Aquí, preguntar, dol

“Recordar, del llatí re-cordis, tornar a passar pel cor”. Així vindicava la memòria Eduardo Galeano a El libro de los abrazos i, precisament, això és el que ens convida a fer Los bancos regalan sandwicheras y chorizos: reconstruir la memòria desconstruïda de quaranta anys de dictadura franquista. La matèria primera indispensable prové dels textos de Sílvia Ferrando, directora del muntatge, i també de Lorca i Sèneca, entre d’altres. Les eines per a la creació són el teatre, la dansa, la música i la performance, combinades en una experiència col·lectiva sargida a múltiples veus. El lloc escollit: la sala de baix del Teatre Tantarantana, on faran funcions fins aquest diumenge 29 d’octubre, i que resisteix, amb èxit, a aquest embat creatiu protagonitzat per Francesc Cuéllar, Marta Díez, Alejandro Curiel, Carme González, Carolina Manero, Gemma Polo i Glòria Ribera.

“Què significa per a vosaltres la figura de Franco?”. A partir d’aquesta premissa de Ferrando, la jove companyia José y sus Hermanas va arrencar un procés de creació per reflexionar sobre la seva visió personal d’aquest període històric i investigar de quina manera havia determinat el seu present. On resta arraconada la memòria històrica? Quins llocs la simbolitzen?

Com diuen a l’obra, “Aquí, preguntar, duele”; un dol que certifica que encara persisteixen obertes les ferides de la Guerra Civil i la posterior dictadura. Per començar a guarir-les, el muntatge ens convida a llegir la ciutat, a descobrir aquells llocs on la memòria es fa més latent que mai. I no hi ha lloc on s’alliberi amb més força que vora els centenars de fosses comunes que encara queden per identificar. Què passaria si darrera la paret de l’aula d’assaig de l’Institut del Teatre hi hagués enterrat Lorca? I si fossin els vencedors i vençuts de la guerra, els que compartissin aquest nínxol improvisat? Podria ser que, contràriament a les informacions oficials, hi estigués enterrat Franco?

Aquestes són les tres hipòtesis que guien els diferents quadres de l’obra, a través dels quals es retrata una Espanya en descomposició, sostinguda per la corrupció i la mentida, que protegeix la impunitat d’un règim franquista que encara no ha fet justícia a les seves víctimes. Un retrat punyent i satíric, que combina moments d’ironia aguda i delirant, i escenes més íntimes d’una veracitat colpidora. Sense perdre la fesomia d’espectacle polièdric, combina llenguatges artístics per subvertir l’estructura escènica i esdevenir un tot indestriable on la cobla, el flamenc i l’art visual es conjuren per vindicar la vida que resisteix a una història tan dissortada.

“Nadie sobrevive a un cáncer de 40 años”, sentencia un personatge de l’obra. No hi estic d’acord. L’esclat d’emoció, risc i energia que aquesta jove companyia ofereix en escena, n’és la mostra més tangible. I és que, malgrat tots aquests anys en blanc i negre, a l’escenari del Tantarantana es parla i es parlarà de vida.