Braus existencialistes

El passat dinou de juliol vam fer una pausa de les tremendes i sufocants calors a la Plaça de braus d’Olot, on  va presentar-se l’últim espectacle del cicle Circ a la Plaça. És a dir: propostes de circ, moviment, dansa, arts en viu, multidisciplinàries… La polifonia per descriure les disciplines artístiques cada vegada més expansives. Ja fa uns quants estius que la capital garrotxina ofereix, gratuïtament i els vespres de juliol, espectacles de tota mena a la seva mítica Plaça de braus. I ja sabem que el millor de l’estiu solen ser els seus vespres i les nits.  

Així doncs, papàs, mamàs, avis i àvies, parents i coneguts; i sobretot criatures, hem xalat de valent aquest cop amb la Companyia Circumstances, uns belgues (com en saben, hòstia) que han posat el colofó a l’edició d’enguany amb Exit, un espectacle filigrana concebut per Piet Van Dycke amb dramatúrgia de Marie Peeters on quatre homes acròbates/ballarins (Christoper Mc Auley, Luuk Brantjes, Samuel Rhyner i Will Blenkin), autèntics braus (en la seva accepció: valents) ens han mantingut durant més d’una hora fascinadíssims amb la boca badada, amb el seu prodigiós i constant ritme d’equilibris compartits i delicadíssims. La dependència, la interdependència i la independència constant dels uns amb els altres, apareixent i desapareixent (amb canvi de vestuari inclòs) descriuen un trànsit existencial, sempre actiu, un devanir on cada individu entra-i-surt, busca i troba, i sobretot coopera amb l’altre-els altres, per continuar avançant dins d’aquesta fràgil i entranyable peripècia en moviment, plena de ritme i compenetració. L’estructura-instal·lació polivalent creada per Arjan Kruidhof i Arjen Schoneveld, unes portes i plataformes, de gran simplicitat en aparença, i gran complexitat amb la seva interacció amb els intèrprets; propicien una dansa gràcil i virtuosa, perfectament compassada dins la suggeridora música-espai sonor creats per dos Bastiaans: Van Vuuren i Benjamin.         

L’espectacle comença amb un lleuger i fluid trànsit d’entrades i sortides dels intèrprets, de portes que s’obren i es tanquen (poderós i recorrent efecte teatral.) Els creuaments, travesses, encontres i desencontres s’alternen sorprenentment, jugant amb la nostra percepció. Ben aviat es despleguen cap a un virtuós ball quàntic, múltiple, un autèntic joc de granisses i ritmes trepidants, entre aquests quatre homes que no paren ni un moment de desplaçar-se, girar, tombar-se, bascular, rotar, pendular, saltar, bolcar, ser i no ser (aquesta i altres qüestions) i, sobretot, equilibrar-se amb subtilesa. Tot plegat dins d’aquesta fiesta nacional contemporània, on no es practica el ritual ancestral a mort entre l’home i la bèstia, sinó la simbiosi necessària entre l’home amb l’home, per mantenir-se tots dempeus.

Si alguna cosa desprèn, fascinant i fonda, en les arts del circ, és l’honestedat que gairebé sempre respiren els seus intèrprets a l’hora d’executar les seves propostes, ja que inevitablement han de passar la prova irrefutable, la prova de foc; a l’hora d’estar presents i entregats just en els moments precisos. Altrament, si no, tot cau: tu, l’altre i l’espectacle. De fet, així mateix, ens ho recorda el lema d’aquesta proposta: “Ningú sense l’altre”.

En aquesta coreografia virtuosa, això no va passar, ningú va caure, tot el contrari. Ja que també és un gran goig, un plaer ben revelador, quan una peça t’ofereix, et mostra, allò que acabes d’imaginar d’ella o intuir. I és que es necessiten moltes hores de vol, prova i error, molta mirada externa, per arribar a l’escolta empàtica i atenta amb l’altre gran intèrpret de tota obra, o sigui, tots nosaltres, el públic.

Arribats a la fi, portats com per una lleugera exhalació, una brisa suau per oblidar la canícula, tot acaba com comença. I és que els vespres de juliol, a Olot, la porta continua oberta.