Marina Mascarell: “Cal deixar que altres cultures formin part de la nostra”

Quan arribem a la Sala Maria Aurèlia Capmany del Mercat de les Flors, veiem el final d’una escena que ens deixa meravellades per la seva força visual i sonora. En acabar l’assaig ens adverteixen que no la desvelem. És a dir, que no fem espòilers, ni fotogràfics ni de text. La imatge és impactant, però sobretot pels materials pobres amb el que ha estat construït. El que semblen rampoines o deixalles escampades pel terra són l’attrezzo i l’escenografia d’Orthopedica Corporatio, l’últim espectacle de la coreògrafa Marina Mascarell que inaugurarà aquesta temporada del Mercat de les Flors.

Artista resident a la casa de la dansa de Barcelona, Mascarell és una coreògrafa nascuda a Oliva (País Valencià) el 1980 i resident als Països Baixos. Amb una prolífica carrera plena d’encàrrecs de grans companyies que l’acrediten com una de les coreògrafes més reconegudes a Europa, Mascarell s’embarca en lluites poètiques per pensar des de la corporeïtat i el moviment.

Al Mercat de les Flors ja vam poder veure Mongrel el 2016 i Three Times Rebel el 2018. En aquestes peces posava la mirada en els individus i els seus cossos pensant i qüestionant com encaixen en el grup, la societat o la comunitat. Aquests dies presentarà la seva última creació escènica Orthopedica corporatio (del 30 de setembre al 3 d’octubre) i el projecte Bird dog (2 i 3 d’octubre) al Mercat de les flors. A Orthopedica corporatio compta amb sis intèrprets d’edats, procedències i bagatges en dansa i moviment molt diferents. Amb aquest grup eclèctic reimagina i idea a través de la coreografia una comunitat en la que la heterogeneïtat és possible i celebrada.

Durant el desmuntatge i endreça després d’un assaig una setmana abans de l’estrena, parlem amb Mascarell sobre les lectures d’un curs online, els conceptes de l’espectacle, la recerca dels intèrprets i el projecte Bird dog.

Clàudia Brufau: Abans de començar un espectacle acostumes a entrar en una constel·lació molt rica de lectures i reflexió. Quina llista de llibres i autors hi ha darrere Orthopedica corporatio?

Marina Mascarell: Bona part de les lectures les vaig fer en el curs online a Goldmisths College, que està molt enfocat a qüestionar d’on ve el coneixement. Tot el curs estava orientat a qüestionar punts de vista i trobar altres possibilitats. No tant partint de tabula rasa, com si tot ho haguéssim fet malament, sinó partint més d’on estem i com podem millorar. Hi ha hagut escriptores que han representat una gran referència per a mi com Octavia E. Butler amb la novel·la Parable of the Sower (La parábola del sembrador (Capitán Swing), que Núvol ha ressenyat aquí), que és un llibre de ciència ficció i a mi m’interessa molt perquè em sembla un gènere ideal per poder imaginar possibles escenaris i possibles futurs. En aquest llibre es construeix una comunitat d’inadaptats que amb els suport mutu aconsegueixen sobreviure. Em fascina aquest concepte de comunitat i com formar comunitats futures. També em va interessar com Donna Haraway parla sobre la nostra relació amb les altres espècies.

Per crear aquesta peça has buscat ballarines i ballarins que no viuen en el seu lloc d’origen. Quina ha estat la referència en aquest aspecte?

Hi va haver una època que vam estar estudiant molt la frontera. Borderlands/La Frontera: The new Mestiza de Gloria Anzaldúa parla d’aquelles persones que estan als límits fronterers, que no pertanyen a cap lloc. Anzaldúa, per exemple, és una autora chicana feminista que va crèixer a Nou Mèxic i mai s’ha acabat de sentir del tot ni de Mèxic ni dels Estats Units. Va ser de les primeres autores que va donar força a la literatura chicana, però moltes universitats li van donar l’esquena. Aquesta escriptora ens ha ajudat a reafirmar les nostres identitats. L’equip de persones que participem en aquesta obra vivim en un país que no és el d’origen o el de la nostra nacionalitat. Ens fa sentir orgulloses d’aquest lloc que no és cap lloc. Anzaldúa ha estat molt inspiradora per construir la comunitat que hem creat.

Una altra referència ha estat el “jardí crioll” d’Edouard Glissant, oi?

