Gira el cos, gira en l’espai infinit

El dissabte 6 de juliol va finalitzar el Festival Figueres es Mou 2019. El tancament d’una setmana plena d’espectacles de circ i dansa, de sala i de carrer, la va fer la peça Set of Sets d’en Guy Nader i la María Campos.

Estrenada al Sismògraf d’Olot, la peça està pensada per a set intèrprets, els quals es mouen com un engranatge que treballa sobre la inèrcia i la precisió. Cada un dels cossos es troba, s’agafa, recolza, empeny, llença, recull i passa els altres cossos, perpetuant el moviment cíclic del gir. Aquest, no només es dona en l’espai. De la mateixa manera que la música, la coreografia també loopeja els moviments i les seqüències que van afegint capes, a mesura que els enllaços de les frases coreogràfiques avancen.

La cura pel temps i l’exactitud de cada moviment es troba també en la peça anterior dels creadors GN i MC: Time takes the time time takes. Un treball coreogràfic que emfatitza l’espai temporal i les repeticions, afegint petits canvis a mesura que guanya força la composició del moviment. Un llenguatge que em fa pensar en les peces d’Anne Teresa de Keersmaeker, pel caràcter cronològic dels moviments i com en la seva construcció o alternança, aquests generen una seqüència coreogràfica.

Mentre que a TTTTTT el moviment s’originava com un pèndol, a Set Of Sets trobem l’origen en el gir. A l’inici de la peça es crea una circumferència a l’espai a través del caminar de diferents intèrprets. Llavors, hi ha una altra circumferència caminada per un altre intèrpret que orbita en el sentit contrari. Fent tota la sensació que en algun moment alguns d’ells podrien xocar. Però l’espai està perfectament calculat.

Com a espectadora, sents la fluïdesa constant i imparable de la vida, del món que gira i viatja per l’univers. Observant aquests cossos en òrbita, caminant en cercles, arribes a pensar també en la infinitat del temps. Una constant de canvis i contrasentits, d’encaixos que mai s’aturen. Com els girs sufís dels dervixos, fa la sensació que a mesura que incrementa el temps de la peça, més a dins ens hi trobem. Anem penetrant en les capes del moviment, en les singularitats de cada engranatge, de cada trobada de cada cos. Alguns salten, d’altres cauen, altres són recollits. Hi ha totes les combinacions possibles i a la vegada passen tan ràpid que no les recordem, fins que gràcies a la repetició de seqüències, tornem a rememorar-la. Una sensació d’haver viscut ja alguna cosa que està passant ara mateix, i així i tot, diferent, amb un altre intèrpret, amb una altra qualitat.

Aquesta sensació cíclica vers el gir i els moviments s’accentua amb la il·luminació de l’escena: en algunes ocasions veiem com la llum incrementa de manera gradual i sense gairebé adonar-nos hi ha més claredat. D’altres vegades, la llum disminueix i el focus de les pupil·les perd la nitidesa però guanya en concentració. Aquest fos de llums ens va introduint en diferents moments de la peça, com si anéssim passant de l’estat diürn al nocturn, d’una màquina que mai s’atura, neix i mor, s’inicia i s’acaba sempre en constant transformació.

Un esdevenir incessant que ens traspassa, ens llença, ens sosté i ens atrapa. En un moment de foscor, les ombres es projecten al fons de l’espai. Els ballarins i ballarines no deixen de girar, tenint com a centre de les voltes un dels intèrprets. L’eix d’aquesta circumferència interactua amb els altres, com una metàfora del que són les relacions socials. De l’individu i el seu comportament vers la societat, la interacció humana en aquest esdevenir d’un cicle que no s’atura mai. Només quan la imatge queda congelada. I ja no veiem més el carrusel d’ombres projectades. Sinó que hi ha una única llum i la imatge es torna, per un instant, estàtica. El grup sencer, sostenint el o la ballarí/na. Què passa quan parem? Qui ens sosté?

Hi ha una disputa, una sensació de tots i d’un de sol. D’anar conjuntament cap a la mateixa direcció i de prendre exactament la direcció contrària. Dins de cada un d’aquests cossos preval la inèrcia que s’ha carregat durant tot l’espectacle i el final, dins de la música en viu del compositor Miguel Marin, que treballa habitualment amb la companyia, acaba com no podia ser d’altra manera, amb un moviment constant de gir, de ritme, de continuïtat.