Contractura

En una conversa telemàtica, li dic al Miquel que m’he d’estar dempeus perquè tinc una contractura. El Miquel m’agafa la paraula al vol i em diu: “Això és, la contractura!”. Què significa una contractura en el cos en moviment, en la dansa? Cos i dansa en les seves dimensions social i, per tant, política, en tant que manifestació col·lectiva. Què diu la contractura, del cos dansant en relació amb l’altre que el mira, del cos dansant amb si mateix, del cos dansant a la recerca d’una estètica que no esquivi la confrontació amb allò que li provoca la contractura?

Al Miquel, li agafo la idea, que em sembla excel·lent, perquè fa temps que parlem del cos de les ballarines i dels ballarins, del cos abusat. I, per tant, del poder. De com la dansa el representa i el subverteix. En definitiva, del que Janet Wolff anomena la “construcció del cos dins de la cultura”.¹

La meva contractura no està produïda per la pràctica de la dansa, però sí per una interrupció del moviment, o més ben dit per un moviment impertinent, és a dir poc pertinent al moviment natural del meu cos, en definitiva, per una interrupció de la fluïdesa. El moviment impertinent ha estat produït, en el meu cas, per un abús institucional que ha considerat obviar la paraula i prendre una decisió radical sense consideració de l’altre. Així es procedeix a tancaments d’espais culturals, en plena contradicció a allò que la mateixa voluntat de “fer cultural” preconitza: la democràcia, el respecte a l’altre.

La contractura és, sí, densa i expansiva com comenta el Miquel, paralitza. Etimològicament, la paraula indica que s’ha produït una força d’arrossegament que ha unit elements que en un principi estaven separats. En el cas dels músculs, no es tracta pas d’una unió positiva, com podria ser la d’elements que s’uneixen voluntàriament per formalitzar un contracte, sinó per un grup de músculs que en un punt s’han encongit temporalment. El que se’n segueix, a més d’una certa paràlisi defensiva, és el dolor. Tractant-se del cos, em fa pensar en les deformacions físiques produïdes per continuades contractures, o en els cossos espantats que busquen disminuir la superfície que ocupen a fi de poder defensar-se de les violències futures.

El cos contracturat, per tant, és un cos al qual li és impossible eixamplar-se, viu encongit. ¿Com aquesta condició del cos contracturat per raons d’abusos i violències produïdes en el mateix exercici de la professió es tradueix en el cos dansant?

És precisament per l’abordatge d’aquest tema que es van produir les primeres converses entre el Miquel i jo mateixa, i de les quals en va resultar una molt interessant instal·lació que es va poder veure durant la primavera del 2023, al que va ser Born Centre de Cultura i Memòria recentment tancat com a Centre de Memòria.

A la instal·lació, el Miquel li va donar un nom: Anatomia d’una professió desconeguda. Amb aquest títol quedava clar que el que de manera tradicional es considera el cos “exposat” dels ballarins i ballarines, passava desapercebut per al públic. La instal·lació posava el dit a la llaga d’una ferida que era ignorada i, per tant, d’una part de l’activitat que ens és invisibilitzada. Aquesta ceguesa, és a dir, tot allò que passa podríem dir a les bambolines de cada espectacle, és ignorat, fent de la dansa, precisament, una “professió desconeguda”. La instal·lació anava, així, a contracorrent de la imatge estereotipada del cos dansant: perfecte, i en la seva perfecció deshumanitzat, eternament exposat a la mirada de l’altre i aquesta exposició marcant una vulnerabilitat voluntària, al servei dels altres.

