Dos espectacles del Grec que han de tornar

Aquests darrers dies s’han vist dos espectacles magnífics al Mercat de les Flors: Larsen C del coreògraf grec Christos Papadopoulos i Paradise Lost (lies unopened beside me) de l’inclassificable Ben Duke/Lost Dog Company. Es tracta de llenguatges que es troben als antípodes entre si, ara bé, el grau de riquesa i rigor de cadascuna de les peces presentades és impecable i m’han entusiasmat per igual. Papadopoulos va fer gala del seu estil coreogràfic minimalista –molt i molt apte per a principiants– i d’un disseny de llums que et transportava en un espai vast i llunyà. I per la seva banda, Ben Duke ens va presentar la seva irreverent adaptació/versió del Paradís Perdut de John Milton, Paradise Lost (lies unopened beside me), amb l’esperança que ningú del públic s’hagués llegit l’original. Després d’haver vist les dues propostes em sap greu per tots i totes aquelles de vosaltres que us heu perdut. Han de tornar! Necessitem veure més Papadopoulos i Ben Duke.

‘Larsen C’

Papadopoulos proposa una expedició a través de les percepcions del moviment, la repetició i el ritme a través de sis intèrprets. El títol de l’obra, Larsen C, pren el nom d’un iceberg, que amb el canvi climàtic s’ha anat desfent. Però, qui és Papadopoulos? Després de graduar-se a SNDO (School for New Dance Development) d’Amsterdam, Papadopoulos va començar a estrenar les seves creacions amb el col·lectiu Leon and The Wolf. Aviat va ser escollit dues vegades per formar part de la plataforma europea Aerowaves amb amb Elvedon (2015), que es basava en un text de Virginia Woolf, i més tard amb Opus (2016) que aplicava a la coreografia els principis que regien la música de Bach i que vam poder veure a la desapareguda Sala Hiroshima. El 2018 també va estrenar Ion (2018). Papadopoulos combina les seves pròpies creacions amb encàrrecs per a altres companyies.

Enmig de la immensitat que pot proporcionar la foscor ben il·luminada, Larsen C, es desplega com un paisatge que canvia constantment. Des de la primera escena en què veiem el que sembla l’esquena d’un ballarí, a través les petites variacions de les frases de moviment i la manipulació visual a través de la de la il·luminació, sembla que Papadopoulos ens condueixi per les entranyes d’una gran cova o una galàxia llunyana. Els ballarins i ballarines tant en podrien ser els habitants com elements estructurals vius d’aquest univers. Sota la música electrònica de Giorgos Poulios, el patró de moviment es basa en uns braços serpentejants cap a terra i un moviment de malucs i peus que els desplaça en ziga-zaga. Les variacions de les frases de moviment són subtils, però hipnòtiques gràcies a la presència i mirada penetrant de ballarins com Georgios Kotsifakis. Els intèrprets apareixen sols, s’agrupen en duets, trios, s’apleguen els sis i fluctuen sobre l’escenari com un banc de peixos, amb un petit caos dins del gran ordre orgànic que els regeix. La posada en escena és solemne i alhora espectacular, s’ha d’aplaudir especialment el disseny d’il·luminació d’Eliza Alexandropoulou i el treball en gira d’Evina Vasilakopoulou. Des de l’abstracció i el minimalisme, Papadopoulos ens emociona a través de la repetició intel·ligent, els jocs de ritmes i frases de moviment que ens atrapen des d’un primer instant. Com els ballarins de la peça, ens fa sentir com molècules essencials en un ecosistema fràgil, però meravellós.

‘Paradise Lost (lies unopened beside me)’

L’endemà, un pis més amunt, en la intimitat de la Sala Pina Bausch, Ben Duke ens rebia en català amb aquell “bona nit i ja està” que ens fa sempre tanta gràcia. Armat amb una cadira i un exemplar tronat del Paradís perdut de John Milton, el monòleg/solo de dansa teatre, començava amb una barreja d’advertències i disculpes. Duke vesteix un trajo elegant i llueix un tallat de cabell gris fabulós. Amb un anglès de BBC i amb tan sols pocs segons ja s’havia ficat tot el públic a la butxaca. El treball de Duke, director de la companyia Lost Dog, es troba a cavall de la narració, el treball corporal i els clàssics. De fet, la seva formació apta pel cul d’en Jaumet explica molt el camí que ha emprès després com a creador: primer va estudiar literatura anglesa a la Universitat de Newcastle, però fart que fos tan cerebral va estudiar teatre a la Guildford School of Acting, on va trobar que hi havia massa paraules i va acabar estudiant a la London Contemporary School, que va deixar al cap de cop pensant que tot plegat era massa silenciós. Si voleu descobrir l’univers creatiu de Duke, llegiu aquesta entrevista que li va fer Emily May per Springback Magazine.

Torno a la Sala Pina Bausch. Just en començar també ens llegeix un extracte del final del poema èpic de Milton, ja que diu que no arribarem en aquest punt. Tot seguit ens fa tancar els ulls i grimpa per una corda per després baixar de manera triomfal i encarnar a Déu a punt de crear el cel. Ens explica com rumia el que crearà tot ballant amb una destresa digna de Mr Bean. A partir d’aquí, Duke intercala la seva narració sobre la creació del cel, la relació d’amistat i distanciament entre Déu i Llucifer, Adam i Eva al paradís amb escenes de la pròpia vida quotidiana –des de portar a la seva filla a l’escola, somniar amb la seva xicota com viurien de dansa contemporània, als assajos a casa, interromputs per les rialles de la seva filla i l’amigueta. Paradise Lost (lies unopened beside me) és una mena de sitcom condensada en un capítol sobre la creació del món, amb bromes internes, ironia i aclucades d’ull simpàtiques. Amb pocs elements i una banda sonora ben reconeixible que abraça de Händel a Janis Joplin, Duke ens submergeix en la seva imaginació i sentit de l’humor durant una hora i escaig. El plaer que una sent amb aquesta peça és com quan ens explicaven contes a l’hora d’anar a dormir o quan ens entretenen amb històries divertides, d’aquelles que creus que només tu sabràs entendre. És a dir, desperta el plaer per escoltar històries i veure un personatge gargotejant moviments. Escoltar i riure: quin gust que dona.