El nou culte de Núria Guiu

Spiritual Boyfriends és una proposta brillant en què l’artista, coreògrafa i antropòloga Núria Guiu dialoga amb el que és sagrat i profà qüestionant, des de dins, la pròpia existència d’aquestes dues categories aparentment dicotòmiques. L’espiritualitat que explora en aquest diàleg perd les connotacions d’immaterialitat que la caracteritzen i baixa al cos, als músculs, a la flexibilitat, al reggaeton i a les begudes detox. Quina paraula tan molesta: detox! I quina paraula tan complicada: espiritualitat! L’artista pren un concepte que fa referència a l’alliberament de l’esperit de les temptacions materials i en mostra la fal·làcia, preguntant quin tipus d’espiritualitat és la nostra, construïda al voltant del desig d’un cos perfecte, net per dins i per fora, sense toxines que puguin contaminar el pensament, sense memòria i sense desig. Mens sana in corpore sano. Mens sana in corpore sano. Mens sana in corpore sano.

Spiritual Boyfriends s’articula al voltant del món del ioga i els seus orígens ancestrals (que no semblen ser tan purs i castos com creiem), i els explora amb una perspectiva comparativa i iconogràfica que crea un pont entre els mestres indis de finals del segle XIX, els youtubers contemporanis, Berlusconi i els festivals Holi. Amb l’ús de l’audiovisual, la Núria ens transporta d’una imatge a una altra, creant una cadena de representacions del cos en diferents contextos culturals, creant un vincle entre mons aparentment distants. L’escenografia de Lola Belles acompanya el discurs de l’artista, presentant-se en un primer moment com un marc rectangular fet d’estoretes de ioga (un rectangle que al·ludeix, o així ho crec, a la necessitat d’emmarcar, limitar, controlar: el rectangle com forma perfecta per albergar una imatge al seu interior), convertint-se després en un centre de ioga, recordant una pista de ball i, finalment, acceptant el caos i perdent la seva rigidesa i estructura.

La imatge, en aquesta proposta, té una forta càrrega social que ens porta a llegir en el culte al cos una nova forma d’espiritualitat, en un context en què un professor de ioga pot convertir-se en Déu i una beguda detox pot substituir l’aigua beneïda. Estem obsessionats amb la bellesa, la neteja, la puresa. Tenir cura, curar, atendre. Ser bona gent. No desitjar, no practicar sexe. El cos deixa de ser un instrument, se sotmet a l’imperatiu de la cura, i l’esport es converteix en un credo, una cosa a la qual dedicar-se. Si el culte al cos es vincula a la transcendència, a la pèrdua d’aferraments, a un pla ascètic i gairebé immaterial, les pràctiques espirituals vinculades al cos es converteixen en pal·liatius, en un simulacre de l’acostament de l’home a Déu, de l’home a la neteja absoluta, a la puresa, a la perfecció. Quina mena de perfecció pot existir en un cos que, per la seva pròpia naturalesa, és brut, contaminat, inestable, canviant, monstruós? Un cos que sempre tindrà alguna cosa per expulsar fins a convertir-se en gangrena i cendra.

En una societat plastificada de colors fluorescents sembla que no hi ha lloc per a la materialitat del cos, per a la seva brutícia, així com per a la brutícia del pensament. Hem de cercar la vida de l’esperit lluny de les temptacions materials: i és aquí on estem condemnats a viure en la contradicció, a acceptar la paradoxa que existeix en el fet de desitjar, amb una ambició ferotge, apropar-nos a l’esperit. Com en tot culte, el sacrifici existeix també a la nova espiritualitat iogui, i es paga diàriament amb líquids, flexions, abdominals, inhalar, exhalar, rendir-se, relaxar-se, respirar. És un sacrifici que alimenta el simulacre d’acostament a un déu. Veig en la nova espiritualitat el desig ocult de fer desaparèixer el cos sense deixar d’habitar la paradoxa de la connectivitat, de l’escolta, de l’equilibri interior (inabastable), de la puresa.

En aquest espectacle hi ha una forta tensió cap a la immaterialitat, a allò que no té pes, a allò que no està subjecte a la gravetat. L’aparició final d’un dron, en què vaig veure una bella història d’amor en potència, conté totes les paradoxes explorades per l’artista: l’ull que observa des de dalt, la transcendència, la immaterialitat, la perfecció mil·limètrica. El dron es presenta com una nova divinitat, i és gairebé hipnòtic veure com baixa a terra, i com la Núria Guiu el mira als ulls i, en certa manera, l’abraça.