• 

  Vet-ho aquí

  Això no és dansa

  Oriol Puig Taulé

El primer espectacle que vaig veure de la companyia Miquel Barcelona va ser Rojos, una coreografia que conjumina la trobada del cos amb el trauma històric d’una persecució indestriable de la violència produïda contra aquells cossos que desestabilitzen la idea estereotipada de la “normalitat” pel que fa a les identitats sexuals. És Rojos un espectacle d’una gran força, que treballa precisament, encara que no pas frontalment, amb la noció de “contractura”: cossos mig esclafats sota pilars pesants de fusta que evoquen la presència d’un poder omnipresent contra el qual es barallen, però que a la fi, tot i la rebel·lia dels cossos, es demostra implacable: els cossos coberts de sang del final de l’obra així ho testimonien. Cossos, però, units, solidaris, tendres.

Al Miquel no li agrada considerar la dansa com a política. S’entén si fem equivaler el terme polític amb el partidisme. La dansa, o l’art en general, són, al meu entendre, polítics perquè sorgeixen de la col·lectivitat, i perquè la interpel·len. Són política també quan es confronten amb les formes de poder que controlen el cos, el moviment. És aquí on es pot trobar la força política de la dansa, i és en aquest aspecte que es pot entendre l’afirmació de Dominique Dupuy: el cos dansant pot ser “intolerable” perquè provoca i desestabilitza fins al punt de ser “una blasfèmia vivent”.²

La instal·lació Anatomia d’una professió desconeguda és, justament, l’intent de veure la cara ocultada d’una professió que per la seva característica primera, la de tenir en el cos l’eina fonamental d’expressió, podria donar a entendre que el cos “exposat” és un cos abastable, és a dir, un cos a l’abast.

Retorno per un moment a Rojos perquè en la coreografia ja es podia intuir una metodologia de treball -aquella part invisible a l’espectador i, encara més, moltes vegades passada per alt perquè gairebé mai és evocada- que té en compte pensar la relació de la dansa amb el cos mateix del ballarí i de la ballarina. És a dir, aquest treball minuciós, que denota la tensió existent entre el moviment creat, i tota la part emocional i subjectiva que convoca. El cos dansant no és “només” moviment, és també política en tant que el moviment a què està sotmès sota una coreografia és també -sempre és així- el resultat d’una correlació de forces entre allò que estereotipadament s’espera el cos, i el poder exercit sobre ell per part de coreògrafs, professors, i també dels espectadors.

Aquesta metodologia, basada en el respecte al cos de les ballarines i els ballarins, en la reflexió sobre la pertinença de mostrar o ocultar segons el sentir de cadascuna i cadascú, sobre el refús a exigir mostrar, és el que hi ha en el treball de la companyia Miquel Barcelona.

El treball intern de Miquel Barcelona amb les ballarines i ballarines, com a coreògraf, a més de ballarí, apunta a la dimensió política que William Forsythe³ nota en la relació entre el ballarí i la ballarina i el coreògraf o la coreògrafa, en tant que són aquests últims el que organitzen o controlen el cos dansant. Forsythe, en canvi, que veu en el ballet clàssic una forma gran de control sobre el cos, proposa una pràctica coreogràfica que promogui l’autonomia del cos dansant. Per a Forsythe, és precisament la relació del ballarí i la ballarina amb el coreògraf/a on la dansa troba la seva dimensió política, i el que fa possible que aquesta relació traspuï en l’espectacle.

Si aquesta relació que Forsythe voldria que fos visible, com a pràctica transformadora, ja quedava palesa en Rojos, és en la instal·lació Anatomia d’una professió desconeguda on Miquel Barcelona fa un pas més enllà per a materialitzar el seu mètode de treball. La instal·lació és la conseqüència de la voluntat de començar a donar a conèixer l’existència de contractures en el cos dansant, contractures que són producte d’abusos, i que, per tant, com a cossos modificats podríem dir que pateixen de tenir parts de l’anatomia “fora de lloc”, és a dir, “dislocats”.

