosa Verónica Navas. També hi era la Semolina Tomic, és clar, excel·lentment maquillada per Colette (l’Esmeralda ens ho va voler remarcar a l’entrada).

La performance va ser coral, polifònica i molt expandida. “Els processos són més importants que les peces”, diuen alguns salmonaires. “Les subvencions les carrega el diable”, afirmen uns altres. La majoria d’artistes (i d’editors de llibres) tenen famílies i patrimoni que els sustenten. Però la precarietat d’una copa de plàstic (aquelles que perden el peu tota l’estona) va simbolitzar l’esperit de la vetllada. Quim Tarrida, enginyer efímer, va ser l’encarregat de dissenyar i coordinar la construcció d’una piràmide de copes de cava. Com a les pel·lícules. Mentrestant, Peláez i tota la resta es movien per l’espai, escalfant els músculs i la veu. Evidentment hi havia micròfons de peu, i el fet que també estiguessin folrats de plàstic ens va fer sospitar alguna cosa. Un faristol completava la imatge, amb un text imprès amb caràcters molt grans. Que els performers de l’Antic ja tenen una edat, tu. El text no era altre que aquest: el fantàstic panegíric que Txalo Toloza-Fernández va dedicar als vint anys de l’Antic Teatre a les pàgines digitals de la revista Teatron. Oda d’homenatge, performàtica i sentimental, repàs íntim i personal a la història de la casa descrivint algunes de les escenes que s’hi han viscut.

Un cop la piràmide de copes va estar enllestida (i il·luminada) es va procedir a emplenar-la de líquid (cava calent), mentre entrava a la sala una taula plena de pastissos. “Ai”, van pensar alguns. La meva acompanyant i jo, asseguts a la primera fila, vam posar-nos la motxilla sobre la falda de forma instintiva. La primera a rebre un pastís a la cara va ser la Semo, com no podia ser d’una altra manera. I llavors va començar una guerra de pastissos entre els oficiants de la performance, que en poca estona van quedar empastifats de nata i mantega. El número clàssic de pallassos i l’accionisme vienès són més propers del que semblen. Tortell Poltrona i Juana Dolores, tot és la mateixa cosa. There’s no business like show business. L’empastifada va ser ràpida, i les relliscades dels performers, pura coreografia involuntària. Quan va entrar una segona taula de pastissos, la meva acompanyant em va dir “Aquests sí que ens els tiren a nosaltres”. Jo tenia molt clar que no ho farien, i així va ser. No tinc cap dubte que fa deu, quinze o vint anys, tots aquests pastissos haurien anat a parar al públic, però avui en dia això no passa ni a l’Antic Teatre. [«No és gran cosa la ciutat / cada cop està més sosa. / I aquest cony de Barcelona / em sembla cada cop més / com un poble de mala mort», cantava l’Albert Pla a la “Juerga catalana”]. Alguns espectadors vam exercir de “guardians de les ulleres” dels performers, fet que va provocar una interacció molt divertida entre l’advocat de la casa i en Roger Pelàez. “Qui és aquest animal?” va preguntar el primer en veu alta, “És l’advocat de l’Antic!”, va respondre el segon. Proposo que aquest parell faci alguna cosa junts.

L’empastifada general va ser una bona manera de celebrar vint anys de creació contemporània. A l’Antic Teatre hi hem vist grans espectacles i llaunes descomunals. Petites perles escèniques i enganyifes còsmiques. Amb l’excusa dels processos i dels work in progress, ens l’han colat més d’una vegada. Però només pel projecte artístic comunitari ja val la pena tot plegat. De l’Antic han sortit alguns dels creadors més estimulants de casa nostra. Altres que no tant. Diumenge passat, tan bon punt vam sortir a la terrassa ens vam trobar les vedets de l’Antic, signant el seu llibre vestides amb les seves millors gales. Per cert: l’espectacle Les vedettes hauria de girar per tot arreu. Vull dir als teatres públics (nacionals i municipals) de tota Catalunya. Carme, Juan Carlos, Àngels i altres programadores catalanes: programeu-les, feu-me aquest favor. És una de les millors coses que han sortit d’aquella sala en vint anys. I mira que n’han sortit, de coses.

Salut i llarga vida a l’Antic Teatre!