Barroquisme intel·lectual sobre el gest

Pablo Messiez té una croada contra el teatre més acomodatici. L’argentí destil·la una escriptura que abraça la desnaturalització en la forma dramatúrgica i l’estructura de la posada en escena. Messiez no sols és postdramàtic, sinó que va més enllà. Entén el fet teatral com una experiència artística i interdisciplinària on la paraula, el moviment, la música, el ritme, el gest o la construcció escenogràfica tenen per si mateixos un pes narratiu específic. Perquè sigui així, Messiez prescindeix volgudament del tema. I en aquesta nova peça, Los gestos, vista a L’Artesà del Prat (flamant Premi Sala Joan Anton Benach als Premis de la Crítica), busca encara més la indefinició.

La manera de transcendir el conflicte és a través del trencament lògic narratiu i de l’aposta pel moviment i el gest com a conductor del sentit per sobre de la paraula. Si bé hi ha una dona, Topazia (Fernanda Orazi), que ha heretat aquest bar ampli, semicircular, amb un pedestal circular on bé hi podríem trobar una imitadora de Mina; clar que hi ha un home, Sergio (Emilio Tomé) -a priori, la parella de Topazia-, obsessionat amb Pasolini i que intenta dirigir la seva companya; a més, hi ha un jove pianista (Manuel Egozkue) que és contractat pel bar, tot i que encara no està obert al públic; també els acompanya un noi jove (Nacho González) que, a priori, seria un vagabund que havia fet d’aquell espai casa seva i que esdevé com una espècie de musa; i per tancar el quintet, hi ha en els racons una dona misteriosa (Elena Córdoba), que simbolitza ser la mare de Topazia, una dona vella que resignifica la vellesa a través de la seducció que transmet a través del cos. Tots aquests personatges tenen un sentit, un cert conflicte intern en el qual els podem ubicar. Però hi ha quelcom de dins el cos, que surt orgànicament i complica les relacions. Es manifesten els gestos més estranys, les formes corporals més grotesques, contràries al pensament. Primerament, les reaccions són adverses. Però després  assimilen aquests moviments allunyats de la construcció racional. Les converses versaran sobre com entendre aquests gestos i com els intel·lectualitzen.

Més que mai, Messiez aboca en la seva obra tot un seguit de referències intel·lectuals d’autors. Sigui a través de lectures o de reflexions assumides, els personatges en fan referència explícita tractant d’entendre i assumir en la seva nova condició d’éssers vulnerables. Tant com fa la dona vella recreant l’èxtasi que el noi jove recita per descriure l’admiració segons Charles Le Brun; o per entendre el tremolor a través de la lectura d’Orgia de Pasolini. L’autor italià no és gratuït i té una influència directa en el text perquè Messiez va escriure aquesta obra amb una residència artística a Roma, durant el centenari del naixement del poeta i cineasta italià. De fet, Los gestos també és metateatral i en certa manera autoficcional. El personatge misteriós de Nacho González bé podria ser l’alter ego del mateix dramaturg: descriu la seva arribada a Roma, el podem veure llegint les lectures que Messiez devia haver llegit i conclou la història, desvetllant l’artefacte com si tot plegat hagués estat un somni -final , per altra banda, innecessari. El relat no requereix una conclusió realista si tot plegat és una digressió filosòfica sobre el fet teatral i la repetició com a motor d’existència.

Messiez desgranava algunes de les claus del projecte en un col·loqui posterior conduït per un exultant Albert Boronat, que descrivia la peça com barroca. Per descomptat que l’obra està molt carregada de significats, però res és concloent perquè a l’autor no li interessa ser-ho. “M’interessa  que els signes siguin el màxim d’oberts possibles perquè es puguin donar el màxim d’interpretacions” va comentar. Però la clau estava en com el gest i el moviment vehiculaven la dramatúrgia i la interpretació. Cada escena, unitat independent en sentit i lògica narrativa, es desenvolupa com un mirall deformat entre el gest i la paraula. Uns parlen, els altres recreen els gestos que acompanyen, contraposen o imiten. “La construcció del moviment parteix de la contorsió muscular” aclaria Elena Córdoba, qui es va encarregar del treball de cos.

Al servei de la concepció dramàtica de Messiez sempre trobem el grup d’intèrprets més escaients, que dibuixen personatges estrambòtics, moltes vegades sobrepassats per la transcendència de les accions. Un cop més, l’autor sap trobar l’elenc perfecte on ressalta una Fernanda Orazi que va de diva vinguda a menys, però també d’un Nacho González de presència enigmàtica. Elena Córdoba aporta la dignitat de la vellesa i del moviment més carnal.

Los gestos no és una obra fàcil de digerir. No transmet aquella sensació catàrtica que sí que tenien les dues obres precedents, Las canciones o La voluntad de creer i probablement està més emparentada amb Cuerpo de baile. Però si un decideix arriscar-se i deixar-se emportar pel barroquisme intel·lectual d’aquest autor, veurà com el seu cap li demanarà més. Les obres de Pablo Messiez amaguen molt més del que mostren, exigeixen el compromís per part de l’espectador d’ampliar els coneixements a casa. I a vegades, això pot resultar excessiu. Tanmateix, sempre és millor excedir-se que fer curt.