• 

  Parlem amb…

  Ballar la postguerra

  Oriol Puig Taulé

Dislocacions

Anatomia d’una professió desconeguda no és només el recorregut per les dislocacions dels cossos dansants, sinó també una exploració cap a les nostres pròpies “dislocacions” en tant que espectadors, per confrontar-nos amb les nostres idees preconcebudes sobre els ballarins i les ballarines, i sobretot per descobrir el que ignorem dels cossos dansants. Allò, també que el poder vol continuar ignorant, fins i tot quan en el seu reclam hi ha la voluntat -dita almenys- d’exercir la “democràcia cultural”.

La instal·lació té com a eix principal parts de cossos de ballarins i ballarines reproduïdes en motlles de guix: un peu, una part d’una espatlla…, disposats en cercle, cadascun d’ells relacionats amb un dispositiu d’àudio a través del qual es pot sentir la veu de la persona que ha fet cessió simbòlica d’aquella part del cos. Anem descobrint, doncs, a partir de les narracions orals, els fragments d’història personal que concentren -com en una contractura- cada part exposada del cos. Són narracions d’abusos, de mals encontres dels cossos amb altres cossos, encontres inesperats amb el poder exercit per un altre ésser humà, per un altre cos.

El que es mostra, així, és una “anatomia” diferent de la que s’espera del cos dansant, i aquesta revelació és precisament el que aconsegueix que ens adonem que allò que donem per suposat és fràgil, de manera que fa evident la dimensió desconeguda de la dansa, tot i el fet que ens adonem que desconegut és també el nostre desconeixement, la nostra “mirada” damunt d’aquesta professió. Anatomia… inverteix, així, els termes de la representació: aquí l’espectador ve a “escoltar” el cos dansant, i a través d’aquesta escolta, pot experimentar una nova mirada en els cossos dels ballarins i les ballarines.

La humiliació i la resistència

Anatomia d’una professió desconeguda facilita una presa de consciència de la realitat: el cos dansant és un cos colpit, esculpit, i a la vegada aquest cos pot ser treballat a partir dels abusos comesos en ell. Un cos que necessita ser curat, atès, escoltat, no només mirat i descontextualitzat. El cos dansat no és un cos d’àngel. Cada fragment de cos que es mostra en la instal·lació de Miquel Barcelona està connectat a una experiència, la de les ballarines i ballarins que ens ofereixen una part del seu cos fora del seu lloc. El cos parla.

Estem en un moment històric, en què davant els traumatismes s’ha vist la necessitat de la cura. Tenir cura els uns dels altres. Tenir cura pot ser, sí, preventiu. Prevenir del mal. Però en la majoria de casos tenir cura evidencia un mal ja fet, tenir cura de l’altre perquè es pugui guarir.

Els abusos són així vistos com la violència infligida a l’altre al qual li cal un temps -històric i social, a més d’invidual- per ser guarit. La curació és, doncs, responsabilitat de totes i de tots.

Llegint un article recent del filòsof Olivier Abel en què parla de la humiliació tot preguntant-se si era un tema que interessava a la ideologia d’esquerra, em vaig adonar de que desapercebuda ha passat l’emoció de la humiliació en els cossos contracturats i dislocats.

La humiliació, seguint el fil de la imatge de la contractura (real) que he anat desbrossant fins aquí, és una contractura emocional en tant que, com diu Abel, ens fa incapaços d’accedir a la paraula. La persona humiliada té un cos empetitit pel motiu mateix del seu silenci. Es tracta d’una contractura emocional, afegida a la física. Un cos emmudit, sense lloc.

Abel comenta que avui en dia, a la humiliació de sempre, a l’exercida pel poderós, se li suma una humiliació “horitzontal” afavorida per les xarxes socials, i jo diria també per una classe política inoperant a l’hora d’atendre les formes de vida necessàries en tota la societat, des de les humanes a les animals i vegetals. Abel comenta que “es tracta de la humiliació d’aquella persona relegada, tinguda per supèrflua, que fa nosa, que no existeix, que és exclosa”.⁴ Aquesta podria ser, doncs, la definició de capitalisme tal com suggereix l’autor: la forma d’exclusió que fabrica peces sobreres.