Sí, hem indagat en el seu concepte de criolització. Glissant parla de la creació de la subcultura, no pas de la multiculturalitat, una idea que ell critica perquè en les societats multiculturals la gent no es barreja. Ell parla de criolització perquè creu que cal deixar que altres cultures formin part de la nostra. És un concepte que ressona amb els de Gloria Anzaldúa, Octavia Butler o Donna Haraway però des d’una altra perspectiva. Parlen del respecte a l’escolta i altres possibilitats i singularitats.

Com transformes aquestes lectures en un espectacle?

Passo molt mesos llegint i “empapant-me” de teoria. Sabia el que volia acabar formant, però no em quedo a soles amb tot aquest marc teòric. Vam fer un laboratori a les Piles (en el marc del festival Danseu) i en el laboratori tots i totes havien de llegir el llibre de l’Octavia Butler i també tenien un llistat de pel·lícules per veure. Durant el laboratori vam estar parlant molt i veient documentals i pel·lícules junts. De fet, es tracta d’un procés molt artesanal. Jo sempre dic que som artesans, vas entenent els que fas a mesura que li vas donant forma, i vas polint. Com es transforma? No hi ha un moment màgic de transformació, però anem traduint la recerca i corporitzant el pensament.

Com has escollit les ballarines i ballarins d’aquest espectacle? Què tenen en comú i què els fa singulars?

Totes juguen, totes saben jugar i tenen cossos lliures. Són cossos que no tenen por a fer o a qüestionar-se. Totes es qüestionen des d’un punt de vista intel·lectual i físic. Amb Louis Guillard fa anys que coincidim en diferents tallers. La Reiko Ohta havia estat alumna meva a Codarts (Universitat de les Arts) a Rotterdam. Però mai havia treballat amb l’Alessandro Sabatini o l’Amancio González ni tampoc amb la Cree Barnett Williams. A l’Alessandro i l’Amancio els vaig trobar a l’audició de Berlín. Ells dos venen de mons ben diferents, tenen un vocabulari, un bagatge de dansa molt a les antípodes l’un de l’altre. L’Amancio té una formació més clàssica i l’Alessandro ha fet arts marcials. La Cree Barnett Williams la vaig estar buscant molts mesos. La vaig trobar just dos mesos abans de començar. Em faltava algú per tancar la comunitat i ella era la persona.

A més d’Orthopedica corporatio aquests dies també presentaràs Bird Dog, una transmissió en directe des de diferents punts del món. De què tracta?

És una road movie que connecta quatre ciutats: Tokio, Washignton DC, La Haia i Lisboa. De fet, va ser un encàrrec de part de l’agregat cultural de l’ambaixada espanyola de Tokio el maig del 2020, durant la primera onada de la pandèmia. Quan vaig pensar aquesta obra no vaig voler que els ballarins estiguessin cadascun tancats en un teatre, no tenia sentit. Veia molt clar que havien d’estar al carrer.

A Bird Dog quatre ballarins i ballarines experimenten la ciutat fent tasques al mateix moment. A més, d’aquesta connexió amb diferents punts del món també volíem donar un tomb a la tecnologia, i a través de la tecnologia intentar compartir el cos. M’interessava qüestionar la nostra tasca amb l’espai públic i és meravellós perquè ens ha ajudat a tenir una altra visió de les ciutats després d’haver treballat uns mesos al carrer. Una cosa molt senzilla, per exemple, sempre que hi ha un racó més abandonat apareix la natura. Aquest treball ens ha canviat la percepció de la ciutat. Ens hem donat el temps per aturar-nos en els detalls, perquè sembla que només sabem anar d’un punt a un altre de la ciutat, però no mirem aquesta natura (la ciutat) que hem creat i que és una bogeria absoluta, plena de detalls i molt sofisticada.

Com a coreògrafa i creadora contemporània, què vols despertar en la gent?

A mi m’agrada que la gent es qüestioni quina relació tenen amb l’entorn, amb els altres cossos, que es facin preguntes sobre què vol dir formar part d’una comunitat. Quines exigències hi troben. Com podem créixer sense límits? Això és el que intenten fer les ballarines i ballarins en aquesta obra. Tots i totes en l’obra poden expressar aquest pensament. Posar aquests sis cossos en escena ja et fa pensar. Jo com a creadora busco no repetir-me. Busco continuar evolucionant i no quedar-me en la zona de comfort. Per a mi crear una peça sempre ha de ser un repte, per a mi i per al públic.