La seducció del moment present

El passat dissabte 13 de febrer vam poder gaudir al Mercat de les Flors de la peça Cada present que habites, de Lipi Hernández. La coreògrafa ens introdueix a la seva metodologia anomenada “DATA per a la creació instantània”, que porta investigant des de fa més de deu anys. 

Sala Pina Bausch, a les golfes del Mercat. Allà dalt assistim a un moment vespertí, seminocturn. Els ulls s’adapten a la il·luminació tènue i anem trobant elements que ja habiten l’escenari: cables i altaveus, la creadora Lipi ballant, una porta semi oberta per la qual entra més llum provinent de l’exterior de la sala. Aquest primer contacte amb l’espai escènic té un tarannà de procés, com si Lipi rebés al públic in media res, mentre espera que la resta d’artistes comencin a entrar per la porta semi oberta. Assistim doncs a un espai quotidià, una casa habitada, un espai d’assaig, un espai tan proper que la improvisació pot esdevenir a través dels cossos catalitzadors dels i les intèrprets: Álvaro Esteban, Janet Novas, Jesús Rubio, Juan Carlos Lérida, Lorena Nogal i Roser López Espinosa.

Aquests primers estímuls visuals provoquen l’activació d’una mirada autoconscient. Hem de triar a qui mirem, quan i com ho fem. Els ulls esdevenen per a l’espectador/a part de la seva pell, que necessita per relacionar-se amb aquestes sis persones creadores que són sobretot presència i moviment. El luxe de mirar i sentir la dansa encarnada en diferents cossos amb diferents tècniques i textures, comporta una tria. No pots veure-ho tot en tot moment, així que has de decidir mirar allò que et sedueix més (o menys) i seguir-lo relacionant amb la resta de tot allò que està passant a l’escena. Així, es genera un ritme propi per a cadascú, un discurs concret. Un present immediat que la mirada pren o deixar anar, per buscar un altre moment al qual vincular-se. Com diu John Berger, “mirar precedeix a les paraules. El nen mira i reconeix, abans de poder parlar” (Ways of seeing, 1972). Podem dir que l’espectador se sent part d’aquest espai de joc i seducció, ja que la naturalesa de la mirada és reconèixer. Així ens anem reconeixent amb el moviment dels cossos i en les seves interaccions. I des d’aquest vincle tan humà com és l’empatia, sentim que formem part d’aquesta celebració a la creació, a la dansa, al cos i a la improvisació. 

El plaer és un motor omnipresent, la seducció d’allò que es mostra però no s’exhibeix, ens agrada trobar-nos en el misteri. Ens preguntem fins a quin punt hi ha la direcció de Lipi i fins a on és pura improvisació. La seducció també és interna, veiem les relacions entre creadors/res quan interactuen, quan es miren, quan es copien els moviments, quan es reclamen l’atenció o quan abandonen l’espai de joc. I quan encara afinem una mica més, i anem a buscar la individualitat d’aquesta composició de sis, llavors trobem que el plaer és amor. Estimar allò que es fa i fer-ho des d’una intenció compartida. Aquesta qualitat en la presència tan profunda que se sent des de les cadires a banda i banda de l’escenari. I ens permet viatjar d’un moment a un altre, ens acompanya d’un espai, d’un cos, d’un univers creatiu a un altre a través de repeticions de moviments que s’encadenen o es traslladen en l’espai, o fins i tot algun cànon que succeeix entre els cossos ordenats en l’espai en lliure disposició, però sempre generant constel·lacions que sedueixen l’ull del públic. 

Ha sigut un plaer com a espectadora poder assistir a aquesta trobada i poder observar com es juga, com es treballa la improvisació, com es generen les imatges, els ritmes… Aquest moment present d’amor i de dansa que tan íntimament s’entrellacen. Una seducció física i emocional. Un moure altaveus, canviar música, un anar a sumar als moviments de l’altre. Una atracció de la mirada de les assistents, un anar a trobar-se en aquest viatge improvisat en el qual queda l’atenció de qui mira, d’incorporar a qui balla amb nosaltres, d’aprofundir en la música que ens cau de sobte sense saber què pot sonar després.