Ballar el so

El passat mes d’octubre es va estrenar al Mercat de les Flors l’espectacle de dansa Condens, dirigit i interpretat pel ballarí i coreògraf Magí Serra. Presentat com a “una trobada entre cos i entorn,” consistia en una peça “a on l’intèrpret està constantment lidiant amb el seu propi pes per trobar el seu lloc a l’espai,” deia el web del Mercat, i més en concret en una acció en la qual Magí Serra es confrontava “amb diferents tipus d’entorns: natural, urbà, íntim i públic,” i reaccionava “a vegades des d’una absoluta espontaneïtat i d’altres amb el màxim rigor metòdic.” La música de l’espectacle era en mans de dos percussionistes, Núria Andorrà i el bateria Arnau Obiols, i un guitarrista, Santi Careta. Aquella experiència va esperonar a Serra i els músics de Condens a continuar amb un segon encontre, però en “format laboratori,” indica Andorrà, en declaracions a Núvol, i “en temps real,” afegeix, és a dir, amb els quatre artistes dalt l’escenari —a l’espectacle de dansa la música era enregistrada. “Partint d’aquest eix [de Condens], hem acabat de donar el tomb i hem afegit interacció entre nosaltres,” aclareix Andorrà.

Pulsació, cos i textura no es planteja com a una reinterpretació de Condens amb música en viu, sinó com un espectacle nou “a partir de l’univers que va generar aquella obra,” explica la música de les Terres de Ponent. Recrea, això sí, l’esperit inicial de l’“encontre entre cos i entorn,” és a dir, “hi ha una macroestructura,” en paraules d’Andorrà, però centrada en la trobada entre cos i so, o entre música (experimental i més) i dansa (contemporània i més). Per tot plegat, el ballarí barceloní va suggerir als músics de treballar a partir d’un seguit d’eixos conceptuals.

Pulsació, cos, catarsi i textura

El primer de tots, la pulsació, fa referència, és clar, al ritme, “evident en nosaltres,” explica Andorrà, però també, assegura, atribuïble al mateix Serra: “Encara que a la seva dansa no n’hi hagi, existeix una relació amb la pulsació,” diu fent referència al moviment amb el qual s’exercita en les seves creacions. Un moviment corporal, en tot cas, que connecta amb el segon concepte que explica la peça: el cos. “L’Arnau Obiols, el Santi Careta i jo som músics, però, juntament amb el Magí Serra, no deixen de ser quatre cossos que es relacionen,” diu. En aquest sentit, a l’hora de confegir la sessió, gairebé d’autoria col·lectiva, van treballar plegats aspectes com ara la temporalitat.

Sobre el concepte de cos, Núria Andorrà afegeix una perspectiva que no surt al títol de l’obra: el de la catarsi, és a dir, “aquells elements que busquen la unió; allò que sorgeix [de forma col·lectiva] al moment, com ara per exemple els girs que s’utilitzen en diverses cultures per entrar en situacions d’estats alterats.”

Finalment, la textura és “implícita en allò que fem els tres músics i el Magí,” assegura Andorrà. Amb això, esdevenen rellevants aspectes formals de la música com ara el volum, el timbre o la mateixa textura. És “allò que genera cada so,” segons la percussionista, i posa un exemple gràfic: “el crec-crec que fan els arbres i que jo interpreto amb una pinya [fregada sobre el cuir d’un bombo].” Tot plegat, serveix per establir “sensacions que generen una sinergia entre la música i el ball.”

“Tu ho balles tot, però la música que fem no es pot ballar,” revela Andorrà que etziba amb ironia a Magí Serra. “Com es balla el so?,” es pregunta el text de presentació de l’espectacle. Andorrà llavors afegeix més incògnites: “Quins sons fem quan hi ha moviment?, com es mouen els cossos quan nosaltres fem sons?, des d’on?” En resum: “Com s’articula tot plegat per generar una dansa?” Com a professional de la percussió, proposa una reflexió: “Quan entres en un ritme repetitiu, el cos t’ajuda a integrar-lo, a entendre els balanços d’aquell ritme, on cau el pes d’aquell ritme.” En aquest cas, però, la mecànica és un pèl diferent, o no.

