La vida de l’artista a través de l’espiera

Aquests dies estem llegint diferents anàlisis sobre la falta de públic a les platees; de fet, a Núvol mateix hem pogut llegir alguns articles al respecte. Aquesta crisi ha obert el debat entre la gent del sector a l’hora de buscar-ne les causes, però una cosa està clara: gairebé tots els teatres, grans i petits, en paguen les conseqüències. I és així com resulta preocupant anar a una sala petita i veure les butaques buides, però també anar a una gran producció i no tenir el públic suficient per generar el caliu necessari. I això últim és una mica el que passa a A chorus line, al Teatre Tívoli.

El musical ha tornat a fer parada a Barcelona després d’haver-se programat el 2020 amb un final una mica abrupte a causa de la pandèmia. Ara, la producció ha tornat a trepitjar la capital catalana per apropar-nos, de nou, la història d’un grup de ballarins que malden per fer-se un lloc dins d’aquest sector tan difícil d’entrar-hi, però també de mantenir-s’hi. Aquest és el pretext d’aquest musical que va ser una autèntica revolució quan es va estrenar a l’Off-Broadway el 1975, i que encara ara es manté vigent amb la seva capacitat de transmetre emocions i permetre al públic empatitzar amb les vivències d’uns personatges únics.

Antonio Banderas va voler recuperar aquest espectacle per a la inauguració del Teatro del Soho Caixabank de Màlaga, com una declaració d’amor cap a les arts en viu, cap a l’art de pujar a un escenari. Ara bé, en aquest musical es trenquen tots els convencionalismes clàssics del gènere amb una posada en escena austera i minimalista; un fet difícil de trobar en els musicals, que solen decantar-se, habitualment, cap a una certa grandiloqüència. A banda dels números de dansa, aquí el més important és el llenguatge, el discurs dels personatges mitjançant la paraula parlada i cantada. És un text que fa pensar en les vides dels actors que veiem en els espectacles, en allò que s’amaga darrere de tant sacrifici i entrega per un art que poques vegades dona als seus artistes el reconeixement que es mereixen.

Un a un, els personatges d’A chorus line van explicant allò que els ha portat a voler ser ballarins. En el que vindria a ser un càsting, el director els fa preguntes per gratar en la superfície i saber les vides de tots els aspirants a quedar-se amb un paper en la propera gran producció que s’està preparant. I és en la simplicitat d’aquesta idea on recau la genialitat de la peça, on el més rellevant està en els detalls, en la cosa més íntima de cadascú. Sí, hi ha moltes coreografies, molts moviments, diversos números musicals, però tot vestit amb un virtuosisme que permet centrar el focus en la paraula i en les emocions dels personatges.

Temes com el fracàs, l’edat, l’homosexualitat, el rebuig, l’ansietat o l’èxit es van articulant al llarg de l’obra amb molt d’encert, tots formant part d’un mateix concepte: les interioritats de l’art d’actuar. I, com a espectador, no pots evitar pensar en la complexitat de la dansa i la interpretació com a arts, però no només per l’exigència física que comporta pels artistes, sinó també per l’exigència emocional. És inevitable pensar en els actors i actrius que s’amaguen darrere dels personatges d’A Chorus line, i també amb les seves vides: pot ser que alguna coincideixi amb la dels personatges que surten a l’obra?

El director i coreògraf Michael Bennet va crear aquesta peça a partir de les experiències de la gent del sector, tenint una font d’informació de primera mà gràcies a la gent del seu entorn. En aquesta nova producció han sabut aprofitar l’esperit i l’essència original, amb un elenc d’intèrprets força encertat, però amb alguna petita excepció en la qual caldria treballar més la connexió emocional de l’actor o actriu envers el text que s’està interpretant. Tanmateix, això acaba sent anecdòtic en aquesta producció feta, en general, amb gust i generositat. A Chorus line ens ensenya què s’amaga rere la paret del fons de l’escenari, i ho fa amb una història que transcorre en temps natural, un fet que accentua la sensació d’estar veient un moment únic, natural i plenament intens. Si en voleu ser partícips, afanyeu-vos: teniu temps fins al 29 de maig al Tívoli.