Olivier Abel ens recorda la proposta d’un altre filòsof, Avishai Margalit qui, a La societat decent, reclama l’existència d’unes institucions no-humiliants. La presa de paraula que comporta Anatomia d’una professió desconeguda suposa, així, una manera d’assenyalar les institucions (enteses no només com a ens públics i corporacions, sinó també com a persones impunes davant els actes d’abús comesos i per cometre) humiliants. El cos dansant és un cos que “fa nosa” perquè apunta la veritat impresa en cadascun dels ballarins i ballarines que prenen la paraula.

Fer nosa és necessari, no pas com a brossa, sinó per anar més enllà de l’ètica de la resiliència sobre la qual s’emparen moltes propostes. Aquí es tracta d’una ètica del cos que va a la cerca de la paraula, precisament per possibilitar que el cos continuï en moviment. Descontracturat.

Fissures

Qualsevol lesió física passa per un procés similar al següent: falta d’atenció, repetició, fissura, dolor, contractura, lesió, impediment i -idealment i posterior- procés de recuperació.

Sabent que formem part de múltiples cossos col·lectius que podem anomenar família, equip, classe, grup, companyia, sector, àmbit, societat, país i tants altres, ¿en quin moment del procés de lesió es troben aquests cossos? Com ens hi relacionem com a individus? Quines contractures som a temps d’aturar abans de la lesió o l’impediment? Sabem primmirar la manera de veure la fissura quan s’esquinça?

Jo penso en la contractura com un volcà o, si ho preferiu, un gra de pus dens i d’expansió interior lenta. I s’ha cuit lentament. A mi m’interessa l’origen d’aquest dolor. Localitzar i ser capaces d’anomenar quin és el moment en què deixa de ser pedra per ser lava. Per poder, sobretot, identificar quins vasos conductors obren camí a la ferida.

Com es passa de la fissura a l’esquerda i de l’esquerda a la contractura? És lineal l’evolució? Passa alhora?

Com qui enfila els dits dels peus en un penya-segat, em pregunto: com mirem una ferida? I, quan la ferida és interna, com deixar-la sortir si no ets un volcà? Permeteu-me també preguntar escombrant cap a casa, com deixar-la sortir si no és ballant? No parlo de clixés. Com tot, ballar no és cap primera capa. Ballar no és el ball ni cap dansa que hem après. Potser ballar és senzillament gaudir de deixar sortir la lava calenta. I gaudir no és joia i no és riure. Gaudir pot ser tornar a ser pedra: deixar-se transformar, observar els estrats i aprofundir en la calma.

M’agradaria que hagués quedat enrere el moment en què ens semblava un fet individual el mal; quan era responsabilitat d’una mateixa “estar bé”. Si no estàs bé, és que has fet alguna cosa malament. M’agradaria llençar una primera pedra i que entenguéssim la tristesa com una pell. Mirar-la com una superfície que ens unifica. I, caminant per aquesta terra cremada, repartir tots els papers de l’auca: molts còmplices, els botxins declarats i els inesperats, els burros descarats, els somiadors inconscients i els companys ignorants.

I si ens sabéssim supervivents d’un sistema que necessàriament ha de fer creure en la utopia de seguir? Cegament i sense sentit. Per ganes de dir i fer. Per fer sentir la il·lusió pròpia. Si sense utopia no hi ha democràcia, quins polítics prenen decisions per nosaltres en un sector distòpic per etiqueta? No és la cultura qui en té la clau o on l’hem perduda?