A voltes amb la música improvisada

“Improvisar lliure, vol dir fer el que el surti en el moment per arribar a llocs nous, i jo dic: ‘depèn, perquè els que som improvisadors, treballem els nostres materials, els fem molt clars perquè l’altre pugui interactuar amb tu i es generi un diàleg’.” L’explicació de Núria Andorrà remet a un debat conceptual amb Magí Serra sobre si la música de l’espectacle és del tot improvisada. “Pels ballarins, entenc que la improvisació la veuen més en el fet de trobar materials nous, gestos nous, és a dir, que sigui el cos el que mani. En la música improvisada, jo tinc uns sons, uns materials que els escullo al moment, a diferència d’una composició, que l’he pensat mesos abans.” Així doncs, “Pulsació, cos i textura potser no és una improvisació del tot [parteix, recordem, d’un espectacle preexistent], però sí que n’hi ha molta.”

I no només això: és també un encontre entre diverses tradicions, atès el vincle de Serra i Obiols amb l’escena el folklore —a banda, és clar, dels llenguatges contemporanis—, però també de la mateixa Andorrà: “Després de tocar les obres de Xenakis, Stockhuasen, Lachenmann, Héctor Parra, etcètera, penso llavors d’on s’alimenta tot això, i últimament estic trobant en la cançó popular melodies que tocava de petita, que em defineixen com a persona, com a membre d’una cultura, que en fan anar més amunt, investigar, deixar-me endur,” diu la també autora de Nu.A, espectacle a on s’acostava a les seves arrels a Ponent i que es va estrenar al festival LEM de l’any 21. Pulsació, cos i textura uneix, de fet, a intèrprets amb un peu a diverses escenes: el jazz d’avantguarda i la lliure improvisació, però també el folk, la cançó i altres.

Més dansa i música a l’escena del free

A banda d’aquest espectacle, l’encontre del pròxim divendres evidencia una tendència creixent en l’univers de free a casa nostra: la presència cada cop més habitual de ballarins en els concerts de música improvisada. Segons Andorrà, es tracta d’expressions artístiques “que estan molt a prop l’una de l’altre.” Per la ponentina, “amb la improvisació, parlem des del mateix lloc: som arts efímers, som del moment; treballem emocions i sensacions que podem compartir.” I amb un ressò públic malauradament encara no prou valorat a casa nostra, més enllà de les catacumbes. “Cada cop s’aposta més per l’entreteniment, per les xifres. Trobo que hauria de ser a l’inrevés: hi hauria d’haver molt més suport [a l’art improvisat] per fer-lo molt més accessible. Vull dir que, la gent que no el coneix, no té accés a això. En aquest aspecte, Europa ens va molt per endavant,” es lamenta, i continua: “Sortir d’un espectacle amb preguntes, fa créixer la comunitat, la població, i aquí sembla que això no ens importi. Sembla que només vulguem que el públic s’ho passi bé. No dic que no estigui bé, però la màgia de la cultura, de poder fer créixer la societat, l’estem perdent.”

Sortosament, hi ha excepcions, com ara la presentació d’aquest espectacle a L’Auditori —i d’altres de semblants al mateix equipament. Tornant al fet efímer de la música i les arts improvisades, Pulsació, cos i textura és gairebé un encontre ad hoc, una trobada amb data d’estrena, però sense la certesa de si hi haurà segones o terceres parts, o de si tindrà el mateix caire, en cas de repetir el mateix conjunt. Encara sou, doncs, a temps de gaudir d’un encontre de primera amb quatre artistes que, per separat, atresoren una trajectòria de traca i mocador.

Més informació i venda d’entrades aquí.

PS: Continua la desaparició alarmant d’espais de cultura en viu a Barcelona amb personalitat pròpia. El pròxim 31 de gener diu adeu el Sidecar, un temple pels amants del rock i gèneres afins a la ciutat, que passarà a ser “una cocteleria amb actuacions.”