Candela contra el sistema

Hi ha actors i actrius mediàtics que tant poden ser idolatrats com repudiats. Fins i tot un mateix, de vegades no sap on posicionar-se. Amb Candela Peña em passa una mica això. La persona que de vegades desperta simpatia, però de vegades fatiga. Com a actriu l’hem vist fent interpretacions realment memorables. Tenir-la a Contracciones com a cap de cartell, junt amb Pilar Castro, una altra bona actriu espanyola amb reconeixement, en un text de Mike Bartlett (autor de les passades de voltes Cock i Bull, ambdues vistes a Barcelona), ja és un bon reclam per tot aquell públic que va al teatre a buscar més noms mediàtics que no propostes teatrals més arriscades. I així es mostra l’actitud d’un públic més enamorat de les actrius que dels personatges que interpreten. I un servidor què hi feia allà? Més a favor que en contra de Candela Peña, tenia curiositat de veure l’actriu de Gavà en una obra de Bartlett. Però és que a més, a la direcció trobem el calòric Israel Solà. I el que fa aquest home, sempre que es pugui, s’ha de seguir.

Amb la platea plena, l’obra comença amb una simfonia de colors combinada amb una melodia jazzística que s’anirà repetint en cada transició d’escena. L’escenari està ocupat per un despatx ampli i modern, amb una taula de vidre allargassada i de fons una sèrie de plafons que aniran il·luminant-se creant una composició d’estil Mondrian. Però no és Piet Mondrian el que destaqui a primera vista, sinó un quadre que recorda Miró, un gran quadre blanc tacat per traços negres. Aquesta fantàstica escenografia, complementada per alguns elements d’attrezzo (aquestes grans boles de pilates), és obra de la Bibiana Puigdefàbregas.

Ràpidament ens posen en tensió. La dramatúrgia de Bartlett no acostuma a anar-se’n per les branques. Una responsable de Recursos Humans (Pilar Castro) entrevista a una empleada que fa poc temps que està a l’empresa. Com estàs? Com va amb els companys? Quina relació tens amb ells? Hi ha algun desacord? Preguntes gens capcioses i que apunten cap a un lloc. Però això és només la punta. Aquesta serà la primera de catorze escenes que van teixint una relació entre ambdues dones que simbolitza la submissió de l’empleat a les grans empreses. Emma (Candela Peña) es veurà absorbida per una sèrie d’exigències que l’empresa li demana i que intervenen de ple en la seva vida privada, en la lliure decisió de fer amb la seva vida el que més li roti. I, tot i que en un principi es manté indignada, a poc a poc, i manipulada hàbilment per la bruixa sense nom de RH, anirà cedint a les inacceptables exigències de l’empresa.

L’obra de Bartlett planteja una premissa clara: fins a quin punt som capaços d’acceptar la ingerència de l’empresa en les nostres vides privades i de canviar les nostres decisions personals pel bé corporatiu. Entre una estructura de thriller i d’humor negre va afegint situacions cada cop més surrealistes que van abocant a la pobra empleada a una situació de dolor insuportable. Però pel camí, la cap de Recursos Humans com si fos un “mantra” corporatiu, va deixant caure que tenen el deure de preocupar-se pels seus empleats.

El millor del text és que Bartlett no es traeix a si mateix, aposta per crear una relació de desigualtat entre el poderós i el subjugat que cada cop es va fent més gran i més angoixant, fent-se a ulls de l’espectador tant terrible com hilarant. Bartlett és un d’aquests autors britànics a qui els agrada tensar els seus protagonistes amb situacions grotesques i humiliants, però que serveixen com a mirall deformat de la realitat que ens rodeja. I això és el que acaba gelant el somriure.  

L’obra, aixecada per la mateixa Candela Peña amb la seva amiga Pilar Castro, gaudeix d’una bona direcció que imprimeix ritme a la funció. Hi ha dos aspectes rellevant, les transicions entres escena i escena on sempre hi ha un home cobert per un EPI que desinfecta l’escena cada cop. Un personatge enigmàtic que no intervé en el text, que sols és decoratiu i que força una interpretació que no acaba de ser definida.

I després, lògicament, hi ha la direcció de les dues actrius. És obvi que el repte de treballar amb “dues Rolls Royces” com aquestes (paraules dites per l’Israel Solà segons Marc Giró), ha d’haver estat una experiència exhausta. Però tinc la sensació que el personatge de Candela Peña hagués pogut transitar més cap a un personatge més fràgil i submís en les escenes que ho demanaven. L’arc dramàtic del seu personatge passa per molts estats i no és una feina fàcil. Però hom té la sensació que li ha faltat fragilitat en alguns moments. Peña és una reina del drama, però també sap transmetre molta fragilitat. Aquí, entenem que no era l’enfocament que li volien donar al personatge, que d’alguna forma manté un cert desafiament corporal que a vegades va en detriment amb el que realment li està passant al personatge. Malgrat aquests detallets, la interpretació de Candela Peña és convincent.

Al seu costat, Pilar Castro treballa molt bé un personatge difícil, un personatge sense cap mena d’arc dramàtic, tot i que en més d’un cop sembla que l’autor ens vulgui donar alguna pista. El director li dona algun moment d’oxigenació al personatge en les transicions (quan vomita la galeta, quan escolta música i crida), però en general el personatge és la mateixa bruixa des d’un principi que un final. La gràcia és veure com va perfeccionant la manipulació, la tortura cap a la seva empleada.  

I un últim detall que no puc passar per alt. Als aplaudiments, en la segona salutació quan sols hi havia dues noies dretes aplaudint, la mateixa Candela, com si es tractés d’un director d’orquestra, va animar a la parròquia, amb els braços, a aixecar-se de les butaques. I tot el públic com si tingués una molla al cul, es van alçar. Detalls de diva? O és que potser té alguna mena d’aposta amb Pilar Castro?