Allò que hi ha després del diumenge

S’obre el teló i en un paisatge de costa, entre unes aigües estígies i un cel enfosquit, hi trobem en Joe, un jove que es dedica a transportar turistes d’una illa a una altra amb una Zodiac. En un d’aquests trajectes cap a les immensitats blaves, rep l’impacte d’un llampec. La fortuïta descarrega elèctrica el deixa inconscient, estès sobre l’embarcació enmig d’unes onades que se li empassen la vida. Caront bé podria facilitar-li el tràmit i conduir-lo cap a l’inframon d’Hades, però en lloc d’això, sembla que es quedin plegats naufragant entre un interstici,  en l’abisme del no-res. És diumenge tarda i desterrat enmig del mar, la Zodiac d’en Joe comença a emprendre un nou trajecte. Un viatge dantesc i purgatori que s’endinsa cap al paisatge interior del protagonista que s’enfronta al seu destí. O potser, al de qualsevol.

Així és com AMAGA, una companyia lleidatana d’arts escèniques i visuals, juntament amb la col·laboració de la directora Anna Serrano, ens presenten la seva primera creació: Allò que hi ha després del diumenge. Un projecte que neix després de la lectura de Johnny Got His Gun (1939), on Dalton Trumbo narra la història d’un jove soldat de la Primera Guerra Mundial que es desperta en un llit d’hospital i descobreix horroritzat que ha quedat sord, mut, cec i mutilat a causa de l’explosió d’un obús. Aïllat de la realitat i condemnat entre les seves pells i els seus pensaments, comença un descens cap a les profunditats de l’ésser humà. De la mateixa manera, però sense atrocitats bèl·liques sinó a causa del fet atzarós de ser impactat per un llamp, el protagonista de l’obra, en Joe, emprèn un viatge boirós que vol aproximar-se cap al seu interior -el d’una persona atrapada en un món real que es difumina pel vaivé de les onades, davant d’un món subjacent que fa surar el subconscient sobre les aigües.  

Explorant el concepte de liminar -allò que no és acollidor ni habitable- AMAGA aconsegueix construir un escenari en el buit de l’interior del protagonista. Un buit que no produeix espai sinó una espècie de planícia claustrofòbica i opressiva. Un escenari que commou i atrapa el públic en un espai on allò familiar es va tornant desconegut. Els telèfons deixen de sonar, els cigars van apagant-se per la humitat i les paraules queden esvaïdes entre la boira. Però sempre hi ha la remor d’una veu que ressona: la paraula interior, la deriva de la ment i la seva inevitable afluència. I enmig d’aquesta atmosfera onírica i pertorbadora AMAGA ens acompanya en una travessia que transporta a cadascú a un lloc diferent. D’això es tracta, no d’un viatge narrat sinó d’una experiència individual que ens atura enmig del trajecte per plantar-nos davant del desconcert, ran del precipici psicològic d’un mateix.  

Més enllà de la càrrega poètica i simbòlica de la dramatúrgia, l’obra desplega una proposta estètica i visual que desprèn la mateixa força. Tenint en compte que AMAGA és un col·lectiu multidisciplinari que neix de la unió de professionals provinents de camps tan diversos com l’enginyeria, la interpretació, el disseny o la història de l’art, aquesta conjunció de llenguatges i disciplines entren en simbiosi i desemboquen en una experiència sensorial delirant. Amb unes imatges desbordades d’imaginació, ens presenten un escenari convertit en una espècie de quadre surrealista en moviment, on el sol surt i es pon conduït per un cotxe teledirigit, el degoteig de la pluja brolla d’una làmpada i la tempesta interior mai no acaba de cessar. I amb cada petit gest dels protagonistes taciturns, la disposició de cada objecte o fins i tot amb l’absència d’aquests, constitueixen una espècie d’obra d’il·lusionisme visual que torba l’espectador sense remei, però fa que no en puguem apartar la mirada.

No cal ser víctima d’una tempesta per entendre que la història d’en Joe parla de la història de molts, d’una fugida permanent que s’intenta allunyar de l’ombra d’un mateix. Una experiència que ens enfronta als nostres propis límits i a tot allò que hi ha després dels diumenges -que és res i també tot-. I amb les cares del públic compungides i algun sospir acumulat al pit, sembla que el trajecte estigui a punt d’acabar. Potser no ha estat un viatge per a tothom. Potser alguns hauran fet algun cop de cap durant el camí, altres s’hauran entretingut mirant el paisatge, però molts notaran les entranyes remogudes en saber que estem a punt d’arribar al destí final. Propera parada: un mateix.