Erupcions

Estic fart de l’egocentrisme polític. No suporto que diguin que qualsevol acció (individual, col·lectiva, íntima, virtual…) és política. Que l’art ha de ser polític. A mi no em diu res de bo que l’art sigui polític. No m’agrada perquè sento que la política ha guanyat poder i ha perdut valor social i que es troba en un progressiu procés de deslegitimació i de distància ignorant amb la realitat. De la mateixa manera que no té sentit parlar de procés de creació en les arts escèniques (seria més adequat “procés d’expressió” perquè no tenim cap capacitat de crear res de nou), ens trobarem el mateix egocentrisme en la política que s’autodeïfica per crear polítiques per la cultura. Amb un paternalisme fastigós. Perversament, de la mateixa manera que el més important en un procés de creació no és el resultat (la peça escènica) sinó tot allò que apareix en el procés de creació (recerca, equip, assajos, dubtes, crisis…), l’èmfasi no pot estar en les polítiques culturals (resultat) sinó que hauria d’estar en totes les persones de la cultura que no considera amb hipocresia i que es deixa pel camí.

Com fer que la contractura es quedi en esquerda?

Tornant a la dansa, les contractures s’aturen o – fins i tot – desapareixen amb consciència. Però potser és un concepte massa ample i pretensiós. S’aturen fent un pas al costat o enrere i demanen parar, escoltar i mirar. Com diu una de les cançons del nou espectacle que estrenarem a l’Auditori els dies 10 i 11 de febrer – Utopia – “Parar també és avançar”. També he aprofitat aquesta esquerda per colar-vos publicitat.

Formem part d’un cos social que vol sobreviure a costa d’ell mateix. Com si la intel·ligència hagués estat substituïda per una supervivència desbocada. Li diem patriarcat, capitalisme i grans noms alienament autoritaris. Però no deixo de pensar que darrere aquests cossos també hi ha persones amb grans contractures. I que sostenen i es defensen d’una alteritat més semblant a un llop salvatge que a cap persona.

Per què ens costa tant mirar el dolor? Seguim educades en la mirada esquiva. Com si els dols no formessin part d’aquesta pell que enllaça les nostres vides. Com si no haguéssim après res dels mals dels silencis. Enmig d’aquest silenci, voldria cridar molt fort “per què a ningú li importa què passa amb el sector professional de la cultura?” Aquest silenci també parla fort.

Sempre m’ha fet molta vergonya veure les gales de premis d’arts escèniques disfressades d’ostentació i glamur. Com si el fet d’aparentar riquesa, ens apropés llaminerament els recursos. El nostre sector no té – en cap de les seves cares – aquesta opulència. Aquesta és la diferència entre estar dins o fora d’una herència burgesa: voler pintar d’or – per un moment fugaç – allò que demana dedicació diària, arremangar-se i treballar amb les mans netes. Qui podríem dir que té les mans netes en un sistema agressiu i corrupte? Jo no. Per què seguim en una inèrcia d’engrunes, males pràctiques, falta de criteri i violència imposades per una classe política poderosament partidista? Quin límit té la ignorància violenta?

La cultura és necessàriament rebel·lió. Diuen que la cultura ha de ser inevitablement política. Potser a una part de la cultura ja només la mou el mateix que a la classe política. No m’interessa gens entendre què és el que la mou aquest paradigma d’inèrcies que porten a la desvinculació i a sostenir un dolor que no sabem – o no recordem – d’on ve. Jo crec que en els volcans interiors. Ens en provoquem l’erupció?

1. Janet Wolff. « Reinstating Corporeality: Feminism and Body Politics », a DESMOND
   Jane (dir.), Meaning in Motion: New Cultural Studies of Dance, Durham, Duke University Press, 1996, pp. 81-99.

• 2. Dominique Dupuy. « Ouvertures », a POUILLAUDE Frédéric (dir.), Danse et politique. Démarche artistique et contexte historique, Pantin, Centre national de la danse, 2003, p. 15.

• 3. Dins Mark Franko, « La danse et le politique », p. 6. Recherches en danse [Online], consultat el 26 de desembre de 2023. URL : http://journals.openedition.org/danse/1647 ; DOI : 10.4000/danse.1647

• 4. A https://aoc.media/opinion/2023/12/06/lhumiliation-peut-elle-etre-un-theme-de-gauche. Consultat el 28 de desembre de 2023.