Ballar i parlar pels descosits

Moltes paraules, moviment i minuts per poc missatge.Els noranta minuts de Story, Story, die del coreògraf noruec Alan Lucien Øyen es fan llargs. Es tracta d’una proposta de dansa-teatre en la qual paraula i moviment mantenen un estret vincle, com si no fos possible un gest sense un mot, o un mot sense un gest. Una combinació de llenguatges que recorda molt el treball de la coreògrafa canadenca Crystal Pite, que plasma amb una plasticitat enlluernadora el so i el significat de les paraules. La proposta d’Øyen prometia força: set intèrprets a escena (sis homes i una dona) que expliquen històries d’amor o, més ben dit, fragments d’històries d’amor i com la mentida hi juga un gran paper. A qui no li ve de gust veure una peça amb aquests elements en solfa?

Amb l’escenari gairebé despullat –només hi ha una porta i unes cadires a l’extrem dret– Story, Story, die flueix en un no parar de duets, trios i alguns moments més corals. La música triada és força variada, des de melodies que recorden Yann Tiersen a discos de jazz antics que aporten un aire cinematogràfic a les escenes. Els ballarins són excel·lents, però a través del seu virtuosisme i gestualitat no acaben d’expressar res, encara que alguns parlin pels descosits. Sovint emergeix algun duet en què la manipulació dels cossos i la tècnica de contacte refinada fan que els nostres ulls parin atenció, però sense acabar d’arribar als altres sentits o a les emocions.

Ben a l’inici, un dels personatges es presenta pel seu nom, en Zander, la qual cosa aporta un cert punt de connexió amb el públic. I dic cert punt de connexió, perquè l’obra es desplega com una mena de trencaclosques d’anècdotes, històries i atmosferes que no s’acaben de complementar, no semblen encaixar i això genera certa frustració. Tanmateix, ni amb la inseguretat del personatge de Zander, que encarna alguns dels tics més patètics de les relacions amoroses com el «ja canviaré» o la vulnerabilitat absoluta davant d’un assetjador manipulador, l’espectador no acaba de connectar. Amb Story, Story, die s’acaba fent pilota com amb un bistec sec i insípid. Potser el primer tast prometia un cert bon gust, però mastegar-lo és una gran feinada i, pair-lo, encara més.