Kor’sia ha tornat a fer-nos enamorar

S’obre el teló i veiem una dona o un maniquí o un holograma, poc importa la seva naturalesa. Una figura femenina és al centre de l’escenari, tancada en un perímetre que conté els elements centrals de la proposta de la companyia: l’amor, la naturalesa, la tecnologia. Poc després, entra un músic. L’espectador queda captivat pel so i per la imatge i no pot desviar la seva atenció de les paraules que brollen repetidament del pedestal de la figura: LOVE ME, LOVE ME, LOVE ME. Amb una atenció a l’estètica que poques vegades es veu als escenaris barcelonins, el col·lectiu Kor’sia, dirigit per Mattia Russo i Antonio de Rosa, recupera una figura femenina, la de Giselle del ballet clàssic, i la transforma en l’holograma de l’amor contemporani. Giselle, al Mercat de les Flors, encarna l’amor pur, total i incondicional. 

La dramatúrgia té un pes important: les paraules escrites per Gaia Clotilde Chernetich i convertides en mantra sonor per formar un univers simulat i alhora dolç i commovedor, es repeteixen en bucle i acompanyen els LOVE ME que l’espectador té al davant en forma i contingut: tot allò que la dona desitja, tot allò que el públic desitja, és amor absolut. El tractament de l’espai sonor de Susana Hernández Pulido, l’espai dissenyat per Amber Vandenhoeck i la il·luminació que mai no falla de Marc Salicrú es combinen per generar un moviment hipnòtic, i guiar l’espectador cap al món simulat i imperfecte que habiten els intèrprets.

Entre música clàssica i psicodrama electrònic, entre desordre per una banda i uniformitat i disciplina per l’altra, Kor’sia qüestiona el vigor de l’amor pur i etern, i l’espectador es queda amb una pregunta: és possible accedir a aquest amor? És real, aquest amor? Entre l’èpica, la hipnosi i l’instint animal veiem que la presència de la tecnologia hi juga un paper central. No es tracta d’utilitzar la tecnologia per situar l’obra en la modernitat –una paraula els significats de la qual es poden debatre durant hores–, sinó de veure la tecnologia com a part integrant i decisiva de la nostra realitat, que determina la nostra forma d’estar al món, d’interactuar amb els altres, de sentir i, inevitablement, d’estimar. La necessitat desesperada d’estimar i ser estimat que veiem en aquesta brillant proposta, perfectament realitzada per tots els participants a la creació –des dels nombrosos intèrprets, els coreògrafs, els dramaturgs i l’impecable disseny de vestuari d’Adrián Bernal–, és el que caracteritza el nostre temps, i és un aspecte que canvia constantment segons la presència de la tecnologia que imposa noves maneres d’estimar.

«Els nous dispositius tecnològics han multiplicat la velocitat de les relacions, així com la de les possibles i múltiples frustracions; configurant el fracàs de l’amor com un tema actual. Els individus reaccionen a aquesta nova esfera tecnològica, a aquest potencial desordre, amb altres eines que es recolzen i busquen “respostes” en la meditació, el ioga, també en la dansa… demanant al nostre cos nous recursos per ajudar-nos a sostenir el que ens instal·la en aquesta nova velocitat espectral/virtual, encara que com Giselle… I creiem o volem creure… que això continua sent invariable, sempre ens guia un únic desig: estimar i ser estimats». Amb aquestes paraules, una de les companyies més interessants del panorama europeu descriu la relació entre l’amor i la tecnologia, referint-se a una necessitat que hi ha al marge de qualsevol condicionament extern: estimar, sentir-se estimat, viure en l’amor.